El cel de la Conca de Barberà acostuma a ser molt blau i net, sense aquella calitja que s’aferra als llocs de costa i que n’enterboleix l’atmosfera. Aquest és un fenomen que sorprèn de seguida el visitant. La marinada hi fa dissabte sovint, i és per això que els horitzons de la comarca es retallen amb una gran precisió de contorns.
La Conca de Barberà té horitzons verds, com els que ens ofereix el Paratge Natural de Poblet, d’una bellesa insòlita, no tan agresta com la del Priorat veí, i també horitzons arquitectònics, que rivalitzen amb aquests en bellesa i harmonia, com el de la vila ducal de Montblanc, amb un dels traçats de muralla més admirables del nostre país, o el de l’imponent monestir de Poblet, sereníssim indret d’oració i cultura, d’història i formigueig turístic.
Entre vinyes i olivers
Si el cel de la Conca de Barberà és clar, la terra és fèrtil. El conreu principal és la vinya, bé que en zones pròximes a les dues comarques del Camp trobem fruita seca (avellaners i ametllers) i en la zona pròxima a la Segarra ja advertim camps de cereal. El de l’olivera -un terme que conviu, en aquests pobles, amb el d’oliver- és, igualment, un cultiu natural i propi de la Conca, tot i que no tant com ho pugui ser a la comarca limítrofa de les Garrigues, d’on és l’ensenya de la terra i de l’aire.
Museus que s'han de visitar
Podríem començar el nostre recorregut pels paisatges rurals de la Conca de Barberà a Vimbodí (oficialment, Vimbodí i Poblet: la coordinació amb el nom de l’immemorial monestir cistercenc motiva alguna fricció amb el poble veí de l’Espluga), que, entre altres interessos turístics, compta el de tenir un dels carrers més estrets del país, l’anomenat de les Abraçades, de només 94 cm d’amplada.
El conreu principal és la vinya, però també hi ha olivers, avellaners i camps de cereal
A Vimbodí és obligat visitar el Museu del Vidre, que és museu i forn alhora, i en el qual el mestre vidrier Paco Ramos ofereix exhibicions úniques del seu art. Potser la primera cosa que en deurà inferir el visitant és l’absoluta inescaiença de la coneguda frase feta “això és bufar i fer ampolles”: l’ofici de vidrier bufador exigeix una tècnica sofisticada i és d’una precisió absoluta. Aquest museu en dóna compte: hi ha tota mena de porrons, canadelles, almorratxes (això és, perfumeres) i matrimonis... Matrimonis, sí. Per saber què més vol dir aquesta paraula, si sou lluny de Vimbodí, us caldrà consultar l’Alcover Moll: “Ampolla de vidre dividida en dos compartiments laterals per a tenir oli dins un i vinagre dins l’altre (Segarra, Conca de Barberà, Camp de Tarr.)”.
Al Museu del Vidre, el mestre Paco Ramos ofereix exhibicions úniques del seu art
I amb el matrimoni casem l’oli i el vinagre -fruits de l’oliva i el raïm d’aquestes terres- amb el vidre, que no podem desvincular del paisatge que ens envolta: per a la seva elaboració, era fonamental tenir a prop boscos com els de Poblet, que abastien de fusta i llenya els forns, construïts, al seu torn, amb les excel·lents argiles de la zona, on també era fàcil obtenir la calç, tan necessària per a la fosa.
La vida del camp, al museu
La vida del camp, al museu De Vimbodí passarem, vorejant el monestir de Poblet i una façana turística de primer ordre en la tradició de l’estiueig català i que queda a un costat de la carretera (parlem de les Masies de Poblet i de Villa Engracia), a l’Espluga de Francolí, el poble natal de l’empresari i mecenes Lluís Carulla. Ens hi espera la nau capitana de la vida i les tradicions al camp, el Museu de la Vida Rural, un dels més impressionants del país, sens dubte.
Creat el 1988, a partir del 2009 va patir una severa remodelació, promoguda per la fundació que du el cognom del fundador. Avui dia és una infraestructura imponent, que té tres grans edificis, el més antic dels quals, del segle XVIII, la històrica casa pairal de la família Carulla.
La gran transformació i millora del Museu va signar-la l’arquitecte Dani Freixes, que va basar el nou discurs museogràfic en dos grans àmbits: el passat, d’una banda, i el present i el futur, de l’altra. En aquest doble eix, podríem dir que hi ha el principal canvi respecte del discurs museogràfic anterior, que amb prou feines tenia en compte la modernització i la industrialització del camp -aspectes que ara són abordats d’una manera valenta i il·lustrativa.
La modernització del camp és abordada d’una manera valenta al Museu de la Vida Rural
Entre els incomptables encants d’aquest museu, hi ha la col·lecció Tota una vida, del reconegut pessebrista olotí Josep Traité; un hort molt ben cuidat, que permet capir d’on provenen hortalisses i verdures; una esplèndida sala dels carros, i vuit plantes temàtiques, que ens faran recórrer, en un mínim de dues hores, bona part del nostre patrimoni històric i entendre cap on ens dirigim.
Seguint vorera avall, com si ens disposéssim a sortir del poble, trobarem la Fassina Balanyà, fundada en la dècada dels anys trenta del segle XIX. Aquí es destil·lava la brisa; és a dir, tot allò que no s’aprofitava en l’elaboració del vi: rapa, pellofa i pinyol.
Avui dia, la Fassina és un petit i acurat museu que permet fer-se una idea de la important producció d’aiguardent en el poble (aiguardent que, sovint, es venia a Reus: recordem el lema “Reus, París, Londres”, per la fixació del preu d’aquest producte) i que, alhora, ens adverteix sobre la rellevància del reciclatge fabril. Aquí, s’aprofita tot!

Per acabar la nostra ruta, ens arribarem al poble de Sarral, on hi ha el pintoresc carrer dels Jueus, que no podem deixar de transitar. En aquest poble, val la pena que visiteu el Museu de l’Alabastre, l’ànima del qual, Isidre Magre, aconsegueix seduir-nos amb el relat d’una feina basada en aquesta varietat de guix -feina que és també la seva passió-, i que requereix no sols un coneixement profund del material, sinó també un veritable talent artístic.
Un poema d’Emily Dickinson, traduït per Marià Manent, diu: “Ben segurs, en estances d’alabastre,/ sense alba ni migdia, dormen, dòcils, i esperen/ ressuscitar”. La visita a aquest museu ben segur que us farà, si no ressuscitar, sí descobrir un món nou.
Aquest article es va publicar en el número 225 del Descobrir (Novembre 2016)