Hem quedat a les cinc del matí a Montgai. Vinc de fora i arribo cinc minuts tard. Encara és ben fosc, però en entrar a la plaça ja veig la silueta inconfusible d’en Roger. Parla amb un altre noi. Dedueixo que, com jo, ha matinat amb l’objectiu de poder observar un sisó de prop. Fa fresqueta i no perdem el temps, entatxonem tots els estris al cotxe d’en Roger i anem per feina. En menys de deu minuts ja som entre camps de cereal. En Roger Sanmartí és tècnic de fauna i fotògraf. Fa més de deu anys que treballa a la plana de Lleida. De bon primer, feia censos d’ocells estèpics i, des de fa vuit anys, posa aguaits per fotografiar-los de prop.
Avui, el protagonista és el sisó. “Aquest mascle és molt fidel -assegura-. Fa anys que canta en aquest guaret, ja ens coneixem.” El noi que s’esperava a la plaça, carregat amb totes les andròmines dignes d’un bon fotògraf, ens escolta des del seient del darrere, però no diu ni ase ni bèstia. “És holandès -m’aclareix en Roger-, els nostres clients són bàsicament del país, però també en tenim d’anglesos, holandesos, italians, francesos...” Tots vénen amb el mateix objectiu, fotografiar ocells que als seus països no poden trobar. Com els sisons. A les planes de Lleida encara se’n troben. Però, com tantes altres coses, a vegades sembla que des de fora és més fàcil adonar-se del seu valor.
Aguaits estratègics
El cotxe s’atura de sobte i, un tros enllà, es veuen dues siluetes cúbiques, de poc més d’un metre cadascuna. Són aguaits i estan situats estratègicament per poder observar i fotografiar el cant del sisó. Ara, el silenci s’imposa per a tot el grup. En Roger ens acompanya i ens col·loca. “Tu aquí i tu allà”, ens diu amb la mà, sense obrir la boca. Cap objecció. Ens fiquem a dins, cadascú al seu lloc. A l’interior hi ha una cadireta de càmping per seure i res més. De fet, no hi ha espai per a res més. Totes les parets són metàl·liques, menys la davantera, que té un bon forat rectangular cobert per un vidre espia, d’aquells que deixen veure de dins enfora però que, mirats des de fora, fan de mirall. Així el sisó no et pot veure, però en canvi nosaltres el veurem bé. Si ve, és clar...
Els sisons són ben coneguts per la gent de pagès de la plana lleidatana. Fins al punt que tenen diversos noms vulgars: ànec de secà, ànec garrigar, ànec xiulador... Aquests noms s’inspiren en l’aspecte de l’ocell en vol: amb cua curta, coll estirat i ales potents que bateguen sense parar, recorda força un ànec. I el xiuxiueig de les ales ho acaba d’adobar. De fet, així és com es deixen veure normalment els sisons, com sagetes rabents que es retallen al cel blau. Són ocells més aviat porucs, i és impossible acostar-s’hi sense que arrenquin el vol. Sovint, si caminem a uns dos-cents metres de distància ja s’enlairen espantats.
El nostre mascle, però, vindrà caminant. És probable que hagi fet una aproximació amb una volada. Però l’entrada al lloc és previsible que sigui per terra, com ho fan sempre, peonant, com aquell que no vol... Amb prou feines el sol ha tret el cap i, efectivament, ja el tenim aquí. De bon primer veig només el seu coll dret entre les roselles, un tros enllà. Atent, mirant a dreta i a esquerra, es va acostant a poc a poc. En Roger tenia raó, aquest noi és molt de casa, penso jo...
Mascles vanitosos
Els sisons mascles són presumits, i en fan ostentació. Escullen un punt molt concret del seu territori i, des d’allà, fan tota una dansa nupcial. Piquen de peus a terra i salten enlaire amb les ales ben obertes. Amb prou feines s’aixequen quatre pams de terra, però això, en l’horitzó dels secans, és suficient per fer-se veure. El seu cant, tot s’ha de dir, no és el més elaborat ni el més potent del món dels ocells. Fan un “preeeep” agut, curt, escanyolit, però que, malgrat tot, cal reconèixer que se sent d’un tros lluny. I són capaços de repetir l’actuació una vegada i una altra, oferint-se a qualsevol femella interessada, sense manies. I, al mateix temps, fent entendre a possibles competidors que aquest tros de terra té amo i està en plena forma, i si algú en dubta, que vingui i en parlem. En Gerard Bota ha sabut treure profit d’aquest caràcter pinxo dels sisons.

Durant deu anys llargs, n’ha capturat més de setanta atraient-los amb un esquer que simula un altre mascle desafiant. A aquests ocells, l’arrogància els fa perdre els papers i no es fixen amb els paranys. I així cauen a les seves mans, fet que aprofita per equipar-los amb anelles numerades i un emissor de ràdio que més tard li permetran seguir-los els passos, fins i tot durant els mesos d’hivern, quan es tornen encara més esquius i desconfiats. Ho fa amb el suport de la Generalitat i del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, juntament amb l’equip del Dr. Santi Mañosa de la Universitat de Barcelona. “La voluntat és poder donar informació als gestors per tal que puguin implementar les mesures de conservació més adients i efectives possibles” assegura.
Han après que la major part dels sisons catalans no es mouen en tot l’any de la plana de Lleida, i que passen l’hivern agrupats als camps d’alfals. I també han comprovat que els sisons van de caiguda. “La població catalana actual es trobaria en uns 650 mascles, xifra que representa tan sols el 50% dels que hi havia fa només dotze anys.”
La mare dels ous és que els sisons ja no troben bons llocs on establir-se. Cada vegada hi ha menys guarets i menys marges, i més conreus extensius. Com més va, els regadius guanyen pas als conreus de secà i els sisons desapareixen, bàsicament, perquè la seva terra es transforma i ells no s’hi poden adaptar. Ras i curt.
L’última dansa del sisó
Són les deu, el nostre mascle de sisó s’ha cansat de cantar i saltar i ni una sola femella s’ha presentat a la cita. Tampoc cap altre mascle ha gosat treure el cap. Ha estat un espectacle repetitiu protagonitzat per un sol artista, que ha plegat quan el sol ha començat a escalfar. Sento el motor d’un cotxe. És en Roger, puntual com sempre, que ens ve a treure de l’amagatall. L’operació ha estat un èxit. Però tinc la sensació que aquesta funció no perdurarà. En Roger m’ho confirma: “Sí que hem notat un descens del nombre de sisons, tot i que l’any passat va ser una mica millor que l’anterior. Sembla que l’espècie passa per hores baixes, i li serà difícil recuperar-se”. Una altra víctima de la modernització.
Sortides per veure fauna
Aquest article es va publicar en el número 228 del Descobrir (Febrer 2017)