Calien mans, a cada verema. I, cada setembre, en Pere travessava de la bandade Montserrat que mira a ponent cap a la que mira a llevant per omplir les portadores de les garnatxes i els xarel·los d’una casa prou gran que allotjava veremadorsal capdamunt del Rebato, un raval que creixia al voltant del camí Ral, esquitxat d’hostals que s’anunciaven amb porrons gegants a la porta. Aquella casa estava ben equipada amb cups per aixafar-hi el raïm i fermentar-hi el most, i un celler de parets altes perquè l’anyada s’hi conservés bé.
Aquella casa no era pas una excepció. Gairebé cada porta d’aquell carrer -i qui diu d’aquell carrer, diu d’aquell poble i, qui diu d’aquell poble, diu d’aquella comarca- obria un celler. El vi movia la comarca i havia fet més o menys ric el senyor Isart, que va decidir fer-se’n encara més, però a l’Argentina. Per això va proposar que en Pere, que era tan bon veremador, tan treballador i tan bona persona, es quedés a la casa a fer de masover. Si abans es casava, és clar.
Al ritme de les vinyes
Ben casat amb la Mercè, un i altra van deixar Sant Salvador de Guardiola, al Bages, i es van adaptar a la vida de pagès d’aquella banda de Montserrat, més generosa i viva que l’altra, que empenyia l’any al ritme de les vinyes que arribaven fins a la falda de la muntanya santa. Que no és perquè sí que a Esparreguera encara hi ha la masia de la Vinya Vella i a Collbató la de la Vinya Nova.
Ara bé, en algun racó d’aquella comarca, parlar de vinyes comportava equívocs. Perquè no tot eren vinyes de ceps. Els olesans que deien que tenien vinya resulta que el que tenien eren, sobretot, olivars. O vinyes d’oliveres. Allà sempre s’hi han referit així, això no ha canviat mai. I si a tots els pobles veïns la verema alterava el pols del dia a dia quotidià, a Olesa això passava un parell de mesos més tard, quan collien les olives.
L’oli que brollava dels trulls olesans era daurat, fi i dolcíssim. Enlloc més del país hi trobaríeu aquella varietat local que tant els enorgullia: la palomar, coneguda també amb el nom d’olesana. Deien que els rics més rics de Barcelona n’estaven enamorats. Als pobles veïns, tenir oliveres palomar arran dels ceps assegurava oli del bo per a les festes grosses. Els olis més basts, en canvi, es feien amb les varietats becaruda i vera.
Els grans dinars dels pagesos montserratins portaven a taula bon vi al porró i bon oli al setrill. Però també mató de llet de cabra quallada amb herbacol i mel de les arnes amagades entre alzinars per endolcir les postres. I si l’ocasió ho mereixia, o la família havia pujat al santuari, alguna coca esponjosa, llarga i ensucrada. Sí, la coca de Montserrat de tota la vida.
Avui pujareu a Montserrat i hi trobareu el mercat que, immutable des de fa un segle i mig, encara ofereix mató, mels, oli i algun vi als visitants. La industrialització va canviar profundament aquell món de vinyes i oliveres, però, afortunadament, va ser incapaç de fer-lo desaparèixer del tot.
Els municipis han descobert que l’activitat agrícola és un gran valor
Aquesta supervivència ha estat gràcies a la persistència de les famílies que es van resistir a abandonar l’activitat agrícola, una actitud gairebé heroica en aquella contrada, però que avui comença a rebre el suport dels municipis que han descobert que aquest és un valor que cal mantenir. De fet, fa anys que es parla de constituir un parc rural de Montserrat que protegeixi aquestes explotacions.
Marganell és el municipi que més bé ha conservat aquest esperit rural. De fet, és encara un dels principals centres de producció de mató a Catalunya. A les cases de Can Fermí i Cal Pujolet fa cinc generacions que es dediquen a elaborar aquest formatge fresc tradicional. I si bé la llet de cabra original ha estat substituïda per la de vaca, en essència, el producte és el mateix. Cada octubre, el municipi veí, Monistrol, homenatja aquest producte a la Fira de la Coca i el Mató.
Recentment, l’oli olesà ha arribat fins i tot als Estats Units, després que un exportador el descobrís a la parada que la Fundació Agrícola Olesana va muntar a la fira barcelonina Mercat de Mercats, ara fa tres anys. Potser queden lluny les èpoques daurades d’aquesta activitat (al segle XVIII només a Olesa hi havia més trulls que en totes les Garrigues), però la revaloració de les varietats locals hi ofereix una segona joventut. I, mentrestant, a Collbató, la plantació experimental de disset mil oliveres ecològiques -majoritàriament arbequines, en aquest cas- contribueix a modernitzar un conreu que també havia estat tradicional, com ho demostra el molí d’oli del poble, avui convertit en museu.
Tres denominacions d’origen
La vinya que s’estén a la falda de Montserrat es divideix entre tres denominacions d’origen. S’hi manté el celler històric de can Pascual (fundat el segle XIV) que, tot i ser ben bé a l’entrada del Bruc, pertany als Hostalets de Pierola. Can Grau Vell, també als Hostalets, i Ca n’Estruc, a Esparreguera, formen part dels vins innovadors de la DO Catalunya. Els ceps del celler Vinyes de Castellgalí són els de la DO Pla de Bages que creixen més a tocar del massís. I les vinyes dels cellers abrerencs de Can Morral del Molí i Cal Garrigosa tanquen la DO Penedès pel nord.

Justament cal Garrigosa és la casa del Rebato d’Abrera on en Pere i la Mercè van fer de masovers, abans de comprar-la anys després. Tot just quinze dies abans d’escriure aquest reportatge que esteu llegint -sí, ara sóc a cal Garrigosa-, els seus descendents hi vam presentar el vi novell d’aquesta anyada. I mentre enllesteixo aquestes línies, el meu pare i el meu germà destrien les olives palomar que premsaran demà passat al molí de Can Paloma d’Esparreguera.
Com els meus besavis, tindrem vi de casa i oli de casa. Ja em disculpareu si això em fa periodísticament poc objectiu, però, com voleu que no m’emocioni quan escric dels fruits de la terra i el treball dels homes que m’han acompanyat tota la vida?
Aquest article es va publicar en el número 239 del Descobrir (Gener 2018)