Artesans de la festa

Escultors que creen i restauren gegants i mantene vives les nostres festes populars

L’escultor Jordi Grau, des del 1982, fa cada any un capgròs inspirat en un terrassenc il·lustre
L’escultor Jordi Grau, des del 1982, fa cada any un capgròs inspirat en un terrassenc il·lustre FOTO: Marcelo Isarrualde
25 de març de 2010 a les 00:00
Guardar a favorits

Són nobles, reis, moros o personatges històrics. Tots ells apareixen en les celebracions més importants dels nostres pobles i ciutats, però abans han passat per les mans d’uns quants artistes. Es tracta dels nostres gegants, una manifestació festiva que als Països Catalans pren cos d’una manera extraordinària. Des de les antigues processons de Corpus fins als gegants d’avui, han passat segles en què aquests majestuosos personatges ens han acompanyat. Si bé trobem gegants repartits per Europa, Amèrica o l’Àsia, la concentració que es viu al país no s’entén sense l’art que emana d’aquests tallers.

Com neix un gegant

Al taller Sarandaca de Granollers ha nascut un nou gegant. El procés comença amb la documentació sobre el personatge. En aquest cas, els geganters de Manacor encarreguen una figura de mossèn Alcover, autor del famós Diccionari català-valencià-balear. Conservem fotografi es seves i amb aquesta excel·lent referència, Ramon Aumedes comença a modelar el fang, del qual n’han de sortir els motllos, que posteriorment s’ompliran amb el polièster o la fi bra de vidre. Alguns artesans també fan servir el cartró en lloc de la fi bra de vidre. Quan es té l’escultura en fibra, es poleix i es pinta. Després d’una base monocolor que fa de fons de pell, es van perfi lant els detalls. El cos, els braços i les mans s’ajusten a les diferents talles possibles de gegant. En aquest cas, una mà s’ha d’adaptar perquè pugui sostenir uns llibres. Paral·lelament, la modista Francina Morell prepara els vestits (s’inspira en fotografi es antigues) i el fuster crea uns cavallets per a la base. Només falta vestir el gegant i... a ballar!

L’aparició d’una sèrie d’escultors que es van començar a dedicar a la imatgeria festiva pels volts dels anys setanta del segle XX va facilitar el bon estat de salut actual del món geganter. Un d’ells és Jordi Grau, que fa trenta-dos anys començava a portar els gegants de Terrassa. En aquells anys, el seu germà Jan ja tenia clar que calia arreglar els gegants petits de la ciutat: “I dels petits vam passar als grans, amb l’ajut del pare i a poc a poc vam anar arreglant-ne alguns altres. No va ser fins al cap de vuit anys o deu que vam crear els primers nostres, que van ser els de Martorell i els d’Esparreguera”, comenta Grau. Es dóna el cas que, al cap dels anys, el taller terrassenc de Jordi Grau torna a tenir els gegants locals entre els seus objectius pròxims: “Els gegants que es van fer ara farà una trentena d’anys són d’alumini i es belluguen molt. Ara en fem una còpia, dels antics, però amb els materials d’avui, que són més fàcils de portar”.

L’adequació d’antics gegants és una de les feines importants dels tallers que es dediquen a aquesta imatgeria. Amb tot, no és una activitat exclusiva, ja que “encara hi ha molts pobles que no en tenen”, confirma Grau.

El repte de crear un gegant

La creació és una de les activitats que més motiva els artistes. A Reus, Manel Llauradó va adquirir una rellevància especial quan l’any 1986 va ser un dels protagonistes de la construcció del Carrasclet, un dels gegants reusencs i que recorda el guerriller antiborbònic. Llauradó assegura: “M’agrada la complexitat de fer un gegant, sobretot quan et ve una colla i té la peça molt al cap i veus que hi ha un grup de dones d’aquell poble que et faran els vestits, i una perruquera que s’ofereix per fer-li el pentinat... M’ho passo molt bé amb aquesta feina en equip”. Amb tot, aquest escultor reusenc també disposa de les eines per completar tot el gegant, si es tracta d’un encàrrec que no compta amb aquest tipus d’aportacions voluntàries.

L’escultor Jordi Grau treballa al taller El Drac Petit de Terrassa
L’escultor Jordi Grau treballa al taller El Drac Petit de Terrassa

El seu treball amb l’escultura és, fonamentalment, amb la fibra de vidre i bona part de l’èxit rau en el procés de documentació: “Hem de saber qui era el personatge, què va fer, com estava considerat o si n’hi ha alguna imatge. A partir d’aquí, li haurem de treure una expressió de personatge esquerp, bondadós o amb les característiques que li hàgim trobat”. A Cardona, Toni Mujal és un altre referent i afegeix que “en els últims deu anys es fan molts més gegants que són retrats de gent d’avui o de qui tenim fotografia”, un fet que facilita la feina dels tallers. Mujal va començar treballant amb cartró, guix i fusta els seus primers gegants de l’any 1982, a Cardona mateix, però actualment també s’ha decantat per la fibra de vidre i el polièster.

Si bé hi ha la possibilitat de fabricar gegants en sèrie, agafant motlles predeterminats, el cert és que la majoria de colles prefereixen la personalització que representen aquests tallers artesans. Com explica en Toni Mujal, “avui la gent té més clar quin gegant vol. Aquí fem el bust original i únic i després sí que hi ha la part del cos, els braços i les mans que poden ser quatre talles diferents, segons les mides del gegant”.

Relleu generacional

En alguns casos, com el de Ramon Aumedes a Granollers, l’entusiasme dels pares s’ha transmès als fills, que asseguren la pervivència d’aquest peculiar ofici. Amb uns dos-cents gegants sortits de les seves mans, Aumedes recorda que “com a escultor sempre m’havien atret els gegants i el meu pare havia tret els gegants de Guissona després de la guerra civil”. Al llarg dels anys, Aumedes confirma que “s’ha passat del cartró al polièster, perquè és més fort, no hi ha perill si plou i pesa menys”.

Visites

Sarandaca

A Granollers, Ramon Aumedes capitaneja un dels tallers amb més reputació en el món dels gegants i del bestiari. Una visita a casa seva ajuda a comprendre el privilegi i l’esforç de poder viure de la creació d’aquestes fantàstiques peces. Prèvia cita, us obriran la seva capsa de tresors i us ensenyaran els diferents processos de la creació dels gegants. A més de poder veure quins són els seus actuals projectes, de segur que us sentireu observats per les testes que envolten aquest màgic escenari de creació. A partir d’ara, és molt probable que quan vegeu uns gegants, identifi queu de seguida si han nascut en aquesta casa que us ha obert les portes. I és que igual com fills, germans o parents acostumen a tenir una retirada, cada escultor també té el seu estil, que projecta en cada fi gura. És més, el mateix Ramon Aumedes explica que “si no tenim imatges del personatge que ha de ser el gegant, sempre agafo models de la realitat, perquè tenen més vida”. Un cop d’ull a la festa per dins.

Casa de la festa

Tarragona ha aplegat el seu patrimoni de gegants, però també de la resta de bestiari festiu de Santa Tecla en aquest espai, d’entrada gratuïta. Després d’un llarg procés de participació ciutadana i de pressió popular, Tarragona ja pot veure com el seu seguici té un lloc digne on conservar-se, exposar-se i projectar-se pedagògicament i turísticament.

D’un altre parer és Manel Casserres, que des de Solsona explica: “Els meus gegants són molt de cartó pedra i els considero força lleugers. Tot depèn de saber treballar bé el material i no posar-ne més del compte”. Casserres és hereu de la feina escultòrica que ja havia fet el seu pare, també Manel Casserres, amb la creació, per exemple, dels gegants de Solsona i els del Pi de Barcelona al tombant dels anys cinquanta i seixanta. De fet, la riquesa festiva solsonina no s’entén sense l’aparició dels Casserres i la seva mà.

Manel Casserres —fill— reivindica, a més, el seu estil solsoní davant la proliferació del fenomen geganter: “Aquí tenim una visió dels gegants molt tradicional i molt lligada a la història, que es tradueix en uns protocols de quan i com han d’actuar els gegants. Estem molt dins de la tradició i no en un ús desmesurat dels gegants”.