La graèllsia, l'estrella de la nit

És la papallona nocturna més bonica d'Europa i viu a les pinedes

Text:
La graèllsia és la papallona nocturna més bonica d'Europa, i viu a les pinedes
La graèllsia és la papallona nocturna més bonica d'Europa, i viu a les pinedes FOTO: Esteve Garriga
25 de febrer de 2021 a les 00:00
Guardar a favorits

"Saps què? Diu que hi ha un home que cria graèllsies a casa seva!” “No fotis, jo el vull conèixer!” Al cap d’una setmana justa, un parell de badocs passaven el matí de quatre grapes mirant la pinassa (la fullaraca seca del pi, vull dir, no pas l’arbre). Amb un bon objectiu: assistir al naixement de la més bella de totes les papallones nocturnes d’Europa.

En Graells i la graèllsia

Mariano de la Paz Graells va néixer a la Rioja, el 1809, de pare català i mare castellana. Diu la llegenda que va ser en Curicus, el gos que portava, qui li va marcar la primera graèllsia prop de Peguerinos, a Àvila. Era una espècie nova per a la ciència i en Graells la va batejar amb el nom Saturnia isabelae. Saturnia perquè ell ja es va adonar que es tractava d’un satúrnid; isabelae, en honor a la reina Isabel II (amb aquesta gent val més quedar-hi bé, devia pensar...). Més tard, el món científic la va rebatejar amb el nom de Graellsia isabelae, en honor al seu descobridor. Ara l’han reclassificada i l’anomenen Actias isabelae. No tothom hi està d’acord. Però per a la major part dels mortals, tant se val. Sempre serà la graèllsia, la papallona que porta el nom del seu descobridor.

L’home que criava graèllsies ho tenia tan controlat que podia predir amb precisió matemàtica el dia i l’hora de l’esdeveniment. “No poden trigar, avui fa bon dia...” I de cop i volta la pinassa es mou com per art de màgia i un petit monstre treu el cap de la fullaraca.

“Guaita, una femella!” Fàcil de veure, les femelles porten antenes primes, com dos pelets gruixuts al cim del cap. Res a veure amb els plomalls dels mascles, que els serveixen per localitzar les donzelles a distància.

 

De monstre a papallona verd maragda

La graèllsia nounada es mou amb dificultat, porta una panxa immensa que amb prou feines arrossega, i unes ales menudes i rebregades. Fa basarda i fa patir al mateix temps, li costa caminar perquè se li mou la fullaraca on s’agafa, i s’esforça però no avança. Fins que troba un tronquet que puja erecte i s’hi enfila. Sap el que ha de fer, viu programada. Quan arriba a dalt, s’atura i, com per art de màgia, a poc a poc, les ales arrugades creixen i agafen forma mentre la panxa es buida alliberada. Com aquell que infla un globus, el cos de la graèllsia bufa líquid, i no pas aire, per les venacions de les ales. L’actuació dura tres quarts d’hora, si fa no fa. I el monstre panxut i eixalat es transforma en una papallona verd maragda.

Els mascles tenen unes antenes com plomalls que els serveixen per localitzar les femelles

Això passava el maig del 1987; és a dir, ara farà 34 anys. L’home que criava les graèllsies era Josep Ylla. L’espectacle passava al jardí de casa seva, a Gurb, a la comarca d’Osona. I un dels convidats a l’acte era aquest escrivent, enlluernat encara per aquestes petites filigranes. Aquest espectacle es repeteix cada primavera, milers de vegades, al massís del Port. A ple dia, perquè les graèllsies acostumen a néixer al matí i es passen tot el dia quietes, mentre les ales acabades de fer s’eixuguen i agafen consistència. Segur que les cabres salvatges ho han vist alguna vegada. Aquí, als Ports, a les graèllsies els agrada la pinassa (l’arbre, no la fullaraca). Cosa curiosa, perquè elles són més de pi roig... però tant se val.

Les graèllsies adultes, en fase de papallona, viuen poc, amb prou feines una setmana, però la seva vida no és una passejada. Just eixint de néixer ja els pot esperar la mort. Parlant dels enemics naturals, li recordo a en Pep aquell moment compartit en què un pit-roig massa murri li va pispar una graèllsia davant dels nassos. “Malparit!”, va exclamar amb veu alta. “Aquesta anècdota l’he explicada tantes vegades...”, em diu ara per telèfon tot rient, mentre prenc nota de les seves paraules.

El nucli d’Arnes, amb les parets imponents de la serra del Moro al fons
El nucli d’Arnes, amb les parets imponents de la serra del Moro al fons Vicent Pellicer

A la meva esquerra, al costat del teclat, hi tinc el seu llibre: Història natural del lepidòpter Graellsia isabelae, 232 pàgines amb un mascle de perfil que ocupa tota la coberta. Els mascles són més mediàtics, en aquestes papallones, per la forma de les ales, que pel cantó de baix s’aprimen i fan com una petita cua un pèl cargolada. “L’Institut d’Estudis Catalans em va donar el premi a la millor tesi doctoral en català i això incloïa la publicació del llibre”, em diu cofoi. La papallona de la portada està quieta, aturada en una escorça. Té les ales noves de trinca i espera immòbil que arribi la nit. És una de les nombroses graèllsies que va criar i alliberar en Pep durant els dotze anys que es va dedicar a estudiar-les.

Escalfant motors per enlairar-se

Quan es fa fosc, comença un altre espectacle. “És una de les coses que em van sorprendre, veure com els puja la temperatura quan escalfen motors, arriben fins a 37 graus”, m’explica. Quan la nit embolica el bosc, les graèllsies es desperten i comencen a fer tremolar les ales, nervioses, cada vegada més de pressa, fins que agafen la temperatura necessària per arrencar el vol. En Pep no se’n perdia cap detall, i ho mesurava amb un termòmetre amb forma de fil. “Prens la temperatura cada minut i vas veient com puja, és impressionant.” I tant!

També ha de ser impressionant tenir la seva experiència: “A vegades hi ha femelles que atreuen fins a una dotzena de mascles que voleien esverats al seu voltant. Fins que un s’hi aparella, llavors la femella deixa d’emetre feromones i els altres, sense estímul, se’n van”.

La papallona sense boca

Diu que era un mestre d’institut que explicava als seus alumnes que tots els animals necessiten alimentar-se. Un noi li va dir: “Però hi ha papallones que no tenen boca, oi?”. “D’on ho has tret, això?; de què viurien, si no tinguessin boca?”, va respondre el professor. L’anècdota és ben certa i demostra el coneixement que tenim de la nostra fauna. Les graèllsies adultes no tenen boca.

És la seva estratègia: ja van menjar prou quan eren erugues! Les papallones surten amb les bateries carregades amb l’energia justa i necessària per complir la seva missió: aparellar-se i deixar descendència. Per això viuen tan poc. El mestre, cal dir-ho, va saber rectificar. L’endemà va començar la classe dient: “Noi, ho he mirat i tenies raó, els adults de la família dels satúrnids no tenen boca, perdona”. Rectificar és de savis... i de mestres!

Segurament, molts adults moren menjats pels ratpenats. Les femelles que sobreviuen ponen els ous enganxats a les branquetes dels pins. Les erugues neixen enmig de la teca, mengen fulles de pi i creixen a tota pastilla. En el seu darrer estadi, ja tenen el color verd maragda dels adults i uns pèls llarguíssims i despentinats que les fan tant o més atractives.

Sota la pinassa

Les que sobreviuen als insecticides, als ocells i als altres enemics naturals s’enterren a la pinassa, i allà, colgades, hi passen l’estiu, i la tardor, i l’hivern... fins que, si no se les ha cruspit una musaranya, la primavera de l’any vinent treuen el cap, ara ja en forma de papallona panxuda i rebregada.

Les adultes, en fase de papallona, viuen poc, amb prou feines una setmana

“Si hi ha pinedes de pi roig o de pinassa ben conservades, hi haurà graèllsies”, assegura en Josep Ylla, que defensa que “la mare dels ous és la conservació dels hàbitats. Però els insecticides els fan molt mal. Ara, a més, els barregen amb gasoil perquè s’enganxin a les fulles dels pins, i les maten d’un any per l’altre. Podrien deixar trossos de bosc sense fumigar...”

Emquedaunapregunta: I per què serveix una graèllsia? Per què hem de vetllar per la seva supervivència? “Home, té el mateix dret a viure que qualsevol altra espècie!”, s’afanya a respondre. I tant!, penso jo, inclosa l’espècie humana...