Closa per un amfiteatre natural de serres i partida per la meitat per un riu, Ontinyent rep el visitant disposada a seduir-lo, però sense grans ardits, amb un paisatge ric en sendes, brolladors, pedres velles i antics fumerals. Escorada al ponent de la Vall d’Albaida i amb vora 37.000 habitants, la capital de la comarca ho és també del tèxtil valencià. Ciutat de gent emprenedora, que a mitjan segle passat va saber crear riquesa exportant mantes i teixits per a la llar. Perdre’s pel laberint de la Vila, el seu tossal més encisador, o banyar-se en les aigües gèlides del Pou Clar són dues bones maneres de descobrir-la. Sense comptar, és clar, l’esclafit de música i color que arriba cada agost amb les festes de Moros i Cristians.
Divendres tarda
Arrenquem el nostre cap de setmana al Poble Nou, el raval per on Ontinyent va començar a ser ciutat. Al carrer de Sant Josep encara trobarem cases que venen a la porta el que dóna el secà, i l’Altet de Sant Joan ens abocarà en un no res a la plaça de Sant Domingo, fins no fa tant el coret del poble. Testimonis del seu esplendorós passat són el Teatre Echegaray i les oficines centrals de Caixa Ontinyent, la Previsora, fundada el 1884.
Seguim baixant, sempre per carrers empinats, cap a la plaça Major, on es troba l’Ajuntament, ubicat al Palau del Comte de Torrefiel. Al seu costat, quasi incrustat a la soca del campanar de Santa Maria, hi ha el Museu d’Arqueologia d’Ontinyent i la Vall d’Albaida (MAOVA). La nostra ruta continua pel carrer Major. Passarem per davant de la Societat de Festers i el Cercle Industrial i Agrícola, i per cases nobiliàries com el Palau dels Barons de Santa Bàrbara. Al seu acabament, a l’animada plaça de la Concepció, podrem contemplar la façana de la Paduana, que va ser una de les naus insígnia de la indústria tèxtil de la vila.
Dissabte matí
Ens espera la Vila, la ciutadella fortificada on al voltant del segle XI va nàixer Ontinyent. Abans, però, desdejunem plàcidament al Món Petit, al carrer de Martínez Valls, la nova artèria comercial de la ciutat. Pugem al barri medieval per la Costera de la Bola, una escalinata de cudols desgastats que ens durà al Mirador, des d’on podrem albirar un paisatge de terrats, cúpules i campanars i, al fons, la serra Grossa. Tot seguit, cal perdre’s pel sinuós entramat de carrers, carrerons i atzucacs que encatifen la talaia.
Ho sabíeu?
Alguns, com el del Callarís, són com un tall entre dues parets clevillades. Cordellat, Sant Pere, Muralla, placeta del Pinyó. Racons encalcinats, de fusta fosca i ombra humida, de plantes i gats, i on unes poques cases restaurades conviuen amb altres tancades fa molts anys. Escales importants: l’església de Santa Maria, temple gòtic que hui torna a lluir els seus nervis despullats, i el Palau de la Vila, que abans de ser rehabilitat i acollir les sessions plenàries de l’Ajuntament, el Museu del Tèxtil Valencià i l’exposició dels Gegants i Cabets, va ser alcàsser islàmic, residència reial i palau nobiliari. No marxeu sense admirar-ne el pòrtic soterrat.
Per eixir agafeu el carrer de la Trinitat. Us portarà a la plaça de Baix, per on s’accedeix al Museu Fester i on podreu ensumar —encara que siga per suggestió— l’olor de pólvora que desprèn Ontinyent quan, a la darreria d’estiu, renova el ritual festiu de la conquesta.
Dissabte tarda
La història d’Ontinyent està lligada al seu riu, el Clariano, motor energètic a la vora del qual es van instal·lar molins, batans i les primeres fàbriques. Per això us proposem fer una passejada pel seu llit i per davall dels ponts que el salven, velles naus industrials i esveltes xemeneies verticals. El recorregut, de 2,7 km, es fa en poc més d’una hora i nosaltres hem decidit començar-lo a l’antic camí de Xàtiva.
Al Molí Fariner Descals, documentat des del 1415 i que va funcionar fins al 1974, fem la primera parada. Poc després ens trobarem de cara amb el pont Vell, el més antic del poble. A partir d’allà caminarem amb la mirada enlairada, per apreciar les restes de la muralla. I en passar el pont de Santa Maria, arribarem al Filaner, una antiga fàbrica reconvertida en espai cultural per l’artista Salvador Mollà.
Diumenge matí
El Pou Clar, on el Clariano naix, és el particular paradís d’aigua i roques de la capital de la vall Blanca. Podem anar-hi amb cotxe, per la CV-81 en direcció a Bocairent, o a peu. Però primer agafem forces amb un bon esmorzar al Márago. I ara sí, marxem cap a l’avinguda del Llombo, des d’on parteix la Senda de l’Alba, que ens durà, en menys d’una hora, fins a aquest deliciós racó, molt estimat pels ontinyentins.
Entrarem pel pou dels Cavalls, el més baix i tranquil, però hi ha cinc tolls més: el Fosc —i poc fiable—, el de la Reixa —el més freqüentat pels banyistes—, el Gelat, el Clar —que dóna nom al paratge— i el dels Esclaus. Si teniu ganes de continuar caminant, a només mig quilòmetre —que convé fer amb cotxe, perquè la carretera no té voral— s’obri un altre camí preciós i ben senyalitzat: el del barranc dels Tarongers.
Aquest article es va publicar en el número 207 del Descobrir (Maig 2015)