Fins a principis del segle XX, els pagesos cerdans, com a totes les valls dels Pirineus, elaboraven formatge d’ovella -anomenat genèricament serrat- i ensems brossat, aquella llaminadura làctica que resulta d’escalfar el xerigot després d’elaborar el formatge, bàsicament per a la pròpia subsistència. Expulsades les cabres a racons abruptes per poc rendibles, les vaques de carn deixaren pas, a poc a poc, a les de llet, forjant així una activitat agrícola que cent anys més tard encara perdura.
A les acaballes del segle XIX, Bartomeu Carbonell funda a Llívia la primera indústria lletera del país, amb vaques importades de França i Suïssa, més bones lleteres que les cerdanes, i produeix mantega i formatge que ven amb èxit a Barcelona. L’any 1915 neix la Cooperativa del Cadí amb l’objectiu de recollir la llet que munyien els pagesos a la Cerdanya i a l’Alt Urgell. Una empresa de caràcter cooperatiu, genuïnament pirinenca, al servei de la pagesia, amb un dinamisme que li ha permès ser sostenible i competitiva fins al dia d’avui.
A mesura que passaven els anys, els formatges tradicionals llanguien irremissiblement. Cada vegada que moria un pastor o una pagesa, desapareixia un d’aquells serrats d’ovella sense que gairebé ningú tingués consciència de la pèrdua de patrimoni alimentari que significava.
Viure de la muntanya
Fou en aquell context de desertificació formatgera que, a principis de la dècada dels vuitanta, un primer grup de joves es van instal·lar als racons més recòndits del Pirineu amb un ideal comú: viure a la muntanya i de la muntanya.
Als anys vuitanta, uns joves van anar al Pirineu amb l’ideal de viure de la muntanya
“Va ser un somni, o potser una inconsciència: viure a la muntanya amb un ramat de cabres i poder guanyar-me la vida fent formatge de la llet que, dia rere dia, elles em donaven”, explica Eulàlia Torras al llibre autobiogràfic Serrat Gros, història d’un formatge pirinenc. Coetanis en el temps, apareixien els formatges de L’Orri, a Músser. Pioners a la Cerdanya, Cesca Olm i Pep Lizandra van saber crear un formatge que va fer època, uns petits cilindres que quan tenien pocs dies els posaven a macerar en oli i herbes aromàtiques.
La Cesca i el Pep van ser els primers, però després n’hi ha hagut molts més. Aquesta és la història de diferents iniciatives personals sorgides a la Cerdanya que aposten per formatges i làctics artesans singulars i únics. Làctics Llívia va començara caminar fa més de 25 anys, elaborant quatre iogurts a l’antiga Formatgeria de Llívia -nom que avui manté el restaurant-, bressol de l’empresa que dirigeix Jaume Ribot, degà de la transformació làctica de la Cerdanya. Gat vell i savi murri, deixa anar veritats com una casa de pagès quan sentencia que “qui treballa amb llet no en sap mai prou”, perquè la llet és un organisme viu i, per això, sempre diferent, i es mostra convençut que només de llet de la bona -per anar bé d’una sola granja- en sortiran productes frescos de bona qualitat.
Tot tancant el cercle
El mató i els iogurts Ca l’Alzina neixen a redós de la granja familiar Mas Pallarols, a Puigcerdà. Més de vuitanta anys munyint vaques és una carta de presentació prou solvent per acreditar la qualitat de la llet dels productes que elaboren Mònica Astorga i Marc Llombart, que van decidir obrir formatgeria pròpia a la mateixa granja familiar. Amb la llet de les seves vaques tanquen el cercle: l’envasen fresca pasteuritzada, la transformen en mató, en iogurts naturals i en un seguit de llepolies que van de les melmelades als flams.
Albert Pons reuneix més atributs que formatges elabora. En el catàleg de Vall de Meranges consten setze formatges etiquetats. Una autèntica bogeria només a l’abast d’algú amb l’instint, l’enginy i la capacitat de treball que té l’Albert. La formatgeria, com la granja, està situada a Girul, a 1.600 m d’altitud. Convençut que aquest és el futur, està ampliant els caps de bestiar del seu ramat de cabra autòctona mentre redueix proporcionalment el d’ovelles. Irreductible de la llet crua com a precepte bàsic de la qualitat del formatge, confessa que el secret de l’èxit dels seus formatges estrella no és altre que la lentitud amb què transcorre el temps de la maduració, que li permet parlar d’anyades com ho fan els sommeliers amb els grans vins.

Els nous formatges de la Cerdanya són tan joves com els formatgers que els elaboren. Pere Pujol tenia 34 anys quan va fer el cop de cap, l’any 2009, de ficar-se en el món del formatge artesà, convertint aquell vell paller a la vora del Segre en el Molí de Ger. Al principi, tot i ser home d’humanitats i lletres, els noms llatins de bacteris i llevats de l’argot formatger li venien de nou. Vuit anys més tard, l’esforç i la tenacitat han valgut la pena, i Molí de Ger és una formatgeria artesana del segle XXI: el seu catàleg de formatges és un llibre oberta la innovació dins el món formatger d’arreu de Catalunya. I el seu variat repertori atrau i captiva els gurmets més exigents.
El cas de Sara i Miquel Àngel Gutiérrez demostra que hi ha circumstàncies a la vida que n’alteren les prioritats. Ells van canviar la càmera fotogràfica per la cambra de maduració. Neorurals del segle XXI, la Sara i en Miquel Àngel es van atipar de córrer darrere les motos de curses a la cerca de la millor foto i van decidir aprendre l’ofici de formatger artesà. Van adquirir els coneixements dels animals a l’Escola de Pastors i els de tècnica formatgera, a la regió occitana de l’Arieja. Amb la motxilla del saber carregada, van arribar a Éller, on han restaurat Cal Miquel per instal·lar-hi, abans que ningú, les trenta cabres que donen nom a la formatgeria. Pastura a la muntanya, maneig amb amor a les cabres i dues elaboracions al catàleg. Una quallada àcida i una quallada enzimàtica, tipus tomme, com les que s’estilen més enllà de la Catalunya del Nord. Tot de llet crua, de pastori artesà, com hauria de ser.
Aquest article es va publicar en el número 238 del Descobrir (Desembre 2017)