Els bolets dels boscos de Prades

Ens endinsem en la boscúria del massís a la recerca dels exemplars més exquisits

L’apagallums és un bolet gros i visible.
L’apagallums és un bolet gros i visible. FOTO: Òscar Rodbag
25 de setembre de 2019 a les 00:00
Guardar a favorits

El mar forestal de les muntanyes de Prades s’alça amb contundència sobre les planes de la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona. Ens trobem en un gran bloc enlairat on la natura gaudeix de més de trenta mil hectàrees de vida per esplaiar-se, esteses en un dels paisatges més feréstecs i captivadors del sud del Principat.

En aquest viatge entre boscos i bons bolets ens endinsem en un conjunt orogràfic que és la suma de dos sectors muntanyosos separats per les valls del riu de Siurana i el Brugent, rius que davallen en direccions oposades i acaben abocant les seves aigües a l’Ebre i al Francolí, respectivament. Al nord de Prades i Capafonts s’aixequen les màximes altituds del massís en un carener allargassat que culmina amb els 1.201 m del tossal de la Baltasana, mirador excel·lent de l’immens bosc de Poblet. Al sud, entre el coll d’Alforja i els termes de la Riba i la Selva del Camp s’eleven, imponents, l’altiplà dels Motllats i la Mussara.

La variabilitat en els sòls, els forts contrastos altitudinals i les particularitats del relleu esdevenen elements clau per comprendre l’extraordinària diversitat d’hàbitats que hi ha en un espai de dimensions modestes, i que llueix acompanyada d’un amplíssim ventall d’espècies de bolets i plantes que fa les delícies del bosquerol més intrèpid.

Quan llegim el paisatge al voltant de la Febró, Mont-ral i Capafonts, ràpidament observem els protagonistes del relat. Els sòls calcaris, la pinassa i el pi roig acompanyats d’arbustos com el boix i el ginebre, i alguns roures puntejant el llenç de la natura, són la mostra més representativa del bosc típic del cor de la Mussara i l’altiplà dels Motllats.

El pinetell és una de les espècies que més abunda a les muntanyes de Prades
El pinetell és una de les espècies que més abunda a les muntanyes de Prades.

Som al Prepirineu?

Pel seu aspecte general, aquestes masses forestals ens poden recordar fàcilment les de molts indrets prepirinencs, potser una mica més eixutes i empobrides des d’una perspectiva florística, però sens dubte similars. Hàbitat ideal per als rovellons de sang, els pinetells, les llenegues negres i els camagrocs durant les tardors d’humitats abundoses i alliberades de ventades.

Un amplíssim ventall d’espècies de bolets fa les delícies del bosquerol intrèpid

A mesura que els dies s’escurcen i el fred s’atansa, també hi fructifiquen amb profusió els fredolics i les llengües de bou blanques. I vora els planifolis presents ens sorprenen les siluetes de carlets i alzinalls, juntament amb els esvelts apagallums que, tot i no relacionar-se amb les arrels de cap arbre, agraeixen l’humus que proporciona la fullaraca dels roures.

Val a dir que en aquestes cotes (entre els 850 i els 1.100 metres) ha estat la intervenció humana, significativa durant dècades, la que no ha permès que moltes d’aquestes pinedes siguin avui dia rouredes, i en indrets ben assolellats les alzines trenquen puntualment la monotonia de les coníferes. Als vessants que embolcallen la vall del Brugent, camí de Farena, el descens de cota obre la porta al pi blanc i l’alzina, que dominen l’estrat arbori en companyia d’un sotabosc mediterrani molt més dens que el de les pinedes de pi roig.

Sortim de l’àrea nuclear del conjunt muntanyós i posem rumb al sector del nord, on afloren granits, gresos i pissarres, tots ells terres silicis que ens ofereixen un canvi sobtat d’espècies de bolets, i també d’herbes i arbustos presents a les profunditats de les masses forestals. Ben mirat, els sòls més o menys àcids encerclen tot el nucli orogràfic de les muntanyes de Prades, perquè els tornem a retrobar al sud de la Mussara, entre els colls d’Alforja i de la Batalla.

Entre alzines, roures i pi roig

A l’extrem nord, entre el coll d’Albarca, Prades, Vilanova i tota l’àrea que abraça el tossal de la Baltasana, la mola dels Quatre Termes i bona part del bosc de Poblet, les alzines, els roures i el pi roig comparteixen llar mentre observen com els claps de castanyer, malmesos per culpa del xancre, intenten mantenir l’esplendor que lluïen cinc dècades enrere.

Ruta a peu

El bosc de l’Agustenc i els avencs de la Febró

Després d’una nit plàcida al refugi de la Mussara, sortim a peu en direcció a l’església de Sant Salvador i el mirador de les Airasses, un balcó privilegiat sobre els cingles del Rafel i les Campanilles, des d’on s’assaboreix una vista espectacular del sud del Camp de Tarragona i l’horitzó blau de la Mediterrània. El camí fa un tomb fins al coll de les Pinedes i comença a guanyar altura mentre voreja per l’est la punta de la Fita Vella, en un tram que serà d’anada i tornada, i s’endinsa al món forestal i obagós del bosc de l’Agustenc, que bé podria fer-se passar per paisatge prepirinenc amb el seu tapís de pi roig, esplèndid i generós en pinetells, camagrocs, rovellons de sang i llenegues negres. Enmig de bons bolets i amb la mirada posada als Motllats, us recomano efusivament completar la descoberta de l’indret tot recorrent els plans del Panxó i la serra d’en Garcia fins al coll de l’Agustenc, i alhora aprofitar l’avinentesa per admirar la bella i profunda diàclasi dels avencs de la Febró, una fissura gegant a la roca, única al nostre país. És recomanable dur un frontal o llanterna per baixar als avencs, i material tècnic d’escalada en el supòsit que vulgueu sortir pel pas equipat Grau dels Avencs; en cas contrari, l’opció és desfer camí fins als graons de roca que donen accés a l’esquerda

A més d’alguns sectors de pineda força madura, que esdevenen bones raconades per provar sort amb delícies boscanes ben escasses en aquestes latituds, com el cep rogenc, el fredolic gros o el marçot, són remarcables les localitats extremes i singulars de roureda de roure reboll, única al país, i de brolles silicícoles de tamtamborino, espècie iberomagribina molt poc freqüent als Països Catalans.

Amb un peu a la llicorella i l’altre al sauló, és un rebost fúngic molt gustós

Malgrat tot, si filo prim potser em quedaria amb els alzinars silicis del sud, pertanyents al Baix Camp. Amb un peu a la llicorella i l’altre al sauló, són la màxima expressió de la nostra terra baixa i el rebost fúngic més gustós. A peu i emboscats pels termes d’Alforja, Vilaplana i la Selva del Camp, les siluetes acolorides de rossinyols, ous de reig i llores verdes us sorprendran enmig d’un assortiment d’espècies sensacional. Menció a part per a l’excel·lent sureny fosc, que hi acostuma a fer florades intermitents entre finals de maig i octubre, i per al rei dels rovellons, el vinader, que amb el seu mimetisme exemplar es fusiona amb la fullaraca gràcies a les pinzellades de tons morats i verds oxidats.

Ho sabíeu?

La tofòna negra, un tresor d'aromes soterrats

La veritable tòfona negra (Tuber melanosporum) troba sopluig en els sòls calcaris del massís de Prades i forma micorrizes amb les arrels de carrasques, alzines, roures, garrics i avellaners. Com totes les espècies pertanyents al grup de les tòfones, és el cos fructífer d’un fong hipogeu micorrizogen o, dit d’una altra manera, un fong que produeix les espores en carpòfors sota terra i s’associa a una planta, simbiòticament, per aprofitar-ne els carbohidrats. De fet, és un bolet que recorda un tubercle globós d’un diàmetre que sovint oscil·la entre els quatre i els catorze centímetres. La superfície és berrugosa, de color negre, més o menys irregular en funció del terreny on ha crescut. Per tastar-la o veure com treballen els gossos tofonaires, convertiu-vos en fidels seguidors de la Fira de la Tòfona Negra de Vilanova de Prades, que se celebra cada mes de gener, i de les Jornades de la Tòfona i el Gos que tenen lloc a Prades durant el mes de juny.

Vigileu amb els bolets tòxics!

L’esclat mediterrani i la naturalesa del sòl silici es manifesten a la malesa i ens acompanyen durant la passejada, amb arbustos, lianes i herbes com el marfull, l’aladern, el bruc boal i la delicada falzia de bosc. Tanmateix, vora els planifolis cal pasturar amb cautela per tal d’evitar confusions perilloses amb bolets extremadament tòxics com la cogoma borda (Amanita phalloides) i la gírgola d’olivera
(Omphalotus olearius), ben presents en aquesta mena d’hàbitat i potencialment abundants durant els mesos d’octubre i novembre.

Ves per on, l’esquelètica llicorella, terra venerada a la comarca veïna del Priorat per l’ànima i els matisos que transmet a la vinya, alhora és la garant de les més exquisides i delicades menges silvestres que amaguen les intimitats de les muntanyes de Prades.