Fins a les primeres dècades del segle XX, Sitges va gaudir ben bé de tres segles de prosperitat i de prestigi gràcies a l’elaboració de la malvasia, un vi dolç rebut amb tots els honors a les millors taules d’Europa i present en nombroses ocasions als banquets dels reis espanyols.
Avui, però, la malvasia sitgetana és una raresa, una mena de relíquia enològica, ja que l’únic cultivador i elaborador actual és l’Hospital de Sant Joan Baptista, institució d’origen medieval que als anys trenta del segle XX va rebre en herència unes vinyes de ceps de malvasia, amb la condició de continuar-les cultivant per tal de fer possible la persistència a Sitges d’aquest vi, l’elaboració del qual havia caigut en decadència vertical a causa dels seus alts costos de producció i de la irrupció generalitzada del xampany. De fet, el vi escumós de la Champagne va arrabassar a la malvasia el títol de vi més prestigiós de la història.
Canvi de gustos
Manuel Llopis i Bofill, un important elaborador de malvasia local, així ho va constatar, a darrers del segle XIX, quan feia una elegia al prestigiós vi sitgetà, constatant el canvi de gustos: “Malvasía se aviene mal con los gustos y tendencias de la época presente. Casi puede decirse que los rayos del progreso la han deslumbrado. Malvasía vivía a sus anchas bajo el antiguo régimen. ¡Qué bien se hallaba entonces próxima al brasero, reflejada en cornucopias, rodeada de arquillas y sillones de vaqueta, saboreada por gentes de bordado casacón y calzón corto, empolsada [sic] peluca y espadachín”.
A continuació, Llopis i Bofill contraposa l’antic règim amb els nous temps: “Un revolucionario audaz e ingenioso, venido, como las ideas reformadoras, de la vecina nación francesa, contribuyó no poco a esa decadencia. Este revolucionario ingenioso y audaz es el Champagne”. La situació, però, pot canviar d’aquí a poc temps. Els actuals administradors de l’Hospital aposten per treure la malvasia de l’armari dels records i restituir-la com a “símbol intransferible del patrimoni cultural sitgetà”, en paraules de l’escriptor Roland Sierra i màxim responsable de la institució benèfica sitgetana.
Segons la llegenda, va ser un almogàver qui va portar un cep de malvasia a Sitges
La primera iniciativa que han dut a terme ha estat augmentar-ne la producció, plantant tres noves hectàrees d’aquests ceps, en uns terrenys situats a l’interior del Parc Natural del Garraf. En segon lloc, potencien la producció de malvasia seca, molt menys coneguda que la versió dolça i, finalment, experimenten en l’elaboració de cava i vinagre procedent dels mateixos ceps. La malvasia és un cep autòcton de la Mediterrània oriental. La llegenda, llargament estesa a Sitges, atribueix a un veterà de les campanyes bizantines dels almogàvers —dirigits per Roger de Flor, al segle XIV— la implantació dels sarments de malvasia a la vila costanera del Garraf.
Sigui com sigui, la malvasia es va aclimatar perfectament a Sitges. La primera referència històrica que existeix del cultiu d’aquests ceps a la vila data del segle XV. De fet, però, en aquella època la malvasia no es coneixia pel seu nom actual, sinó sota la denominació de vi grec. És important remarcar aquest fet perquè el Llibre de Sent Soví, el primer recull de receptes redactat en llengua catalana —i un dels primers d’Europa, datat al primer terç del XIV—, prescriu tres preparacions amb “vi grech”. Cal fer notar que aquesta és l’única indicació de procedència d’un vi en aquest receptari medieval, detall que n’avala el prestigi.

Vi grec o malvasia? La solució és fàcil. Abans que Sitges expandís les seves elaboracions, la malvasia era un vi que procedia de Grècia, el qual arribava a les nostres costes procedent del port de Malvasia di Napoli (nom amb el qual els venecians denominaven l’actual localitat de Monemvassia, al sud del Peloponès), des d’on s’expedien els carregaments procedents d’altres punts de la regió, principalment de Creta. Al segle XVII apareix un testimoni històric que mostra la importància de la malvasia en l’economia de Sitges. Durant un dels conflictes bèl·lics que enfrontaren Catalunya amb la corona hispànica, un regiment de soldats de Felip IV entrà a Sitges a mata-degolla i “regaren ab la malvasia los carrers, sense poder-ho impedir ningú”.
Al segle XVIII, la malvasia era el vi més prestigiós del nostre país, tal com es pot llegir a les obres d’un dels més grans memorialistes de la literatura catalana, Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà. A començaments del XIX, la malvasia apareix com un dels vins més cars presents a la carta del prestigiós restaurant parisenc Les Frères Provençaux, que, dit sigui de pas, va donar a conèixer a París la famosa brandada de bacallà, un dels plats de la cuina regional francesa que més fortuna ha fet arreu del món.
L’Hospital ha plantat tres noves hectàrees de ceps de malvasia al Parc del Garraf
En aquest restaurant, mitja ampolla de malvasia cotitzava a quatre francs, mentre que una ampolla sencera de sauternes, un dels vins francesos de prestigi més sòlid, estava marcada a 6 francs; el mateix preu que demanaven per una ampolla sencera de champagne. Fet i fet, doncs, la malvasia es valorava un trenta-tres per cent per damunt dels dos vins francesos més prestigiosos.
Uns seixanta anys més tard (ens trobem a l’anomenada belle époque), les coses havien canviat, tal com lamentava Llopis i Bofill: “Champagne es el huésped constante y favorito del restaurant. Malvasía es el grato licor de la familia feliz”. El panorama ja no pintava bé per a la malvasia. I, vistes així les coses, els responsables de l’Hospital de Sant Joan Baptista de Sitges es troben davant d’un gran repte.
Visita
Aquest article es va publicar en el número 117 del Descobrir (Febrer 2008)