Més enllà del seu litoral assolellat, hi ha un País Valencià d’alta muntanya, d’estius frescos i hiverns nevats, feréstec, on es conreen pomes, poc habitat i desconegut. I la comarca valenciana més esquerpa i alterosa, la menys habitada, és el Racó d’Ademús.
El 17 de juny del 1269, Jaume I cedia a Terol el poble d’Arcos de las Salinas amb les explotacions que li donen nom. Aquell dia, el Racó —primera terra valenciana conquerida als àrabs, repoblada amb aragonesos i per això avui castellanoparlant— esdevingué un enclavament entre Aragó i Castella, separat de la resta del regne per una franja d’uns cinc quilòmetres meitat de Terol, meitat de Conca. I així continua vuit-cents anys més tard, després del fracàs de dos intents de posar fi a aquesta anomalia cartogràfica durant el segle XIX. L’eix vital del Racó és el Túria, que aquí dalt, net i impetuós, s’assembla ben poc al riu que arribarà agonitzant al mar i potser per això els autòctons li donen un altre nom: Blanco (que és com el van batejar els àrabs, en la seva llengua). Per la vall que obre de nord a sud entre les serres de Javalambre i Albarrasí, i per les que esgarrapen els seus afluents Ebrón i Boïlgues, s’estenen Ademús i uns altres setze poblets i aldees deixats de la mà de Déu, però gràcies a això plens d’encant i envoltats d’una natura molt ben conservada.
Un bon exemple és Sesga, a 1.180 metres d’altitud: l’electricitat no hi va arribar fins al 2001! El primer que t’hi trobes és l’església de la Immaculada (segle xvi) i, al costat, un trinquet: n’hi ha a cada poble, per jugar a la pilota valenciana. La majoria de les cases són tancades. “Hi quedem cinc persones, i abans de la guerra n’hi érem quatre-centes!”, es lamenta en Fermín Luz, de vuitanta-quatre anys, agricultor i ramader vidu que mai no s’ha mogut de l’aldea excepte per fer la mili a les Illes i anar a segar a Aragó.
Amb unes enormes claus obre les portes de la casa on hi havia la petita escola, la barberia i el forn, restaurats fa tres anys per mirar d’atraure visitants. L’aula va funcionar fins als anys seixanta. L’home s’asseu en un dels mateixos pupitres on ho feia de petit i rememora que “a l’hivern, tots havíem de portar un farcellet de llenya” per cremar a la bonica estufa de ferro que encara es conserva. La seva filla Carmen, de cinquanta-tres anys, ve cada tarda a veure’l des de la Pobla de Sant Miquel. La trobem al safareig de Sesga, davant de la vella teuleria, rentant amb una aigua ben freda. “Això no és res, molts cops he hagut de trencar el gel per rentar!”, diu.
Entre tots els pobles del Racó no arriben als tres mil habitants, menys dels que tenien al segle xviii, i un terç dels que hi havia a mitjan segle passat. I la meitat es concentren a Ademús, així que la resta del territori està gairebé desert. La majoria de la població va fugir de la pobresa cap a Barcelona, València o Sagunt, i la comarca va iniciar un procés de decadència que comencen a revertir diversos projectes de turisme rural. Un d’ells és de la cooperativa Ceaga, vint anys consagrada al desenvolupament d’un territori sense indústria ni comerç i on l’agricultura i la ramaderia ja no donen més de si. Gestiona Los Centenares, un complex als afores de Castellfabib amb habitacions i restaurant, on conreen i crien bestiar de forma ecològica i organitzen activitats turístiques. També reforesten i reintrodueixen espècies animals amenaçades. A l’estiu dóna feina a una quinzena de persones. Començaren set socis, i ara són uns seixanta. Un és l’Oriol Castellví, de quaranta-tres anys, gracienc “del carrer de Verdi”, un rar exemple de l’emigració de tornada. La seva àvia era d’aquí: “Al· lucinaria si sabés que hem tornat!”. La seva germana Eulàlia, també barcelonina, regenta uns apartaments rurals al poble amb el seu marit.
Castellfabib és una població vertical que es despenja pel turó que coronen la massissa església-fortalesa dels Àngels i les quatre pedres que queden del castell, el primer valencià conquerit als musulmans. Confirmant l’origen àrab, els carrers formen un veritable laberint i tots tenen un fort pendent (alguns esdevenen escales!). Moltes cases tenen entrades a diferents nivells. Els cotxes només poden arribar a la petita plaça de la Villa, on es concentra la minsa vida institucional i comercial, un dels comptats espais plans d’un nucli on resisteixen, fora de l’estiu, poc més de cent habitants.
També s’enfilen les unes damunt les altres les cases d’Ademús, nom que ve del mot àrab per ‘racó’. Mentre esbufeguem pel costerut carreró de San Joaquín, una senyora ens refrega que ella el pujava de jove amb una càntera d’aigua al cap i una altra al maluc. Vora el Túria hi ha una de les comptades ermites romàniques valencianes. La pintoresca plaça Mayor està envoltada de balconades i viseres de fusta tornejada d’estil aragonès. S’hi ensuma el fum de les llars. Som a una hora llarga de la ciutat de València. Tan a prop i tan lluny alhora.