El 24 de desembre, quan cau el sol, es comença a sentir remor i nerviosisme a les places de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola. Adults i nens sostenen les seves torxes, encara apagades, i que han elaborat amb una herba molt abundant al Berguedà, l'herba faiera. Dalt de la muntanya crema una foguera i a poc a poc es comença a veure una currua de flames que desfila camí avall en direcció al poble. Així comença la Fia-faia, un ritual precristià que celebra el solstici d'hivern i rendeix culte al déu Sol perquè els dies siguin més llargs i lluminosos. Una festa de foc i flama, com la de Sant Joan, que també va incorporar el cristianisme i celebra els canvis d'estació.
Una tradició de foc mil·lenària Patrimoni de la Unesco
L'origen etimològic de la Fia-faia combina el terme llatí fiat, 'que es faci', i el terme de l'Alt Berguedà faia, 'falla' (sense pronunciar la ll). Per tant, la festa es refereix a "fem falles", ja siguin lligades al voltant d'un bastó o de qualsevol altre objecte, com es fa a Sant Julià de Cerdanyola, o sense, com es fa a Bagà. La festa es va declarar Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, atesa la seva singularitat i longeva celebració, ja que existeixen documents del segle X que citen la tradició.
Així doncs, quan les torxes arriben al poble recorren carrers i carrerons fins a arribar a la plaça. És allà on els fallers són rebuts pel poble i encenen les falles de tots els qui esperen, es fan danses i cants com el tradicional "Fia-faia, Fia-faia, que Nostre Senyor ha nascut a la paia". Finalment es deixen les restes amuntegades al mig de la plaça formant una foguera que se salta com a símbol de renovació i purificació.
