8 trucs i consells per gaudir del cel nocturn

Aquest terme anglès es refereix a un fenomen que no podrem veurem per nosaltres mateixos, sinó que apareixerà per sorpresa en algunes fotos del cel nocturn. Es tracta d'una lluentor verda difusa, que podria semblar contaminació lumínica però que està situada més amunt, al cel. En aquesta panoràmica, feta a Tremp, és especialment visible al darrere del castell de Montllobar.

L’airglow és el resultat de la ionització de les capes altes de l’atmosfera per l’impacte del vent solar, i és el mateix fenomen que produeix les aurores boreals en el cinturó àrtic. Es presenta de forma etèria perquè el camp magnètic terrestre no actua aquí com a l’Àrtic, on concentren els impactes en un anell al voltant de tot el planeta. Com en el cas de les aurores, les càmeres digitals són molt més sensibles a aquest tipus de llum que no pas l'ull humà, de manera que només la descobrirem en veure les fotografies a l'ordinador. Alguns s’han endut un ensurt creient que la seva supercàmera s’havia espatllat!

De vegades la tecnologia fotogràfica ens permet adonar-nos de les nostres limitacions, mostrant-nos coses que per nosaltres mateixos ni sabríem que existeixen. La nostra retina conté dos tipus de cèl·lules sensibles a la llum: d’una banda, uns 120 milions de bastons, molt sensibles en situacions de foscor, i d’una altra, més 7 milions de cons que detecten els colors, però que necessiten força llum per fer-ho. Per això no veiem bé els colors quan hi ha poca llum, i vivim l’experiència nocturna en blau i gris. Això no ens sobtarà perquè el nostre cervell tendeix a compensar les dominants de color, i farà que aquesta pèrdua ens passi desapercebuda.

Però com que la càmera fotogràfica sí que capta els colors i no compensa res, ens mostrarà que els estels estan acolorits segons la seva temperatura: els calents són blaus i els freds vermells, però també en tenim de grocs, com ara Antares. Per ressaltar aquests colors en les imatges, podem desenfocar-les una mica, fer circumpolars com hem vist abans o fotografiar-ne el reflex sobre l’aigua, com en aquesta foto.

El nostre planeta està situat en un dels braços de la Via Làctia, que és una galàxia espiral i força plana. La veiem com una franja al cel nocturn, perquè contemplem de perfil el centre de l’espiral. Al seu torn, la Via Làctia forma part del Grup Local, que ens reuneix amb una trentena d’altres galàxies properes, entre les quals hi ha Andròmeda (M31).

Andròmeda no és un fenomen astronòmic, però de tots els objectes que es poden contemplar a simple vista des de l’hemisferi nord, és l’únic que no pertany a la nostra pròpia galàxia. Quan l’hàgiu trobada, useu uns prismàtics i admireu-la allà dalt, una preciosa espiral que sembla una Via Làctia en miniatura.
La veieu en aquesta foto del castell de Cas, a Àger?

Ah, sapigueu que Andròmeda se’ns acosta a 140 quilòmetres per segon, de manera que tard o d’hora xocarà amb la Via Làctia. La bona notícia és que tard o d’hora vol dir d’aquí a 3.000 o 5.000 milions d’anys. I que les galàxies són bàsicament espai buit, de manera que un cop xoquin, no passarà res.

La contaminació ha deteriorat el medi natural en paral·lel als avenços de la civilització. Ara potser esteu pensant en abocadors o aigües brutes, però també hem empastifat el cel nocturn. La il·luminació artificial hi envia llum paràsita, que és més visible quan l’atmosfera és menys clara. Malbaratem energia il·luminant núvols, situació absurda quan els fanals només haurien d’aclarir el paviment. Així, ja no podem veure pràcticament el cel nocturn des de les ciutats, i a més la seva claror projectada al cel és més visible de lluny que la mateixa ciutat.

Barcelona ens enlluerna en aquesta foto, feta a la Torre Salvana de Santa Coloma de Cervelló, però la seva taca de llum al cel és visible des de més enllà de Mallorca. A Catalunya hi ha una legislació sobre aquest problema del qual existeix una consciència global: la Unesco distingeix amb la certificació Starlight regions amb qualitat d’observació del cel. El Montsec la va obtenir el 2013 i, si tot va bé, quan llegiu això, Aigüestortes també la tindrà.

Per parlar del cinturó de Venus no caldrà que ens desplacem mentalment als límits de la galàxia, perquè és un fenomen bàsicament terrestre. Segurament l’hem admirat més d’un cop sense fer-nos gaires preguntes: és una franja d’un color rosa intens en l’horitzó, visible després de la posta del sol —alguns en diuen l’hora violeta— i poc temps abans de la sortida, moment en què també s’anomena aurora.

Com que el cinturó de Venus s’origina en l’atmosfera, es veurà millor com més serè estigui el cel. És un fenomen efímer, és a dir que si el veieu, deixeu tot el que tingueu entre mans per viure’l. Us heu d’orientar d’esquena al punt on s’ha post —o d’on sortirà— el sol, perquè es produeix quan la seva lluentor es projecta en l’atmosfera al nostre davant. La refracció ens permetrà d’admirar graduacions de vermells i rosats, com en aquesta imatge del castell de Guàrdia, al Pallars Jussà. Ara bé... i la franja blau fosc just per sobre de l’horitzó? Bona pregunta: és l’ombra del nostre propi planeta!

Aquest és un fenomen subtil, i un dels més màgics de les nostres nits. Es tracta d’una lluminositat sobre l’horitzó més tènue que la Via Làctia, i que només apareix en certs moments de la nit. És visible a ull nu, però la contaminació en perjudica l’observació.

Per entendre’l, hem de saber que els planetes orbiten en un pla comú, l’eclíptica, on també hi ha núvols de pols estel·lar atrapats vora de la Terra. La llum zodiacal es produeix quan el Sol il·lumina aquests núvols amb certa inclinació, com fa un raig de llum filtrat pels porticons sobre la pols d’una habitació. La inclinació adient es produeix en un interval de dues hores després de la posta de sol, com en aquesta foto de l’arc d’Adar al Segrià, i abans de la sortida. Com que la pols està distribuïda al llarg de l’eclíptica, la llum zodiacal es veu millor quan aquesta està més perpendicular a l’horitzó. Això succeeix a finals d’hivern per la posta de sol, o a finals de l’estiu, per l’alba. Quan vegeu la llum zodiacal per primer cop, demaneu un desig, però un d’important.

Com dèiem quan tractàvem de les circumpolars, antigament es creia que la Terra era el centre de l’Univers i que tot hi girava al voltant de forma circular, però el moviment capriciós dels planetes no lligava amb aquest esquema. D’aquí el seu nom (planetai), que en grec significa ’vagabund’. Ara sabem que els planetes orbiten al voltant del Sol en trajectòries el·líptiques, amb l’estrella en un dels seus focus. La curiositat és que totes aquestes òrbites estan en un mateix nivell, i el sistema solar és força pla.

Això és conseqüència de les atraccions que tots els cossos exerceixen entre ells i que n’han anat apropant les òrbites. La conseqüència? Com podem veure en aquesta imatge feta a Sant Cebrià de la Móra, al Tagamanent, els planetes [en aquest cas, també la Lluna] apareixeran al cel alineats sobre una línia imaginària que de fet també inclou l’òrbita terrestre. Aquesta línia és l’eclíptica, i conèixer-la és útil per comprendre millor el sistema solar, i fenòmens com ara la llum zodiacal, que hem explicat anteriorment.

El 1632 Galileo Galilei contradigué la ciència oficial, afirmant que la Terra girava en l’espai orbitant al Sol i que no era el centre de l’Univers, com es creia fins aleshores. Com sabeu, això no va agradar gens a la Inquisició, que el va obligar a retractar-se, tot i que després de 376 anys va ser rehabilitat. Potser Galileu hauria tingut menys problemes si ja s’hagués inventat la fotografia, ja que les fotos circumpolars no menteixen.

A l’hemisferi nord, l’eix de la Terra està alineat amb l’estrella polar, de manera que la nostra rotació crea la il·lusió que tots els astres giren al seu voltant. La lentitud del moviment ens el fa imperceptible, però una foto de llarga exposició ho mostra clarament perquè converteix punts mòbils en línies contínues. Per fer-la, només cal una càmera capaç de disparar fotos que durin de 30 minuts a diverses hores: la longitud dels traços dependrà d’aquest temps. També hi podrem veure el color dels estels, com discutirem a l’apartat següent i es veu bé en aquesta imatge, feta al castell del Montgrí.