Les dues Conques

Descobrim dues realitats diferents per a un mateix viatge a aquesta comarca tarragonina

Text:
Camps de cereals a la plana del Pi, dins la Conca segarrenca.
Camps de cereals a la plana del Pi, dins la Conca segarrenca. FOTO: Rafael López-Monné
25 d'agost de 2008 a les 00:00
Guardar a favorits

La Conca de Barberà és un territori de definició geogràfica indecisa i contradictòria i tot, fins al punt que els seus habitants la viuen com una mena de confederació administrativa de dues comarques diferents i d’alguns petits apèndixs laterals, dispersos aquí i allà, que semblen desentendre-se’n en una solitud gairebé eremítica.

És precisament aquest mig malentès el que dóna a la Conca una diversitat paisatgística tan contrastada i plena de sorpreses recòndites. S’hi pot distingir, per una banda, al sudoest, la Conca estricta, que és una terra que s’organitza al voltant de la gran depressió que hi han cavat el riu Francolí i el seu afl uent, l’Anguera, i per una altra banda les terres del nord-est, que ho fan al voltant de la vall alta del riu Gaià i baixa Segarra.

La capital de la demarcació administrativa és la vila ducal de Montblanc, més o menys al centre del que és considerat com a Conca estricta. Però tothom reconeix una segona capitalitat a Santa Coloma de Queralt, que centralitza les terres mig segarrenques del nord. Tant l’una com l’altra conserven un pòsit medieval important, però no negligeixen el bull de la indústria contemporània.

Per continuar amb la denominació, la Conca estricta, contemplada des de qualsevol de les altituds dels seus vorals muntanyencs -i també des de molts punts de la fondalada-, té forma de gran gibrell o de cassola de fer l’arròs dels dijous. Queda completament emmurallada per una rotllana de serres —de llevant a ponent, com les hores del rellotge— des de la de Miramar, la de l’Ermita, les muntanyes de Prades i els Segalars, serra de la Llena, la de Corregó, la del Tallat, les primeres costes dels Comalats, que amb la del Cogulló, acaba de tancar el setge a Miramar altra vegada. És lògic, doncs, que aquesta configuració hagi rebut, des de sempre, el nom de Conca. Una de les escletxes naturals per entrar i sortir d’aquesta cassola és l’estret de la Riba, al sud-est, on el curs del Francolí obre un congost de parets verticals força imponent. Però els passos artificials de gran trànsit, com el coll de Lilla, el de Belltall, el de Tarrés o la carreterona de Prades també presenten panoràmiques magnífiques i ben diverses.

Llengua

El xipella, un parlar únic

A la Conca encara es parla el xipella, que consisteix, bàsicament, a transformar la e final àtona en i (“lis donis”, “lus hòmins”, “lu pari” i “la mari”...); també se sol transformar la a àtona final en o (“la dono”, “la pomo”, “la cadiro”) i els imperatius en la mateixa terminació fan o i també u’m (“escolto” o “escoltu’m”). Es manté, amb més o menys vigor, des del barri del Capig de l’Espluga de Francolí (on pràcticament és extingit) passant per Blancafort, Solivella, Pira i Barberà cap a Santa Coloma i, per una franja estreta, entre el català oriental i el nord-occidental, fins al Pirineu. El mateix nom de xipella també s’aplica a un cep molt productiu i rude que va sobreviure a la fil·loxera, només a la Conca.

Tot i la condició determinant del secà que agermana totes dues parts de la comarca, la Conca estricta es caracteritza per un gran predomini de la vinya, que hi dóna uns vins se riosos i variats, amb denominació d’origen pròpia. També s’hi alternen parades i bancals d’olivers (els olis d’aquesta zona s’assemblen amb força dignitat als arbequins de les Garrigues) i d’ametllers, alguns avellanars residuals i un escaquer dispers de terres campes, sembrades per anar fent i que no impressionen gaire. Els boscos del sud-est i del sud categòric, és a dir des de Miramar fins a la serra de la Llena, ofereixen una frondositat de pins, alzines i rebolls que s’enfila abruptament fins als cims, sovint coronats per faixes llarguíssimes de cingleres vertiginoses. Tot això és solcat per barrancs frescals on el porc senglar campa de valent i, d’uns decennis ençà, també el cabirol, que hi ha estat reintroduït amb èxit. Ja en temps medievals, Joan I, dit el Caçador, o el Descurat, i també l’Aimador de la Gentilesa, s’hi esbargia sovint, mentre perdia els ducats d’Atenes i Neopàtria.

Cap a les carenes de ponent, en canvi, el paisatge adopta una austeritat templera, muda i serena, que s’emparenta molt amb el rigor general del territori de l’altra Conca. La Baixa Segarra és això: assossegament i si lenci, una terra ondejada amb grans extensions de sembrats i molt pocs arbres. Havia estat el regne del safrà i s’hi havia sostingut, amb gran esforç, l’ametller, els ceps i l’avellaner. Però, durant el segle XX el monocultiu del cereal hi ha trobat un rendiment generós.

Panoràmica

Forès, el balcó de la comarca

Qui vulgui tenir una visió de conjunt de tota la comarca s’ha de prendre la molèstia -el gust, més aviat- de pujar fi ns dalt de tot del poblet de Forès. Enfi lat en un turó estratègic a l’extrem nord de la serra del Tallat, s’hi domina pràcticament totes les terres de la Conca estricta, a la dreta, i totes les de la Conca segarrenca, a l’esquerra. Però haurà de trescar cap a les carenes del gran perímetre si no es vol perdre laberints arcàdics com el de Vallclara i Vilanova de Prades, el llogarret de Vallespinosa, els esbalçats de Santa Perpètua de Gaià, amb Sant Magí de la Brufaganya, o l’últim amagatall al nord del tot, amb Aguiló i la Pobla de Carivenys, que vés a saber per què duen aquests noms tan bonics.

La vall alta del Gaià, a l’extrem est, altera sobtadament aquesta serenitat una mica monòtona i romp en un paisatge aspriu i muntanyenc, que, sense grans alçades, és d’una bellesa feréstega i remota. S’hi amaguen llogarrets pintorescos com Vallespinosa, Pontils, Montalegre, Valldeperes i, sobretot, Santa Perpètua de Gaià i el santuari, encara molt pelegrinat, de Sant Magí de la Brufaganya, amb aigües miraculoses. Llevat de Santa Coloma de Queralt, que deu atansar-se, en aquest moment, a les 2.600 persones, la resta de la subcomarca és poblada per una disseminació de veïnats que ultrapassen per excepció el centenar d’habitants. Però Santa Coloma és arxiprestat —com Montblanc—, té mercat setmanal i fa de capital. Llueix una riquesa monumental que dóna testimoni de la seva importància històrica.

A Santa Coloma trobareu el castell comtal, part del recinte emmurallat, amb alguns del vells portals, placetes i places porxades, esglésies i convents antics i un call enrevessat que sembla adormit en els segles. Però no us perdéssiu pas les muralles de Co nesa, o el castell de Savallà, o el de la Sala a Passanant, i el de Biure de Gaià, massa restaurat però majestuós, o el de les Piles, i les restes altives del de Santa Perpètua. Tots aquests indrets tenen la gràcia i la placidesa d’allò intacte.