Hi ha una altra Cerdanya molt diferent de la que veiem als tríptics; una comarca que redescobrim amagada darrere les cases de segona residència. És una Cerdanya ancestral que ens sorprèn perquè encara viu lligada a la terra i als costums de cada estació, els quals han estat transmesos per les generacions de cerdans. És aquesta una comarca feta de gent que segueix tradicions immutables al pas del temps; la que dalla els prats, omple les séquies i guia els ramats a les pastures altes a principis de juny. Aquesta Cerdanya dels masos és també l’essència mateixa del seu plat de referència, el trinxat. Sí, aquest plat que ara es projecta entre la gastronomia selecta prové de la més humil quotidianitat del Pirineu de sempre.
El trinxat és avui el gran ambaixador de la Cerdanya. Tan bon punt posem els peus al primer restaurant de la vall, el demanem per convèncer-nos que som a l’alta muntanya. Hem fet unes horetes de viatge que han valgut la pena. Asseguts a taula, en un entorn rústic de fusta i pedra, rebem el trinxat i per fi ens relaxem per assaborir el moment somniat tota la setmana. Som a la Cerdanya, on volíem ser, i la flaire melosa que ens arriba del trinxat ens ho constata.
La cansalada fregida que es trenca a les dents és el premi d’aquest plat
Tenim davant un plat amb dues textures: la de la patata i la de la rosta que com una metàfora exacta, ens ho transmeten tot d’aquesta comarca. D’una banda, la col i la patata ens parlen de la senzillesa d’aquesta terra tocada pel fred; són dos dels productes més bàsics dels rebosts del nostre país i han permès subsistir a moltes famílies. Bé ho saben les padrines! I d’altra banda, la rosta. Saborosa i cruixent, ens transmet la il·lusió per les coses magnífiques i extraordinàries, com els cims i racons naturals de la Cerdanya. Sí, sí... la cansalada fregida que es trenca a les dents és el premi del plat i no ens podem estar de pessigar-la abans de començar a menjar. Confesseu que ho heu fet...
Les dues textures es converteixen en dues sensacions diferents al paladar. Per una banda, la melositat de la massa fina i verdosa que formen la patata i la col, i d’una altra, l’explosió intensa i salada de la rosta. Dos mons que ens desperten el nostre jo més infantil i capriciós... perquè cadascú es menja el trinxat a la seva manera. Ja us ho podeu creure: hi ha patrons establerts a l’hora d’abordar el plat en funció de les passions secretes de cadascú. Sou dels que deixen la rosta per al final i la roseguen sencera per gaudir de tot l’efecte cruixent? O sou dels que la tallen a trossets per barrejar-la amb la patata i després en dosifiquen les porcions en cada mos?
El regust amagat de l’all embolica el plat amb un tel únic que l’arrodoneix. Ep, ho feu com ho feu, l’últim trosset de rosta i patata no és dels que es regala a qualsevol!

La preparació del trinxat a les cuines de la Cerdanya es remunta a la nit dels temps com un plat de subsistència que aprofitava les sobres anteriors. Es feia amb el que la família tenia més a mà a l’hort, i per tant es feia sovint. Els seus ingredients ens fan una radiografia d’un territori i un temps que han canviat molt. Voleu tenir una idea clara de com era aquella Cerdanya fa tan sols tres dècades? Busqueu els trams abandonats de l’antic traçat de l’N-260 i entendreu com era...
Les trumfes, un conreu generós
Tornem al present. El plat ens encanta per la simplicitat. D’una banda, hi trobem les patates, o trumfes, que són un conreu barat de plantar i generós en la collita. Totes les masies en tenien -i en tenen- a l’hort. Però no us penseu que el trinxat va néixer tan sols com un plaer per al paladar; es tracta d’un menjar calòric que anava molt bé per resistir les feines dures del camp.
L’estrella amagada del plat és la col d’hivern. És una verdura que sobreviu a les gelades pirinenques, del fred de les quals pren tota la dolçor i melositat. Els pagesos la sembren entre els mesos de juny i juliol al costat de les patates, però la cullen molt més tard, a partir de mitjan desembre, quan la verdura ha quedat blanca pel gel diverses vegades. És una col d’una mida mitjana i molt compacta, amb nervis prims i un verd intensa les fulles exteriors.
I és que el secret de la col d’hivern rau en les nits cerdanes, i s'ha de controlar la temperatura cada dia per assegurar-se quan s’ha de collir. “La gelada li trenca les fibres i això és el que l’endolceix i la fa tan tendra quan la cous... Hi ha anys que les gelades la cremen molt, però és precisament així com és ben bona. La que creix més enllà del març en una nova floració ja és amarga”, ens expliquen els que la conreen cada any. No trobareu cap manual d’horticultura cerdana millor!
La rosta: visca l’aprofitament!
La rosta de cansalada completa el trinxat. Aquest petit gran complement del plat també ens parla d’una tradició casolana lligada al porc i l’aprofitament. La cansalada es fa amb la part del porc que queda sota el llom, entre les potes del darrere i del davant i a tocar de la pell. Si bé la cria de porcs no forma part de la indústria agrària de la vall, moltes cases mantenen el costum d’engreixar-ne algun i fer la matança en un acte que reuneix amics i parents.
És així com moltes cases fan una cansalada excel·lent. Ep, si aconseguiu confiança amb alguna família ramadera, demaneu un tall de la llonganissa que segurament encara fa i desa com un tresor al rebost. Això serà una prova definitiva de la vostra vinculació a la Cerdanya. I si aquest vincle esdevé amistat i us hi podeu quedar a dinar un trinxat fet amb la saviesa de les generacions, llavors ja haureu descobert la Cerdanya més autèntica. La tindreu al plat.
Les estrelles de l'hivern
Aquest article es va publicar en el número 238 del Descobrir (Desembre 2017)