Miro, des de la serra del Tallat, el paisatge de la comarca on vaig créixer, i hi veig, com sempre, un aire medieval inesborrable, tan present en Montblanc, Poblet i altres indrets. Però avui passo la mirada pels paisatges i els pobles, potser no tan coneguts, que ens parlen de l’evolució natural d’aquest territori.
La Conca de Barberà representa, dins l’àmbit bucòlic, o bucolitzat, de la pagesia, un racó bastant desconegut, però aquells que hi han passat alguna vegada segur que s’han sorprès d’unes edificacions monumentals molt peculiars que es troben en uns quants pobles: són els coneguts cellers modernistes o catedrals del vi.
De la qualitat vinícola d’aquest terrer ja se’n van adonar els romans. No només adoraven el déu Bacus amb refinament i exuberància, sinó que, per sostenir i ampliar el seu imperi, disposaven de grans exèrcits, els soldats dels quals eren més agressius i més valents si se’ls administraven bones racions de vi abans de la batalla.
La llarga bonança vinícola experimentada al llarg dels segles XVIII i XIX es va estroncar amb la plaga de la fil· loxera, que va matar tots els ceps d’Europa a les acaballes del vuit-cents.

La primera cooperativa
La resposta de la pagesia de la Conca va ser immediata i valenta: el 1894, els pagesos més humils del poble de Barberà de la Conca fundaven la primera cooperativa agrícola de Catalunya, i de tot l’Estat, i el 1901, aquesta entitat ja començava la construcció del seu celler cooperatiu.
A l’Espluga de Francolí, tot just encetat el segle XX, Josep Maria Rendé i Ventosa experimentà el seu ideari cooperativista, partint de l’autofinançament a través de caixes rurals cons· tituïdes pels mateixos socis, que aviat propagà per tot el país com a cap d’Acció Social Agrària de la Mancomunitat. El 1912, la cooperativa agrícola de l’Espluga encarregava el projecte del seu celler a Pere Domènech i Roura i es va començar a construir un any després. Era un gran bastiment de dos cossos de 44 x 12 metres cada un. Cap als anys cinquanta, se n’hi afegí un tercer, també dirigit pel mateix arquitecte, fill de Domènech i Montaner, que fou autor, més tard, de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, el Palau de la Premsa i altres grans obres.
Martinell va estudiar enologia per poder oferir solucions tècniques idònies
Del celler de la cooperativa de l’Espluga, n’impressiona el goticisme lluminós, obrat amb maó vist, de la seva façana i de la subtil estructura interior d’altíssims pilars i arqueria ogival. Cal destacar-ne, també, una torre d’aigües, esvelta i volàtil, adossada al costat nord de les naus. No és estrany que aquesta arquitectura inspirés el dramaturg Àngel Guimerà a anomenar els nous cellers com a catedrals del vi. I, més de cent anys després, és encara ben actiu, i ofereix, a més, un museu del vi molt visitat.
Un parell d’anys després, el Sindicat de Viticultors de Sarral feia l’encàrrec del seu celler al mateix Domènec i Roura, que el projectà d’una sola nau de 46 x 18 metres, de planta basilical, dividida en tres cossos per dues fileres de deu columnes cada una. I també hi trobem el dipòsit d’aigua, que aquí s’eleva sobre una cantonada de l’edifici com un campanar aeri i gràcil. Avui, convenientment modenitzats alguns aspectes de la producció, en aquest celler s’hi produeix una gamma força digna de vins i caves.
El celler de Rocafort de Queralt és també una joia viva de l’arquitectura del vi. El projecte és, aquí, de l’arquitecte Cèsar Martinell. Martinell era de Valls i va tenir la gràcia d’estudiar enologia per tal de poder oferir, en els cellers que construïa, solucions tècniques avançades i idònies. Es va distingir també com a estudiós de l’art, i el seu bon gust es reflecteix en l’elegància dels seus projectes. En el celler de Rocafort, hi va aplicar una estructura d’altíssims arcs parabòlics bastits totalment amb maó de pla, d’una gran lleugeresa i harmonia. La seva façana de tres naus presenta un estil que ja s’inscriu de ple en el noucentisme arquitectònic.
Monestir de Poblet
A Barberà de la Conca, el Sindicat Agrícola començà la construcció del seu celler cooperatiu cap al 1920. Aquest projecte va ser confiat, també, a Cèsar Martinell. Es compon d’una gran nau central i dues de més petites. Una d’aquestes era destinada a la descàrrega del raïm i constitueix, diguem-ne, la façana principal, amb la torre d’aigües, que la parteix amb una certa ostentació.
Potser les característiques més atractives d’aquest notable edifici són la transparència dels seus murs i la coqueta simetria. Cal no confondre aquest celler amb el que la Societat de Treballadors Agrícoles va aixecar-hi el 1902, seu, avui, de l’experiència singularíssima del Viver de Celleristes, que acull els vinicultors joves.
El vi del trepat, l’única varietat supervivent de la fil·loxera, és afruitat i aromàtic
També és de Cèsar Martinell el celler cooperatiu de Montblanc, aquest potser amb unes aspiracions arquitectòniques més moderades, qui sap si perquè la capital de la Conca era més menestral i més senyora que els pobles pagesos del seu voltant. En canvi, avui, a Montblanc hi ha un esplet de masos privats, productors d’uns vins de primer ordre.
I encara hi ha el celler cooperatiu de Pira, una altra gran obra de Martinell, amb una façana principal on s’obren dues portalades de mig punt unides per un conjunt molt lluminós de finestres verticals separades només per muntants de maó vist, molt fins i artístics. La distingida simetria amb què Martinell va concebre aquesta façana va resultar molt alterada per una ampliació que, força més tard, s’hi va ajuntar, sense gaires contemplacions estètiques.
Tots aquests magnífics edificis són el continent. Però, què s’hi elabora dins? Uns vins amb personalitat pròpia, aportada bàsicament pel trepat, un cep específic de la Conca de Barberà, l’únic supervivent de la plaga de la fil·loxera.
Castell de Llorac
El trepat ha tingut un sosteniment residual, durant moltes dècades, en vinyes velles. Feia un vi poc apreciat per la seva graduació i coloració moderades. Però, amb els mètodes moderns de vinificació i amb un bon contingent de creativitat per part dels enòlegs, ha esdevingut un vi excel·lent, afruitat, aromàtic i suau. La major part es vinifica en forma de rosats, de característiques delicades, però també en forma de caves, de blancs i fins i tot en uns negres molt sorprenents i aromàtics. Tots són imprescindibles.
Aquest article es va publicar en el número 225 del Descobrir (Novembre 2016)