Crònica de la biodiversitat catalana

Fem un viatge pel món natural de casa nostra, tan ric i tan fràgil

Text:
La de Cosp, a la serra de Cardó, és una de les teixedes més madures del Principat, amb arbres centenaris. En aquesta massa forestal també hi ha grans pins, com el de la imatge.
La de Cosp, a la serra de Cardó, és una de les teixedes més madures del Principat, amb arbres centenaris. En aquesta massa forestal també hi ha grans pins, com el de la imatge. FOTO: Rafael López-Monné
25 de febrer de 2021 a les 00:00
Guardar a favorits

Havia llegit molt sobre el delta de l’Ebre, i per això, amb el carnet de conduir nou de trinca, va ser el primer viatge que vaig fer, a principis dels vuitanta. Uns xitxarel·los de la Facultat descobríem junts el que per a mi era poc menys que un paradís. Els ànecs s’aixecaven de qualsevol canal, les polles d’aigua creuaven sense avisar i, al vespre, el concert de les granotes, el cel vermell i l’olor de fang se’t ficaven al moll de l’os fins al punt que, en el meu cas, aquelles sensacions em van convèncer perquè deixés els estudis i em dediqués a fer el que faig. Diumenge al vespre, quan era l’hora de tornar, vaig fer un cop de cap i vaig dir als companys de classe que jo em quedava. Adéu-siau, món normal, agafo el camí més embardissat.

En Josepet, el guarda de l’Encanyissada, va ser el meu mestre i hoste durant tres mesos llargs. Vaig aprendre sense parar. Compartia casa amb estudiosos de la fauna, anelladors, biòlegs i algun matapà. Recordo un noi, treballador, que estudiava les rates d’aigua. Venia cada quinze dies amb un arsenal de trampes. Tantes com n’agafava, se’n feien l’aresta. Al vespre coincidíem, jo prenia nota de tot el que havia vist i retratat i ell preparava les rates difuntes que havia En guardava les pells, ben pentinades, etiquetades i classificades per data, sexe i edat. Tot un descobriment per a mi del món de la ciència. Tant o més impactant que la primera vegada que vaig entrar al departament de Zoologia de la Facultat i em vaig passejar entre cadàvers confitats dins de pots de formol. Molts dels quals, per cert, del que aleshores era una curiositat: una població de tritons pirinencs que vivien aïllats de tots els altres, al massís del Montseny.

Excrements per marcar territori

També tenia coses bones, la Facultat. Allà vaig conèixer un noi que volia ser zoòleg i junts vam passar un estiu sencer buscant tifes, per dir-ho clar. Però, ep, buscàvem caca de categoria! Les llúdrigues marquen el territori amb els seus excrements i els censos es basen, justament, a comptabilitzar les marques; és a dir, les deposicions plenes d’escates amb aquella olor dolceta de peix que deixen sota els ponts i sobre les pedres més blanques. Hi havia poques llúdrigues, en aquell temps. Vam trobar un sol rastre positiu en tot l’Empordà. Buscant llúdrigues trobàvem el blauet, i la merla d’aigua, i una colobra empassant-se un barb acabat de pescar...

“Ens interessa la seva desaparició”

La llúdriga és el gran indicador del riu: si hi ha llúdriga, podeu comptar que hi ha aigua neta i peix a vessar. Ara és diferent, però anys enrere la llúdriga tenia pocs admiradors. L’egoisme dels humans ens fa veure competidors a tot arreu. La llúdriga menja peix, i això és pecat mortal (pregunteu-ho als corbs marins, sense anar més enllà). Jeroni Darder, insigne fundador del Museu Darder de Banyoles, escrivia a principis del segle passat que la llúdria era “prou nombrosa y vista p’els voltants d’aquexa vila” i que, capturada de petita, acostumava a menjar “pa, vegetals, patatas i totes les demés substàncies ab que ordinàriament solem alimentar els nostres gossos”, afegint de seguida que “per rahons fàcils de compendre no insistirem ja més sobre aquest punt, ja que no és pas la estima de la llúdria lo que cal fomentar, sinó que lo qu’ens interessa és la seua complerta desaparició”.

La llúdriga és el gran indicador del riu: si n’hi ha, podeu comptar que hi ha aigua neta i peix a vessar

Sí, senyor, desig complert. I no només la llúdriga. També els óssos, i els llops, i els voltors i tants rapinyaires van anar caient un per un. Perquè els rapinyaires es mengen els conills i les perdius, que es veu que són propietat exclusiva dels caçadors. “I els óssos, què hi fan al bosc? —em deia un avi del Pallars—. Els óssos estan bé per als parcs, però al bosc no, cony!” L’extermini de la gran fauna té noms i cognoms, els hem condemnat i executat, com aquell qui diu, un per un. No és que hàgim perdut una quarta part de la nostra fauna, és que l’hem eliminada!

Així va desaparèixer el bou marí, la ferrenya foca mediterrània que encara, al cap de Creus, té una cova que porta el seu nom: la cova des Bou Marí. Pere Fortuny, pescador de Cadaqués que al cel sigui, me’n va explicar el comiat: “Sempre sortíem amb el llum a la nit, i una nit hi vam anar i vam sentir uns bruels a dintre i vam dir: ‘Cony, cap a fora!’. No veus quins crits?’, i era el bou marí, i quan sortia va passar per sota la barca, una bestiassa, eh... Però no era agressiu, se’n va anar i no el vàrem veure més”.

Ironies del destí, per veure la foca mediterrània vaig haver d’anar a l’Atlàntic, a Mauritània. És massa escassa a la nostra mar per mirar de trobar-la. Deu fer una dotzena d’anys que em va tocar acompanyar una expedició al Marroc. Buscàvem l’astor cantaire, que no vam trobar... Però ja que hi som, vam dir, vam tirar avall, vam travessar el desert i ens vam plantar a Nouadhibou després d’una feixuga encallada a la duana que vam solucionar amb una subtil negociació.

Les papallones van de baixa perquè hi ha més bosc i menys conreus

Volíem conèixer la nostra foca, avui dia pràcticament exiliada. Al cap Blanc (Mauritània), entre dues fronteres, terra de ningú, hi ha la colònia més gran del món de bous marins. Coincideix que hi ha molt peix i també tranquil·litat, les dues coses que li fan falta i que nosaltres no li podem donar. Un mascle solitari, negre com el carbó, es va deixar veure sota el cingle, prop d’un vaixell gegantí mig tombat i rovellat. La seva mirada vidriosa em va travessar, vaig sentir com em roncava i li vaig robar alguna imatge d’amagat.

La cursa de relleus de les migradores

No en vaig tenir prou i un parell d’anys més tard hi vaig tornar, amb temps de sobres. Navegant arran de costa, voleiaven papallones. “No m’ho puc creure!”, vaig pensar. En baixaven corriolades, venien del nord, sabien on anaven i s’hi dirigien sense dubtar. Eren migradores dels cards, les mateixes que apareixen a casa cada any puntuals, al mes de maig. Fa poc que se sap que aquestes papallones migren, d’Europa a l’Àfrica i a l’inrevés, i que ho fan en una cursa de relleus, de manera que, de tot el trajecte, cada generació en fa només una part.

A la tornada, em vaig afanyar a informar-ne la gent del Catalan Butterfly Monitoring Scheme (CBMS), el programa de seguiment de papallones diürnes de Catalunya. Ells segueixen papallones des dels anys noranta i han comprovat amb números i dades el que molts apreciem a cop d’ull: les papallones van de baixa. Per què? Per la contaminació, pels herbicides... i perquè Catalunya s’embosquina. Hi ha més boscos a canvi de menys marges i guarets, menys pastures, menys conreus i més ciment.

Bioindicadores de terra endins

Així com la llúdriga és una bona indicadora de la qualitat dels rius, i la foca ho és del mar, les papallones són potser les millors indicadores de la biodiversitat de terra endins. Si tenim més varietat i quantitat de papallones vol dir que també hi ha més diversitat de plantes, de les quals s’alimenten les erugues. I a partir de les plantes, podem anar estirant el fil...

Vivim en un país que no és conscient de la seva riquesa natural. Només a Catalunya hi viu una quarta part de les espècies que podem trobar a Europa. Em sembla moltíssim, i més si tenim en compte que el nostre territori representa encara no l’1% del territori europeu. És a dir, que apleguem una bona mostra de tota la biodiversitat del continent. Podem mirar el que hem deixat perdre i plorar. Però també podem enfocar el que encara ens queda i conservar-ho i mirar de recuperar el que ja no tenim.

Però és difícil si no ho sabem valorar. Mai no oblidaré quan va néixer la idea de fer Bèsties, una sèrie de televisió dedicada a la nostra fauna. El primer que em van dir quan vaig presentar el projecte va ser: “Però vols dir que Catalunya dóna per fer un programa sobre això?”. No era amb mala intenció. Simplement no sabem el que tenim, i no ho sap ni el ferrer del poble, ni el sabater, ni la peixatera, ni el programador de televisió. L’origen de Bèsties va ser un documental sobre la tortuga mediterrània que encara ara veuen els visitants del Centre de Reproducció de Tortugues de l’Albera. És una altra estrella de la nostra fauna: només cal dir que enlloc més de la península Ibèrica n’hi ha que no hi hagin estat introduïdes. “Ens hem d’esperar, que ara s’ha posat nerviosa”, em deia un dels fundadors del centre mentre esperàvem per gravar no sé quin comportament. Si amb les tortugues hem fet un documental, vaig pensar, quants se’n podrien fer de la nostra fauna? Molts!

També als Pirineus, però a les parts més altes, viuen les perdius blanques, presoneres de les neus cada vegada més escasses. Quin contrast amb les tortugues, tan fredelugues i assossegades! I quin contrast amb els secans, on canten els sisons i nien les gangues. I amb les zones humides com els aiguamolls de l’Empordà i els deltes del Llobregat i l’Ebre, autèntiques estacions de servei per als ocells aquàtics i el pou on s’aplega la biodiversitat màxima, i, malauradament, també la més maltractada.

Tenim molt bosc, però ens falten boscos vells, amb arbres centenaris

I no hem parlat dels Ports, el Montseny, Montserrat... Catalunya és un autèntic mosaic, cada vegada amb peces més grosses i menys variades, però ho és encara. És clar, abans totes les zones humides eren molt més extenses, ben cert. També als secans hi havia més guarets i marges, els conreus no eren tan intensius i els boscos eren molt més que plantacions d’arbres. Tenim molt bosc, però ens falten boscos vells, madurs, amb arbres centenaris plens de forats, i arbres morts fonent-se amb l’entorn embolicats per la molsa humida i els fongs.

Els valor dels boscos madurs

El nucli antic dels boscos s’ha reduït a la mínima expressió. És la casa dels galls fers, la població dels quals, per cert, ha baixat el 30% en només deu anys. És l’inconvenient de ser un especialista, quan canvia el teu entorn no tens capacitat d’adaptació. Però mirem el got mig ple: de la mateixa manera que hem creat parcs naturals que protegeixen les peces més valuoses del mosaic, també ara comencem a reconèixer els boscos madurs i el seu valor. Avui, més de la tercera part del territori gaudeix d’algun tipus de protecció. Déu-n’hi-do!

Tot canvia. Algunes coses per bé, d’altres no tant. Fa poc, he tingut la sort de tornar a trepitjar el delta de l’Ebre, he passat per la malmesa barra del Trabucador i he comprovat que l’erosió i la salinització són les noves grans amenaces. La natura no ens perdona que barrem el pas als sediments i els sepultem al cul dels grans dipòsits artificials que anomenem pantans. Al Delta hi fan molta falta. Però la natura també és mesella, i resisteix... Les salines estan plenes de tètols, i territs, i ànecs blancs, i fins i tot hi voleia un grupet de becplaners. A part de centenars de flamencs que, per cert, ara coven en ple mes de desembre. Ningú no sap si és una d’aquelles proves que fan a vegades, o realment és un efecte més del maleït canvi climàtic... El temps ens ho dirà.

Un exemplar de blauet comú
Un exemplar de blauet comúGetty Images

El delta de l’Ebre ha canviat, com canvia tot en aquest món. Ara és un espai natural protegit. També és un niu d’espècies invasores. Les anguiles van de baixa, com a tot arreu. Les rates d’aigua han desaparegut del tot. Les granotes ja no rauquen a les nits, les mallerengues de bigotis no dobleguen la balca per fer el niu i la veu profunda del bitó s’ha ben fos. També hi ha bones notícies: ara hi crien els flamencs, les gavines corses, l’arpella, l’agró blanc, el capó reial i les polles blaves.

El bou marí s’ha deixat veure per aquí...

Nord enllà, la llúdriga ha tornat a Banyoles, molts anys després de la seva extinció. Ara sabem que els tritons del Montseny són una espècie única al món i els protegim més que mai, tot i les extraccions d’aigua i l’explotació dels boscos del costat. Tenim més trencalossos i voltors i rapinyaires en general. I més óssos... I un bou marí es va deixar veure a prop de Mallorca, fa un parell d’anys. Ves que no s’acosti a l’illa de Cabrera, el parc nacional on encara hi ha morunes parades, l’art de pesca que va capturar i ofegar les últimes foques catalanes.

Vol dir que ja ho tenim tot arreglat? No, és clar que no. Que l’economia i el creixement van per sobre de la conservació? No sento res, aquest tema és delicat... Som a temps de canviar de rumb? És clar que sí. O potser no...

Matrimonis de conveniència

La natura busca solucions per a tot. Ser una planta té avantatges (poder aprofitar l’energia del sol per produir els propis aliments, quasi res!), però també té inconvenients. Si et vols reproduir sexualment i estàs ferrat al sòl, sense poder-te moure, tens un problema. Necessites que el teu material genètic arribi a un altre individu de la mateixa espècie, i tu no et pots moure i l’altre, tampoc. És clar, pots fer milions de grans de pol·len, deixar que se’ls emporti el vent i esperar que hi hagi sort.

Però surt més a compte buscar un transportista. Això sí, no esperis que t’ho facin de franc. Si vols que algú reculli el teu pol·len i el porti al seu lloc, hauràs d’oferir-li una recompensa. Per això les plantes fan nèctar, dolcet i proteínic, i l’ofereixen de franc als insectes pol·linitzadors. Però, i com et trobaran? El senyal perfecte és una flor, amb colors vistosos i totes les línies que porten al centre, a la capseta on hi ha el petit tresor. Oh, i si vénen de nit i no et veuen? Cap problema, farem olor...