Des de l’Alt Empordà fins el delta de l’Ebre. Gairebé 600 quilòmetres. El Mediterrani és aquí, a tocar. El pintem de color blau des de petits, el resseguim amb la mirada a les carreteres de la costa, el busquem a l’horitzó quan pugem un cim llunyà. I al llarg de la història, centenars, desenes, milers de catalans han fet del mar la seva terra. Pescadors, mariners, navegants, comerciants que han omplert les xarxes dels coneixements i l’experiència que des de fa uns anys custodien una quinzena d’entitats. L’any 1990 es van agrupar sota el nom “La mar de museus” i a partir del 2007 l’estructura es va passar a dir Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana.
Liderada pel Museu Marítim de Barcelona, el seu objectiu és la salvaguarda i la protecció del patrimoni marítim, impulsar-ne l’estudi, contribuir a la seva difusió i sensibilitzar la societat de com n’és d’important en la nostra cultura. “El concepte de patrimoni marítim a Catalunya, al Mediterrani, fa molt poc que existeix”, explica Elvira Mata, subdirectora del Museu Marítim de Barcelona i responsable de la Xarxa, “el motiu és que fins fa poc encara era una eina de treball”. Afegeix que res es converteix en patrimoni si la gent no vol que ho sigui i com a exemple cita la Festa de la Sal de l’Escala o el Museu del Mar de Lloret, on la voluntat de la població per engegar-ho i mantenir-ho ha estat imprescindible. Tot i compartir el programa d’actuació anual i els mètodes de treball, la xarxa anima els seus membres a elaborar una agenda pròpia per mantenir la identitat. Mediterrània, és clar.