La Fia-faia, una festa ancestral

Viu la tracició nadalenca de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola

Fallaires al voltant del foc a Sant Julià de Cerdanyola
Fallaires al voltant del foc a Sant Julià de Cerdanyola
25 de novembre de 2008 a les 00:00
Guardar a favorits

Quan es fa fosc, el camí que baixa del Siti a la vila de Bagà es converteix en una serp de llum. Desenes de flames vibrants il·luminen la incipient nit de Nadal i al capvespre anuncien que la festa arriba: comença la Fia-faia. L’element principal de la festa són les falles, denominades aquí faies, perquè els parlants d’aquesta varietat lingüística no pronunciaven aquesta doble ela.

Les faies s’encenien per celebrar la nit més llarga de l’any des de temps ancestrals, però, amb la cristianització, es van convertir en la manera pròpia de celebrar el naixement de Jesús. Va ser llavors quan es va popularitzar una frase que encara ara es proclama: “Fia-faia, fia-faia, Nostre Senyor ha nascut a la paia”. “L’Església, com amb tantes altres coses, va adaptar una tradició precristiana, i li va donar un contingut religiós”, explica Xavier Pedrals, autor del llibre La Fia-faia: ancestral, màgica, única.

Ho sabíeu?

Una atractiva herba autòctona

Les faies s’elaboren amb una herba denominada, precisament, falla o atxa (Cephalaria leucantha). Creix especialment a l’estiu i a la tardor, i és molt abundant al
Prepirineu i a la Catalunya central. Els veïns de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola la cullen i l’assequen. A l’hora de confeccionar les faies, hi ha una diferència essencial: a Bagà, posen l’herba ben premuda perquè tingui consistència, i a Sant Julià, s’ajuden amb un pal que fa d’eix. Diuen que, així, la faia queda més ferma i és més fàcil fer-la voleiar un cop encesa.

Però la festa té tanta força per si sola que sobrepassa els límits de la fe: avui dia, hi ha més gent al carrer amb les faies que a l’església durant la missa del gall. A més, en els últims anys, la Fia-faia s’ha convertit en un fenomen de masses, fruit de l’esforç dinamitzador impulsat pel mateix Pedrals. En menys d’una dècada, la festa ha fet un gran salt endavant o enrere, segons com es miri. S’han recuperat costums antics que s’havien perdut fa segles, i l’espectacle s’ha fet més dinàmic i atractiu. La reincorporació més destacada és la baixada de les faies des de la muntanya.

A Sant Julià no només cremen les faies: els mobles vells també es llencen al foc, com per Sant Joan

Tal com feien segles enrere, els faiaires de Bagà pugen al Siti, i els de Sant Julià de Cerdanyola, al Puig. Al capdamunt de les muntanyes, tots dos grups es veuen a uns quants quilòmetres de distància, i comencen a baixar alhora, cadascú cap al seu poble, coordinats pel so d’un coet. Les fileres de foc arriben als pobles, on els esperen encara més faies. A Bagà, fins a 200, amb gent de totes les edats, que s’esperen a la plaça de Catalunya.

El faiaire més veterà de la colla, Llorenç Pedrals, de 74 anys, recorda que, en la seva joventut, “la Fia-faia era cosa més aviat de la canalla, que corria pels carrers amb les faies, fins que s’apagaven, i llavors se’n tornaven a casa a sopar amb la família”. Ara, el sopar també es fa en família, però, abans, hi ha un àpat popular com a aperitiu: coca i allioli per a tothom, en espera que les faies s’acabin de consumir. Quan el foc es va apagant, els feixos s’uneixen en una foguera, sobre la qual salten els joves més valents, al ritme d’una música composta per a l’ocasió, i al compàs de l’esbart local Cadí.

Rotllana dalt la muntanya a Sant Julià de Cerdanyola
Rotllana dalt la muntanya a Sant Julià de CerdanyolaWikipedia Commons

A Sant Julià de Cerdanyola, la festa acaba d’una manera ben diferent. No en tenen prou amb les faies que cremen, i hi afegeixen tots els trastos, mobles i trossos de llenya que cedeix el veïnat, com si fos la nit de Sant Joan. Normalment, es conformen amb els donatius, però, de tant en tant, també agafen alguna cosa sense permís i, com diuen ells, fan endreça. “Això vol dir que, quan arriben a l’era o al porxo d’una casa i veuen alguna cosa que està mal desada, se l’enduen cap a la plaça”, explica Ramon Elias, una de les ànimes de la Fia-faia de Sant Julià. “Però no us penseu que tot ho cremen al foc, no són tan animals”, aclareix. “Per exemple, si veuen unes calces en un estenedor, les agafen i les pengen a la plaça en un cordill. De manera que els de Sant Julià, si quan ens llevem el dia de Nadal, trobem a faltar alguna cosa, ja podem anar cap a la plaça, perquè segur que és allà.”

Fogueres que no s’apaguen

Mentre la resta de veïns dormen a casa sota dues mantes ben gruixudes, els més joves passen la nit de Nadal en blanc i a l’aire lliure. El fred, el combaten amb una foguera que no s’apaga, i la gana, amb carn que no paren de rostir durant tota la matinada. El dia de Nadal s’aixeca encara fumejant a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola. Un any més, dos petits municipis de l’alt Berguedà han aconseguit fer sobreviure al pas dels segles una tradició singularíssima.

Visita

Pasejar per un laberint medieval

Si aneu a Bagà, hi ha una família que heu de conèixer: els Pinós. Durant l’edat mitjana, van senyorejar tota la zona de l’alt Berguedà i van establir a Bagà la capital dels seus extensos dominis. Galceran de Pinós dóna nom a la plaça porxada i, si el voleu conèixer en persona, el podeu saludar a la mateixa plaça en una escultura de mida real. Va ser ell qui va dissenyar la vila gairebé tal com és ara, un laberint de carrers estrets i ombrívols. Fer un passeig per Bagà és descobrir l’encant d’un poble medieval. El recorregut, el podeu acabar a la casa de la família, el Palau dels Pinós, que s’acaba de restaurar.

Al Pirineu, les baixades de falles es conserven en molts pobles, i arreu dels Països Catalans, el culte al foc és una constant de les festes populars. Però la Fia-faia és una combinació inèdita: la força explosiva del foc i la màgia càndida del Nadal.