Són nobles, reis, moros o personatges històrics. Tots ells apareixen en les celebracions més importants dels nostres pobles i ciutats, però abans han passat per les mans d’uns quants artistes. Es tracta dels nostres gegants, una manifestació festiva que als Països Catalans pren cos d’una manera extraordinària. Des de les antigues processons de Corpus fins als gegants d’avui, han passat segles en què aquests majestuosos personatges ens han acompanyat. Si bé trobem gegants repartits per Europa, Amèrica o l’Àsia, la concentració que es viu al país no s’entén sense l’art que emana d’aquests tallers.
L’aparició d’una sèrie d’escultors que es van començar a dedicar a la imatgeria festiva pels volts dels anys setanta del segle XX va facilitar el bon estat de salut actual del món geganter. Un d’ells és Jordi Grau, que fa trenta-dos anys començava a portar els gegants de Terrassa. En aquells anys, el seu germà Jan ja tenia clar que calia arreglar els gegants petits de la ciutat: “I dels petits vam passar als grans, amb l’ajut del pare i a poc a poc vam anar arreglant-ne alguns altres. No va ser fins al cap de vuit anys o deu que vam crear els primers nostres, que van ser els de Martorell i els d’Esparreguera”, comenta Grau. Es dóna el cas que, al cap dels anys, el taller terrassenc de Jordi Grau torna a tenir els gegants locals entre els seus objectius pròxims: “Els gegants que es van fer ara farà una trentena d’anys són d’alumini i es belluguen molt. Ara en fem una còpia, dels antics, però amb els materials d’avui, que són més fàcils de portar”.
L’adequació d’antics gegants és una de les feines importants dels tallers que es dediquen a aquesta imatgeria. Amb tot, no és una activitat exclusiva, ja que “encara hi ha molts pobles que no en tenen”, confirma Grau.
El repte de crear un gegant
La creació és una de les activitats que més motiva els artistes. A Reus, Manel Llauradó va adquirir una rellevància especial quan l’any 1986 va ser un dels protagonistes de la construcció del Carrasclet, un dels gegants reusencs i que recorda el guerriller antiborbònic. Llauradó assegura: “M’agrada la complexitat de fer un gegant, sobretot quan et ve una colla i té la peça molt al cap i veus que hi ha un grup de dones d’aquell poble que et faran els vestits, i una perruquera que s’ofereix per fer-li el pentinat... M’ho passo molt bé amb aquesta feina en equip”. Amb tot, aquest escultor reusenc també disposa de les eines per completar tot el gegant, si es tracta d’un encàrrec que no compta amb aquest tipus d’aportacions voluntàries.

El seu treball amb l’escultura és, fonamentalment, amb la fibra de vidre i bona part de l’èxit rau en el procés de documentació: “Hem de saber qui era el personatge, què va fer, com estava considerat o si n’hi ha alguna imatge. A partir d’aquí, li haurem de treure una expressió de personatge esquerp, bondadós o amb les característiques que li hàgim trobat”. A Cardona, Toni Mujal és un altre referent i afegeix que “en els últims deu anys es fan molts més gegants que són retrats de gent d’avui o de qui tenim fotografia”, un fet que facilita la feina dels tallers. Mujal va començar treballant amb cartró, guix i fusta els seus primers gegants de l’any 1982, a Cardona mateix, però actualment també s’ha decantat per la fibra de vidre i el polièster.
Si bé hi ha la possibilitat de fabricar gegants en sèrie, agafant motlles predeterminats, el cert és que la majoria de colles prefereixen la personalització que representen aquests tallers artesans. Com explica en Toni Mujal, “avui la gent té més clar quin gegant vol. Aquí fem el bust original i únic i després sí que hi ha la part del cos, els braços i les mans que poden ser quatre talles diferents, segons les mides del gegant”.
Relleu generacional
En alguns casos, com el de Ramon Aumedes a Granollers, l’entusiasme dels pares s’ha transmès als fills, que asseguren la pervivència d’aquest peculiar ofici. Amb uns dos-cents gegants sortits de les seves mans, Aumedes recorda que “com a escultor sempre m’havien atret els gegants i el meu pare havia tret els gegants de Guissona després de la guerra civil”. Al llarg dels anys, Aumedes confirma que “s’ha passat del cartró al polièster, perquè és més fort, no hi ha perill si plou i pesa menys”.
Visites
D’un altre parer és Manel Casserres, que des de Solsona explica: “Els meus gegants són molt de cartó pedra i els considero força lleugers. Tot depèn de saber treballar bé el material i no posar-ne més del compte”. Casserres és hereu de la feina escultòrica que ja havia fet el seu pare, també Manel Casserres, amb la creació, per exemple, dels gegants de Solsona i els del Pi de Barcelona al tombant dels anys cinquanta i seixanta. De fet, la riquesa festiva solsonina no s’entén sense l’aparició dels Casserres i la seva mà.
Manel Casserres —fill— reivindica, a més, el seu estil solsoní davant la proliferació del fenomen geganter: “Aquí tenim una visió dels gegants molt tradicional i molt lligada a la història, que es tradueix en uns protocols de quan i com han d’actuar els gegants. Estem molt dins de la tradició i no en un ús desmesurat dels gegants”.
Aquest article es va publicar en el número 143 del Descobrir (Abril 2010)