Algemesí, l'esclat de la tradició

Descobrim la festa centenària d'aquesta localitat valenciana

Les muixerangues d'Algamesí.
Les muixerangues d'Algamesí.
25 d'agost de 2008 a les 00:00
Guardar a favorits

A 32 km al sud de València, la localitat d’Algemesí, a la Ribera Alta, viu amb orgull la festa de la Mare de Déu de la Salut, una de les més arrelades entre els valencians que, sovint òrfens d’imaginaris col·lectius àmpliament compartits, hi han trobat un referent cultural sobre el qual fonamentar la seua identitat com a poble. Ara que travessa una nova època daurada, es pot afirmar que es tracta d’una de les manifestacions vives de la cultura valenciana més autèntiques i ancestrals. Per això, any rere any, copsa totes les mirades.

Unes partides de descàrrec del 1610, que mostren el que va costar la festa als veïns del carrer Berca, on creixia la morera, són la primera constància escrita que es conserva de la festa. Setanta anys després, ja s’havien transcendit els límits del barri. El 1747, any del cinquè centenari de la troballa, s’organitzà per primera volta una processó de volta general de la qual és hereva l’actual. En decadèn cia durant la dictadura, el fet insòlit que les muixerangues (les torres humanes que nombrosos experts assenyalen com l’origen dels castells) no comparegueren a les primeres processons del 1973 esperonà els algemesinencs a recuperar una tradició avui considerada patrimoni de tots els valencians. De fet, com apunta Raül Sanxis, membre fundador de la Nova Muixeranga, la festa aspira a esdevenir una de les set meravelles valencianes i el Consell Valencià de Cultura ha decidit atorgarli la categoria de Bé d’Interès Cultural.

Explica Salvador Llopis, antropòleg i exregidor de Turisme, que “juntament amb el Sexenni de Morella i el Misteri d’Elx, les festes d’Algemesí són un dels màxims exponents antropològics del País Valencià, per la participació popular i el seu simbolisme. Amb la seua recuperació s’aprofundeix en els valors tradicionals que la configuren com a instrument d’identifi cació del poble d’Algemesí, la seua comarca i la col·lectivitat valenciana, alhora que es constitueix en patrimoni cultural viu que connecta la tradició i la modernitat”.

Repics i dolçaines

Tot comença la nit del 6 de setembre, la del retorn, que commemora com la talla de la Verge tornà miraculosament a Algemesí després que els regidors d’Alzira, vila a la qual pertanyia administrativament el poble aleshores, intentaren en tres ocasions apropiar-sela. Les campanes de Sant Jaume doblen fins a l’albada del 7, quan, ben matí, festers, tabaleters i dolçainers es reuneixen a la plaça Major per fer la plega de diners pels carrers. De vesprada, té lloc el cant de vespres i l’ofrena de nards a la Verge en la basílica. Amb el repic de Xirivia, volteig originari de la seu de València, s’inicia la missa, després de la qual surt la processó de les Promeses que trasllada la imatge a la capella de la Troballa, construïda en el punt on abans hi havia la morera.

Les processons tenen una estructura que es repeteix: obrin els misteris i martiris; segueixen les dues colles muixerangueres amb les seues figures humanes; els Bastonets, armats amb bastons i planxes; la Carxofa, dita així perquè un nen du un pal rematat per una mena de carxofa les fulles de la qual cauen al final per fer volar un colom blanc; els Arquets; les Pastoretes, dansa iniciàtica per als més menuts; i les Llauradores, amb els boleros interpretats per la secció de vent de la banda local de música.

La muixeranga

El simbolisme darrere del quadre plàstic

La muixeranga sembla que naix d’una dansa morisca. Es compon d’un seguit de quadres plàstics que van al compàs d’una música. Les danses són tres: el ball o floret, ball preliminar de quatre temps; les torres humanes; i les figures, com l’Enterro. Amb el tabal i la dolçaina es construeixen les tres tonades: la muixeranga pròpiament dita, que és la bàsica (molts valencians la consideren himne oficiós); la peça que sona exclusivament durant l’Enterro; i la que acompanya el ball. Hi ha dues colles: els Amics de la Muixeranga, artífexs de la recuperació, van de blanc, roig i blau; la Nova, que incorporà la dona, canvia blau per verd. En tots dos casos, l’uniforme es confecciona amb roba de matalàs, fet que afegeix pintoresquisme a les escenes. De rivalitat n’hi ha, és clar, però com a esperit de superació. Les colles alcen torres de sis pisos.

Fins ací el component profà. A partir de la creu major, comença la part religiosa, encapçalada per la solemne dansa dels Tornejants, cavallers pulcrament vestits que ballen al so del tambor i precedeixen l’estendard, o guió, de la Verge. A continuació, les andes de la Mare de Déu, que carreguen els volants, denominació derivada de l’antiga indumentària; la presidència eclesiàstica, festers i representants del consistori, i la banda de música. Tanquen la desfilada les promeses o penitents. Només en la processó de volta general, en aquest sector s’intercalen els personatges bíblics, entre qui destaca Noè, conegut com l’agüelo Colomet, que reparteix caramels als xiquets.

Amb les lloances, sàtires teatrals inspirades en l’actualitat local, s’enceta la nit de vetla durant la qual la capella roman oberta al rés. Ja el dia 8, la processoneta del matí acompanya la Verge a la basílica. Està tan a prop de la capella, que tots els balls es concentren en un espai ínfim. Quan arriba la Verge, les muixerangues eleven una torre a cada banda de la porta i els Tornejants l’apunten amb les vares, mentre totes les danses ballen alhora. Dues vegades fan l’intent d’entrar, però sols passen a la tercera, per les tres vegades que hagué de retornar d’Alzira.

Portes obertes

A poqueta nit té lloc l’esperada volta general, que arranca cap a les vuit i dura fins ben entrada la matinada quan es llancen, com a colofó, els focs d’artifici. Al llarg de l’itinerari pel barri antic, les portes de les cases romanen de bat a bat i les seues gents regalen als dansaires cassalla amb llima i mistela per refrescar les gorges, i fogassetes amb figues fresques, coca bova i crema detes d’oli de cacauet per recobrar forces pensant en la llarga nit.