La cuina medieval perdura a l'Empordà

Les receptes centenàries que han arribat fins avui

L'ànec amb peres és un dels plats insígnia de l'Empordà
L'ànec amb peres és un dels plats insígnia de l'Empordà FOTO: Miguel Raurich
25 de març de 2008 a les 00:00
Guardar a favorits

Al Museu d’Art de Girona hi ha el retaule de Púbol, pintat per Bernat Martorell, on podem veure unes pinzellades de la vida de la Catalunya del tres-cents, a través d’un pintor fill d’un carnisser de Sant Celoni. Aquesta època correspon a l’edat d’or de la cuina catalana, que tenia un enorme prestigi a Itàlia i que a Catalunya mateix era recreada per alguns dels primers llibres d’Europa, com el Llibre de Sent Soví o el Llibre del coch, de Mestre Robert (el Ferran Adrià del segle XV). I no podem oblidar l’aportació gironina, fonamental: es tracta de l’obra de Francesc Eiximenis Com usar bé de beure e menjar, que és el primer gran manual gastronòmic d’Europa, tant pel que fa al menjar, al servei de taula, a les normes de bona criança i als vins.

Ho sabíeu?

Un viatge gustatiu

Molts dels plats del receptari tradicional d’avui són descendents directes de la cuina medieval. I no serà estrany que a la gran majoria dels restaurants empordanesos de cuina tradicional trobeu a la carta platillos, rostits, carns i peixos a la brasa, espinacs amb panses i pinyons, aus amb hortalisses o fruites, postres com la crema —que a l’edat mitjana es feia al forn, com un fl am— i dolços com la fl aona, els bunyols, les neules, etc. Si tasteu qualsevol d’aquests plats, fareu un viatge gustatiu cap a l’edat mitjana. Un viatge que també podeu fer a casa si proveu a cuinar l’ànec amb peres.

Hem d’esmentar igualment el cronista Ramon Muntaner, de Peralada, que ens parla de menjars i vins: ell mateix esdevindrà viticultor. La cuina medieval és una cuina amb moltes salses i espècies, que expressaven un estatus social, a part del refinament que donaven als plats. No servien, per tant, per amagar la poca frescor dels aliments: això és un mite que cal eradicar.

Salsa tenia també el sentit de barreja d’espècies, un dels secrets dels cuiners de l’època —una mica com els curris indis. A l’edat mitjana, el nombre d’espècies era més ampli que l’actual i comprenia, entre d’altres: pebre, canyella, sucre, gingebre, safrà, clavell, nou moscada, macís i nou d’eixarc, garangal, mostassa, cardamom, celiandre, cubebes, comí, matafaluga, pebre llong. També és ric el repertori d’herbes: julivert, menta, marduix, farigola, fonoll, poniol, hisop, orenga, celiandre verd, sàlvia, alfàbrega, sajolida, ruda, all i ceba.

Les espècies donaven refinament, no es feien servir per amagar aliments poc frescos

En aquells segles es coneixen herbes o hortalisses com el porro, l’api, la bleda, l’espinac, les borratges, les cols, els naps i la pastanaga. En el regne de les fruites hi havia la taronja agra —encara corrent als masos de l’Empordà—, la magrana agra, la llimona, el raïm, el poncem (se’n troba encara en alguna masia), les nespres (que encara algun pagès cultiva, a partir d’empelts), les panses, les nous, les ametlles i els pinyons, els festucs i els dàtils. D’aquella època hem heretat, precisament, l’ús de les fruites a la cuina, com l’ànec amb peres actual.

El sofregit, amb cansalada

Les carns dominants a les taules medievals són el porc i el moltó (mascle de l’ovella castrat); l’aviram es reserva als rics. Les salses, picades i alliolis que acompanyen les carns són àmpliament utilitzades a l’edat mitjana, però sense emprar aquests mateixos noms. El sofregit es feia amb ceba i cansalada, i la picada amb ametlles, pa remullat en vinagre, safrà, fetges de gallina, espècies, etc. També els escabetxos —amb més ingredients que els actuals— són corrents: el repertori de peixos correspon al d’avui, i fins i tot és més ampli.

A l’edat mitjana, l’ús d’espècies i herbes a la cuina estava més estès que ara. A sota, imatge d’un mercat a Palafrugell
A l’edat mitjana, l’ús d’espècies i herbes a la cuina estava més estès que ara. A sota, imatge d’un mercat a Palafrugell

En definitiva, en la cuina medieval trobem, fonamentalment, força trets de la cuina empordanesa actual, incloent les típiques combinacions de dolç-salat (botifarra dolça, pomes de relleno, farcides amb carn) i agredolç (llomillo). També procedeixen dels receptaris medievals els dolços com la grana de capellà, els flaons o flaones, els bunyols, les neules, les cremes i els torrons d’avellanes.

Les aus es reservaven als rics, mentre que el poble menjava, sobretot, porc i moltó

I què passa amb els vins? Al seu tractat culinari, el mestre Robert ens desvela el secret dels “piments” i “clarees”, vins amb espècies, dels quals també parla Eiximenis. Els vins, a part de beure’s, normalment diluïts amb aigua, s’empraven per cuinar. Es coneixien els vins més refinats procedents de Grècia, Itàlia, França i altres llocs, dels quals el golafre eclesiàstic eiximenià ens en dóna una notícia puntual. Els vins dolços (com seria el garnatxa de l’Empordà) eren molt estimats. Es bevia també vi blanc i vi negre —que aleshores es coneixia com vermell—, així com rosat i vi novell, com ara el de l’Empordà i el monastrell d’aquesta comarca, que Eiximenis lloa.