La Selva: mar o muntanya?

El massís de Cadiretes aporta personalitat a la cuina marinera

Al paratge de Sant Pere del Bosc, presidit pel santuari modernista reconvertit en hotel, s’hi arriba per una carretera que s’agafa des de l’avinguda Vila de Blanes, a Lloret
Al paratge de Sant Pere del Bosc, presidit pel santuari modernista reconvertit en hotel, s’hi arriba per una carretera que s’agafa des de l’avinguda Vila de Blanes, a Lloret
25 d'abril de 2015 a les 00:00
Guardar a favorits

Enumerar els recursos i els atributs gastronòmics de la Selva marítima pot semblar hiperbòlic. Per començar, la frondositat boscosa del massís de l’Ardenya-Cadiretes, entre Lloret de Mar i Sant Feliu de Guíxols, ja justificaria la denominació oficial de tota la comarca, la més forestal del país. Vull dir que justificaria parlar de bolets i prou. El savi del CSIC Enric Ballesteros ja hi va dedicar el llibre Bolets del massís de Cadiretes, editat per Brau el 2001, un volum potent en què analitza la comestibilitat de dues-centes espècies de bolets. No caldria ni parlar d’herbes remeieres, de flors i de mel —per cert, podeu comprar la mel del massís al farmacèutic de Tossa.

Si deixem la muntanya i baixem a mar, trobem Blanes, el quart port pesquer de Catalunya i el primer de la Costa Brava en captures i recaptació. Hi ha la llotja on Santi Santamaria comprava peix i marisc: en sortia la gamba per fer el seu celebrat ravioli de gambes. Blanes és municipi de mercat diari de fruita i verdura. Cada dia, mentre no sigui diumenge o festiu, a sota els plàtans del passeig de Dintre, davant de la Casa de la Vila, hi paren pagesos de Blanes i Tordera. El vaig veure extraordinari, amb molt de color i varietat.

Vista de Tossa de Mar
Vista de Tossa de Mar Wikipedia Commons

Les pomes també podrien ser de la comarca, però no ho podem acreditar perquè a Maçanet i a Massanes (on no van voler normalitzar el nom a Maçanes) ja no queda gaire rastre d’aquelles grans plantacions de pomeres iniciades pels romans quan van empeltar el territori amb esqueixos de la varietat matiana. La denominació matiana va evolucionar a maciana, es va desenvolupar molt bé a la Selva i el nom va quedar per designar les maçanes a les comarques meridionals del país i la poma en castellà. La cuina de la Selva marítima és d’una mar amb recursos i d’una muntanya exuberant: queda provat, sense exagerar ni caure en tòpics poc fonamentats.

Marinada i sotabosc

Si hagués de triar un paisatge humà per gaudir de la marinada amb aroma de sotabosc, pujaria, seguint una pista de terra sense sots, fins al santuari de Sant Pere del Bosc, a Lloret de Mar. És una aparició glamurosa i impressionant, entre Montecarlo i el Grand Budapest Hotel, construïda on hi havia hagut un monestir benedictí per l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch, per encàrrec de l’indià Don Nicolau Font i Maig, conegut popularment com a comte de Jaruco.

La pista de terra va ser un tram del campionat del món de ral·lis, quan era el Costa Brava i el seu centre era Lloret. Nico Cabañas, un descendent de Don Nicolau, ha posat al dia el luxe, la categoria i el senyoriu de l’obra del seu avantpassat, amb un hotel i un restaurant impressionant de cuina moderna, natural, saborosa i sensible i amb matèria primera de la comarca. Òbviament, no m’estaria de baixar fins a l’hotel Santa Marta, ben arran de mar, envoltat de pinedes i allunyat de la gresca urbana. És un altre d’aquests indrets elegants i desconeguts de la cosmopolita Lloret de Mar. A l’hotel Guitart Monterrey, el del Casino de Lloret, hi ha el restaurant Freu. Sota la batuta del xef Pep Arbós, permet aquesta immersió a l’alta gastronomia, des d’una mirada moderna i posada al dia del món clàssic.

Blanes és el primer port pesquer de la Costa Brava en captures i recaptació

A la Costa Brava s’havia salat molt. L’article salat és present a la toponímia, a Tossa he sentit gent salant i m’han dit que a Lloret i a Blanes algú encara el fa servir. Tanmateix, l’article té ganxo comercial. A sa Palomera hi ha Es Blanc, restaurant i bar de copes; la millor cocteleria de la Costa Brava, segons Ramon Ramos, director general del Patronat de Turisme de la Costa Brava i exalcalde de Blanes. I al passeig de Pau Casals, ben bé a davant de la platja i a tocar del port de Blanes, hi ha el Sa Lola, espai obert per Albert Mir, a la sala, i Rafa Salinas, a la cuina, tots dos antics col·laboradors d’Albert Adrià al Tickets, influència que es nota en la posada en escena de la proposta i dels plats.

Han volgut demostrar, i ho aconsegueixen, que la cuina de Blanes no és només peix i paella, sense renunciar al peix i la paella. L’amanida és grandiosa i saborosa; el llobarro, desconstruït, marinat i fregit, i les postres, curioses. Ara resulta que el millor tiramisú el fan a Blanes, a partir d’una versió amb la qual el xef va guanyar el concurs de les millors postres del Benelux el 1995.

Sant Pere del Bosc és un restaurant de cuina moderna, natural, saborosa i sensible

Els amants de la cuina clàssica marinera no poden marxar de Blanes sense haver visitat Can Flores, just al costat del port i de la llotja, baixant dels jardins Marimurtra. I els amants de la cuina clàssica més tradicional i mar i muntanya, han de visitar Vidreres. Dos restaurants veïns, Can Pou i Can Magí, es disputen la supremacia. Dominen el peix, però els salsifins, amb peus de porc o ànec, hi són extraordinaris, igual que l’arròs.

Referents i mites

El nucli d’aquesta cuina selvatana marítima és Tossa de Mar, un municipi de muntanya arran de mar, envoltat de suredes i siurenys, de murtra, pins pinyoners i d’herbes remeieres, i llagosta pescada al tresmall. Quan la cuina no era ni un fenomen emergent, de Tossa de Mar va emergir una cuinera, avui traspassada, que Jaume Pol i Girbal va immortalitzar el 1988 a Camil·la, cuinera de Tossa. Era la mestressa del Bahia, davant de la platja gran, un espai que va ser un dels grans referents de la cuina de la Costa Brava.

Jornades que es mengen

Suquet de Peix de sa Palomera, Blanes, al juny

A Blanes, un dels grans ports pesquers del país, és ben viu el costum de fer servir els peixos malmesos durant la pesca del dia per fer el seu suculent ranxo mariner. I els restaurants ofereixen menús amb aquest plat.

Fideus a la Cassola, Tossa de Mar, al juny

Hi participen una vintena de restaurants de cuina tradicional de la vila, que presenten les seves receptes particulars amb peix, verdures, marisc o carn. Els fideus van desplaçar les patates en els suquets a bord del vaixell.

Jornades Gastronòmiques del Cim-i-tomba, Tossa de Mar, al setembre

És un homenatge al plat emblemàtic de la cuina de Tossa i dels pescadors d’aquest tram abrupte de la Costa Brava, el cim-i-tomba, present tot l’any als restaurants de la vila.

Jornades Gastronòmiques de la Cuina del Peix de l’Art, Lloret de Mar, octubre

Les cartes dels restaurants ofereixen menús i plats elaborats exclusivament amb peix i marisc del litoral. Lloret ensenya i recorda aquesta pesquera tan singular, que va contribuir a la supervivència dels lloretencs d’abans del turisme. Es tracta d’un art d’arrossegament des de terra, d’una xarxa amb forma de bossa llançada a mar amb una barca. El primer diumenge de desembre i el primer diumenge de febrer es fa una estirada popular i s’esmorza el peix capturat.

Ranxo de Vidreres, Vidreres, dimarts de Carnaval

És una festa movible, com totes les vinculades a la Quaresma. Cada dimarts de Carnaval, el poble es mobilitza i, ja el diumenge abans, es fa una cercavila pels carrers per recollir els ingredients i diners per pagar la xefla. Cal alimentar més de tres mil persones i cuinar-ho bé. El format és espectacular: una plaça i 27 peroles de més d’un hectolitre.

El Carnaval i la Cuina del Bacallà, Tossa de Mar, durant tot un mes, al voltant del Carnaval

Hi participen una dotzena de restaurants que cuinen receptes de bacallà i de la cuina del magre d’aquell temps ple de dejunis i abstinències, sovint més per obligació que per devoció.

Jornades Gastronòmiques de l’Arròs, Lloret de Mar, maig

La campanya implica diferents restaurants de la capital turística de la Selva, que hi ofereixen els seus plats i menús arrossers.

Tossa és el primer mite de la Costa Brava, farcit de familiars de les àvies que van alimentar la llegenda d’Ava Gardner i Frank Sinatra. Al nucli antic, hi ha Can Pini, amb fama de grans arrossos, i La Cuina de Can Simon, dels germans Xavier i Josep Maria Lorés, revisors de la cuina tradicional i de la cuina clàssica, i defensors de la cuina de temporada amb productes locals. Amb una estrella Michelin, deuen ser un dels restaurants que millor broden l’arròs de llagosta. Militen amb la llagosta que els subministra Toni Macaya, pare pelegrí 2005 i pescador de Tossa, amb base al veí port de Sant Feliu de Guíxols, i amb els bogamarins —denominació local de les garotes— que els subministra Josep Maria Martínez Garcia.

La Cuina de Can Simon és un dels restaurants que millor broda l’arròs de llagosta

Tossa és la vila del Don Juan, una cerveseria de l’època del naixement del turisme, que conserva aquella decoració autèntica d’una altra època, o del Bello, una pizzeria regentada per un alemany que va ser campió a Itàlia. I és sobretot la vila del cim-i-tomba, un plat de peix amb patates i allioli. Els restaurants el solen fer de rap, però l’autèntic el fan de “bastina, ço és, rajada”. Fregeixen la bastina en una paella i bullen les patates a part. Escorren l’aigua dels trumfos i hi barregen la bastina i un morter d’allioli. Ho van sacsejant perquè el del cim tombi a sota. Cim i tomba, cim i tomba, cim i tomba, i a taula. Aquest és el bàsic, però hi poden posar més productes com pebrot, ceba i tomata i fer servir altres peixos de rebuig, com ara l’aranya, la rata, el gat o la vaca tremolosa. La Selva marítima és terra de suquets, d’arrossos i de mar i muntanya, de bolets i de suredes, de cuina militant que ha sabut sobreposar-se a la pressió del turisme de masses.