Les postres de la Cerdanya i els dolços tradicionals que s’elaboren a les cases de pagès de la comarca des de temps antics són fruit de la cuina de subsistència que predominava en aquests entorns de muntanya. Per això hi trobem receptes molt senzilles destinades a l’aprofitament dels recursos que hi havia a pagès.
“La meva sogra sempre em deia que tenint gallines i vaques, les postres mai no eren un problema”, ens expliquen des de la casa rural Cal Mateuet, de Travesseres. I en aquest cas, es refereixen a la crema i al flam que apareixien -i continuen apareixent- a les taules cerdanes cada festa major. “La padrina Soledat feina la crema amb ous, sucre, llet i canyella, i al flam sempre hi posava un raig de conyac de guisar”.
Hi ha dos llibres clàssics que ens parlen de les receptes tradicionals de la Cerdanya i que també aborden les postres: La cuina tradicional de Cerdanya, de Semproniana (Garsineu Edicions), i La cuina del Pirineu català, de Pep Palau (Farell). En ells s’hi parla de plats com les peres ensucrades, una versió de les peres amb vi però fetes amb aigua i sucre; de la sucamulla, que originàriament era el pa amb vi i sucre que es donava als nens per berenar; o de les pomes farcides al forn. “La meva sogra sempre se’n cuinava dues a la cuina econòmica per sopar i recordo que un dia en vaig menjar unes de molt bones que va fer un padrí de Martinet, amb moscatell i nous”.
Amb una mica de conyac
Molts restaurants de la Cerdanya han reelaborat aquests plats per oferir-los a la seva carta. És el cas de Can Ventura, de Llívia. El cap de cuina recorda que les postres que es feien aquí eren similars a les d’altres llocs, però, per exemple, a la crema hi posaven conyac en comptes de canyella. “Era una cuina de subsistència i per això també hi ha molta tradició de confitures”, explica. En el cas de les peres, es feien bullir amb aigua o vi perquè eren d’un tipus molt dur i no es podien menjar crues. També s’utilitzaven al trinxat.
“La cuina típica d’aquí és més aviat salada. Els plats dolços s’elaboraven per aprofitar el que hi havia als camps o al bosc, sobretot en forma de confitures. Aquí a pagès, antigament, no hi havia gaires recursos amb el fred, la fruita era escassa i les pomes i les peres eren les que aguantaven més les baixes temperatures”. Per això hi ha moltes receptes que inclouen aquestes fruites.

A Can Ventura han reelaborat la sucamulla i, a vegades, l’ofereixen de postres: “Fem un pa de pessic, el submergim en un almívar de vi negre perquè s’emborratxi i el servim amb gelat de canyella o una crema anglesa, que és una crema catalana lleugera. També fem pomes farcides al forn, que és un plat molt típic català, i una versió de la sopa dolça que nosaltres anomenem sopa de la reina. Fem una crema i hi posem romaní i el pa de neu que elabora el forn Moya de Puigcerdà, que és un pa de pessic amb ametlles”.
El mateix fan a la pastisseria Cosp de Puigcerdà, que té més de 200 anys. La Susana Cosp tots els hiverns fa pomes al forn farcides de crema i envoltades de crema cremada, “i tenen molt èxit”. Però un dels seus productes estrella són les magdalenes gegants, elaborades amb una recepta secreta que només coneix la família. Un altre dels productes més típics de la Cerdanya són els anomenats cerdans, que a la Cosp consisteixenen una pasta de full clàssica, farcida de crema o de cabell d’àngel.
Sobre els cerdans no hi ha unanimitat: cada pastisseria els fa a la seva manera
Sobre els cerdans no hi ha unanimitat, perquè cada pastisseria els fa a la seva manera. Per exemple, a la pastisseria Cerdanya, una altra de les més antigues de Puigcerdà, els cerdans són un tipus de carquinyoli, mentre quea la pastisseria Vila, de Bellver, són una mena de galeta. De fet, en aquesta pastisseria, l’Eudald Vila hi va crear fa molts anys els bellverencs, fets amb una base de pasta de te amb nous.
I per remullar-ho tot: el licor. A la Cerdanya el licor es feia a les cases amb el que hi havia: fruites seques que s’estaven fent malbé, fruites del bosc… però mai s’havia comercialitzat. Fins ara, perquè en Carles Servitje va crear l’estiu del 2015 El Torb, elaborat amb nabius, gerds i arrels de genciana: “Sóc guia de muntanya i professor d’esquí, i he voltat molt pel Pirineu i els Alps. A diferents llocs, sovint, he trobat que s’hi elaboren licors, com a la Vall d’Aran, que hi ha el licor de cassís que és la grosella negra i que la gent té als horts”, explica. “A més, hi ha una planta que creix a alta muntanya, la genciana, que a mi m’agrada molt i que és la base de molts licors que s’elaboren a la zona dels Alps. Vaig començar a parlar amb gent de la Cerdanya i del Solsonès i em van dir que abans s’utilitzava l’arrel de genciana per fer xarops, com a digestiu quan els nens no menjaven bé. Però es feia en petites quantitats i sempre de manera casolana.”
En Carles també va parlar amb els padrins de Llívia, “que recordaven que els seus pares i avis feien licors d’herbes i que també usaven la genciana, però eren més aviat tirant a ratafies”. I amb tota la informació “un bon dia em vaig dir que no podia ser que després de més d’un segle de turisme a la Cerdanya a ningú se li hagués acudit fer un licor per a nosaltres i per als de fora”. I d’aquí surt El Torb: “És un licor que acompanya molt bé els dolços, els gelats i tota la pastisseria que porti fruita… Un restaurant a Alp està fent gelat d’El Torb i un noi francès l’ofereix barrejat amb cava o xampany”.
Postres i menges úniques
Aquest article es va publicar en el número 238 del Descobrir (Desembre 2017)