Vist des de la perspectiva dels homes i les dones de l’edat mitjana, no des de la del viatger d’avui dia, Santa Maria de Valldigna i Sant Jeroni de Cotalba devien ser dos indrets insòlits, remots i desconcertants quan van ser fundats. Eren insòlits perquè estaven voltats de llogarets on la llengua era l’àrab; l’espai de culte, la mesquita; el llibre sagrat, l’Alcorà, i el mos bàsic, el pa sense llevat. Remots, sobretot per als qui s’ho miraven de més amunt del Llobregat, perquè campaven per allà la frontera inhòspita amb l’islam. I desconcertants, perquè ni els cistercencs ni els jerònims mai no es plantejaren la conversió d’aquells infi dels irreductibles. Les bondats de la catequesi les subordinaren al pagament regular de les rendes.
Turisme actiu
Santa Maria de Valldigna va veure la llum el 15 de març del 1298. Diuen que Jaume II, en veure des de l’altura del camí de muntanya aquella terra, on es distingien els minarets de sis mesquites, li digué corprès a l’abat de Santes Creus que l’acompanyava: “Vall digna per a un monestir de la vostra religió!”. I de seguida, l’un i l’altre posaren fil a l’agulla. Valldigna seria el nom que prendrien el nou brot monàstic i la vall, anomenada Alfàndec pels sarraïns que l’habitaven.
La petjada musulmana
Una d’aquelles sis mesquites, la de Xara, encara roman dempeus, amb el seu mihrab o el raconet ombrós de les ablucions, sota el camufl atge d’un ermitori consagrat a Santa Anna. Des d’aquí s’endevina la decorativa ratlla blava del mar, però l’ull reté les ruïnes al·lucinants del castell de la Reina Mora, dit així perquè, conta la llegenda, la filla del rei escollí llançar-se precipici avall abans que abraçar la creu dels vencedors.

Quan noranta anys més tard arribà la notícia que pirates magribins havien segrestat una colla de jerònims, que malvivien en coves per la plana de Xàbia, Alfons el Vell, comte de Ribagorça i Dénia, potser el personatge més ric i poderós de la Corona d’Aragó després del rei, no sols en pagà el rescat, sinó que decidí construir-los un monestir. El lloc escollit fou Cotalba, a uns cinc quilòmetres de la vila de Gandia, prèviament buidada de les famílies musulmanes que l’habitaven.
Alfons el Vell confi à la direcció de les obres al seu fi del Pere Marc, el pare d’Ausiàs, el poeta dels decasíllabs perfectes. És un edifici sense concessions a l’exuberància, d’aire rústegament agrari en algunes parts, entorn d’un claustre d’una bellesa severa i elemental. Cotalba atragué els cavallers que desitjaven morir amb l’hàbit de pobresa dels jerònims. Passada l’eufòria dels primers moments, els cavallers, els grans del país, buscaren altres intermediaris celestials, però ja hi havien deixat copioses almoines i donacions.
Pere Marc, pare d’Ausiàs, és l’artífex de l’edifici de Sant Jeroni de Cotalba
Valldigna fou més opulent. No és estrany que les relacions amb els pobles foren tenses, però el sirgar quotidià les temperava. Així, de vegades algun moro conspicu d’aljuba i turbant es passejava per les estances interiors, i sovint els monjos lligaven bones amistats amb els vassalls. La primera trama constructiva del monestir encara seria més sòbria que la de Cotalba, però va ser destruïda pel terratrèmol del 1396; la segona fou fortament malmenada per un segon sisme el 1644. Però la pitjor sacsejada fou la de l’exclaustració, perquè s’endugué els monjos i els béns fabulosos que hi guardaven, inclosos documents i memòria escrita. Després, en l’espai d’una generació, l’edifi ci va ser arrasat. Les ruïnes evoquen temps gloriosos, però convindrem que la història ha estat poc condescendent amb Valldigna.
Aquest article es va publicar en el número 123 del Descobrir (Agost 2008)