Les singularitats de l'amfiteatre de Tàrraco

Joies del patrimoni històric i arquitectònic català que s'han de conèixer

L’espai de l’amfiteatre on es desenvolupaven els espectacles és l’arena
L’espai de l’amfiteatre on es desenvolupaven els espectacles és l’arena FOTO: Josep Giribet
25 de març de 2016 a les 00:00
Guardar a favorits

L'editor fa un senyal amb la mà i sona l’orchestra amb estrèpit. El gran moment ha arribat. S’obre la porta triumphalis i un rugit recorre la grada. Milers d’espectadors es posen drets a l’amfiteatre de Tàrraco per aplaudir quan salten a l’arena els gladiadors de la famosa escola Ludus Gallicus. L’últim a sortir és el cèlebre mirmilló Pugnax, heroi de l’Imperi Part a Ctesifont, fet presoner i venut com a esclau, vencedor en vint combats al Colosseu de Roma. Quatre cops s’ha guanyat el rudis de la llibertat, i quatre vegades l’ha rebutjat per seguir lluitant a l’arena. La cridòria es torna ensordidora quan Pugnax saluda amb el gladius al públic.

La passió de les lluites de gladiadors fa segles que es va apagar a l’amfiteatre de Tàrraco. Però coneixem prou elements històrics per imaginar com es desenvolupaven aquest tipus d’esdeveniments que paralitzaven durant tot un dia la capital de la Hispània Citerior.

A l’actual plaça del Fòrum hi ha restes del fòrum provincial romà, un gran espai públic on es disposaven els serveis del govern i l’administració de la província de Tarraconensis, de la qual Tàrraco era capital
A l’actual plaça del Fòrum hi ha restes del fòrum provincial romà, un gran espai públic on es disposaven els serveis del govern i l’administració de la província de Tarraconensis, de la qual Tàrraco era capitalJosep Giribet

L’espectacle, fastuós i carregat de simbolisme religiós i polític, arrencava a primera hora del matí amb una pompa. En aquesta desfilada inaugural hi prenia part el magistrat patrocinador (editor), escortes, músics, els entrenadors dels gladiadors, que mostraven les armes dels seus pupils; i també hi concorrien altres elements transportats: una escena, una tabula on es llegia l’ordre del dia de l’espectacle i la palma de la victòria, l’honor reservat als vencedors.

Un espectacle dedicat als déus

Cada any, després de les eleccions municipals, els dos nous duumvirs (jutges i alcaldes de la ciutat al mateix temps) estaven obligats a oferir als ciutadans un gran espectacle dedicat als déus. Aquest esdeveniment podia ser una obra de teatre (ludus scaenicus) o bé una lluita de gladiadors (munus gladiatori). La despesa podia ser costejada en part amb diners públics, si bé l’orgull i la vanitat de les elits feia que sovint els paguessin només de les seves butxaques.

Les lluites entre els gladiadors paralitzaven la ciutat durant tot un dia

A Tàrraco sabem que l’amfiteatre es va construir durant el segle ii, després del circ i el teatre —sembla que va deixar d'interessar al públic a la darreria d’aquell segle i va ser abandonat. L’obra la va finançar un flamen provincial, un sacerdot que s’escollia cada any i s’encarregava de vetllar pel culte imperial, i va ser objecte de diverses restauracions fins a l’època tardoantiga, durant el temps que va tenir activitat. Al seu treball L’Amfiteatre de Tàrraco, Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili (URV), sosté que abans de la construcció segurament els espectacles tenien lloc al fòrum, amb un muntatge de grades provisionals.

Óssos, braus i senglars

El primer acte dels jocs solien ser les venationes: caceres d’animals exòtics, que en el cas de Tàrraco possiblement van incloure també óssos europeus, braus i senglars, entre altres animals autòctons. A partir del segle II dC, les grans mortaldats de feres africanes al Colosseu de Roma van fer cada vegada més complicat el seu proveïment i van disparar-ne el preu.

Els animals es descarregaven a la platja del Miracle i es feien entrar a l’edifici amb un passadís subterrani que arribava fins a les entranyes de l’arena. A les fossae, en dos passadissos amb sostre de fusta, que avui veiem descoberts, esperaven el seu torn animals, condemnats i tramoistes. Aquests darrers controlaven un complex sistema de contrapesos i politges que permetia elevar a l’arena els decorats i els protagonistes de cada espectacle, i crear sorprenents efectes escènics.

Els animals entraven a l’amfiteatre des de la platja del Miracle, on es descarregaven

La caça, en què no era estrany que hi participessin autoritats, deixava pas a les execucions: els cruels suplicis dels condemnats a mort (noxii), sotmesos de forma teatral per les feres (damnatio ad bestias) o el foc. Al migdia es brindaven altres entreteniments considerats menors: combats de púgils, lluitadors i acròbates, números còmics i de vegades també llançament de regals (missilia) o aspersions amb aigua perfumada. Sobretot a l’estiu, quan la calor era intensa, és possible que l’amfiteatre de Tàrraco desplegués un gran tendal (velum) a la part superior de la grada per protegir el públic del sol, igual que feien altres edificis semblants.

La gent portava menjar de casa i podia fer diversos àpats sense abandonar la seva localitat. El moment més excitant arribava després de dinar. Els combats de gladiadors començaven amb un duel entre dos equites, genets a cavall. Després, la resta de lluitadors a peu es preparaven per al combat.

No totes les lluites eren a mort, i en el cas de les que així havien estat declarades, els duelistes no estaven autoritzats a matar si abans no havien obtingut permís de l’editor, un cop vençuda l’oposició. Les parelles de lluitadors es formaven segons les armes i l’armadura que duien, i també la seva experiència. “Per garantir un bon espectacle es buscava l’equilibri: que tots dos partissin amb les mateixes possibilitats sobre l’oponent”, explica Dario Battaglia, estudiós del món dels gladiadors i líder del grup Ars Dimicandi.

El combat durava fins que les ferides impedien seguir a un dels dos combatents

Malgrat els estereotips que ha divulgat el cinema, Battaglia defensa uns principis diferents en la lluita de gladiadors. “El públic es volia veure reflectit en l’heroïcitat del lluitador. Per aquest motiu, la primera obligació dels gladiadors no era guanyar el seu rival de qualsevol manera, sinó seduir el públic, obtenir el seu favor lluitant i patint, perquè era el qui al final decidia la seva sort”, afirma Battaglia, que lidera a Bèrgam, Itàlia, una escola amb vuitanta gladiadors.

El combat sovint s’adornava amb narracions de proeses històriques o mitològiques, i durava fins que les ferides impedien seguir a un dels dos combatents. Llavors, el vençut llençava les armes i demanava humilment veredicte, mentre un àrbitre aturava l’altre contrincant. Si una gran majoria de públic demanava el perdó mostrant el puny i cridant missus, l’editor solia congraciar-se concedint el favor al vençut. Si, per contra, el públic ensenyava la mà i el dit polze alineats en posició inclinada frontal, l’editor acostumava a ordenar l’execució. Els cadàvers eren retirats amb ganxos per la porta libitinensis, darrere la qual hi havia l’spoliarium.

Un passeig per la Tàrraco essencial

La muralla

És la primera gran construcció que els romans van fer a Tarragona (217-197 aC), poc després d’establir-se com a assentament militar en el transcurs de la segona guerra Púnica. La muralla romana (de 6 metres d’amplada per 12 d’alçària) va ser objecte de nombrosos episodis bèl·lics al llarg de la història, motiu pel qual ha estat reformada en nombroses ocasions, però continua sent la construcció arquitectònica romana més antiga de totes les conservades fora d’Itàlia.

El circ

Les curses de cavalls i carros eren la Fórmula 1 de l’antiguitat. Duraven diversos dies i congregaven al circ de Tàrraco fins a 30.000 espectadors. L’edifici (del segle i) tenia forma allargada, amb uns 325 m de longitud i fins a 115 m d’ample, i part de la seva estructura es conserva oculta sota vells edificis de l’entorn de la plaça de la Font. I a la plaça dels Sedassos són ben visibles les restes de les grades.

El fòrum provincial

Cap a l’any 73 dC, en època de l’emperador Vespasià, Tàrraco es va dotar del fòrum provincial, el gran complex administratiu que servia de govern a la província. El lloc escollit per establir aquestes dependències governamentals va ser la part més alta de la ciutat, un espai de propietat estatal amb 7,5 hectàrees que coronava el temple d’August, on avui hi ha la catedral. Avui trobem restes d’aquest complex espectacular en nombrosos espais i edificis del barri de la Part Alta.

L'aqüeducte de les Ferreres

També anomenat pont del Diable, és un aqüeducte romà que formava part del sistema que subministrava aigua del Francolí fins a Tàrraco, a una distància de 25 km. És un dels monuments romans més ben conservats

El teatre

Construït en l’època de l’emperador August sobre les restes d’uns magatzems portuaris, l’edifici es va ampliar i es va fer servir fins a final del segle II, quan sembla que va quedar abandonat. Va ser redescobert a la darreria del segle XIX, moment en què es van documentar les graderies de l’edifici. Tanmateix, mig edifici va ser demolit el 1977 per construir-hi habitatges. Actualment es troba en procés de restauració.

La pedrera del Mèdol

Per aixecar els grans edificis de Tàrraco va fer falta una gran quantitat de pedra. Avui se’n coneixen una desena al voltant de la ciutat, i el Mèdol és la més espectacular. Fa més de 200 m de llargada i una amplada d’entre 10 i 40 m. Es va fer servir també en època medieval, i es calcula que va aprovisionar més de 50.000 m3 de pedra.

La Necròpolis Paleocristiana

La gran necròpoli paleocristiana permet explicar l’efervescència econòmica, cultural, social i religiosa que va tenir Tàrraco durant el Baix Imperi romà. Entre les nombroses tombes del conjunt, el més important de l’Europa occidental, els arqueòlegs han identificat les de sant Fructuós i els seus dos diaques, cremats a l’amfiteatre.

Malgrat les ovacions que podien rebre de la grada, els homes que combatien a l’arena eren infames: presoners, esclaus i convictes, marginats de les classes més baixes que lluitaven per sobreviure, i només assolien la llibertat i la reinserció social uns pocs afortunats. Com l’ofici dels gladiadors, l’antic amfiteatre de Tàrraco és el llegat d’un temps i una societat que forma part del passat, però que va deixar una empremta inesborrable en l’esdevenir de les civilitzacions.