Si hi ha una beguda catalana de soca-rel, és la ratafia. Entranyable, familiar, popular, fàcil i assequible, per fer a casa o per comprar, dolça, fosca i de bon beure. Ho té tot, o més ben dit, té tot el que cal per ser catalana i universal alhora, que en temps d’aldea global és objectiu primordial.
La fórmula
La ratafia garrotxina per excel·lència, considerada per experts i tastadors com la marca de referència obligada, és, sens dubte, la Russet. Allí, a Cal Russet, a començaments del XX, a més d’emmagatzemar-hi cereals i farina, es repartien vins i licors, entre els quals la ratafia, fins que un bon dia, el besavi de la casa es llançà a l’aventura de l’elaboració i l’envasat.
Des de fa quasi trenta anys, en Xavier Codina, nas d’or i bocafí, oficia de mestre ratafiaire i és qui duu les regnes del negoci. Venuda sobretot a la Garrotxa i comarques del voltant, la ratafia d’Olot arriba de bracet amb els Russet fins al Japó enllà, on Carme Ruscalleda l’ha portada amb el cistell català. Segons ells mateixos la descriuen, la ratafia Russet “representa una síntesi de la Garrotxa, del seu peculiar paisatge i de les seves tradicions”.
Alquimistes per un dia
Els secrets de la ratafia estan ben guardats. Sí se sap, però, quins són els ingredients que participen de l’alquímia en què es converteix la seva elaboració. Els ingredients, a més, són de bon aconseguir: aiguardent, nous tendres, herbes i espècies, en un primer temps, sucre i aigua en acabat. L’aiguardent bàsic pot ser esperit de vi o bé un bon anís sec, que és el més utilitzat i el que més a mà sol tenir qui l’elabora a casa.
El nus de la recepta, l’ingredient sine qua non, però, són les nous tendres, collides quan el fruit és verd, en trencar l’estiu, pels volts de Sant Joan. Moment idoni, també, per a la recol·lecció de les herbes que creixen als boscos i muntanyes de casa nostra.
Al Quebec es beu ratafia d’auró; al Carib és de rom i fruites
La llista d’herbes i espècies pot ser infinita. Aquí hi ha les que proposaven, per 10 litres d’aiguardent i 40 nous tendres, ara fa 150 anys, els de l’Antiga Casa Bisbe d’Amer (la Selva). D’espècies: canyella, nou moscada, clavells, gingebre i xocolata amarga. D’herbes: maria lluïsa, menta (comuna, consolta i romana), madastres, orenga, escabiosa, tarongina, hisop, calament, farigola, poniol, donzell, nepta, romaní, fonoll, ruda, llentiscle, mata, taronger agre, malva rosa, rosa d’olor i magnòlia. A partir d’aquí, tant com vulgui la imaginació. Podem afegir a la llista espècies i fruites com la magrana borda, l’anís estrellat, el serpoll o uns grans de cafè, i amb herbes com la matafaluga, l’alfàbrega, la sajolida, la ginesta, la sàlvia, el llor, la camamilla o el donzell.
Un cop tenim totes les herbes i espècies en maceració, cal deixar-les reposar, decantar i filtrar el beuratge, equilibrar-ne els continguts de sucre i d’alcohol i donar-li el color i la densitat desitjades. Ja està presta per al consum, tot i que millorarà amb el temps de repòs, ja sigui a l’ombra silent d’un barril de roure o bé tancada en una garrafa de vidre espès.
Herbes i espècies, a sol i serena
L’elaboració de la ratafia forma part de la història dels licors. És l’alquímia de l’alcohol. O sia, un producte que parteix d’un altre, bo i elaborat. Egipcis, grecs i àrabs han llegat exemples de destil·lació de fruites i d’herbes que han perpetuat els monjos als seus monestirs. Els alquimistes construïren, doncs, d’Alexandria estant, el primer vincle natural entre medecina i plaer.
Mentre els estudiosos esbrinen si Arnau de Vilanova fou o no el pare de la ratafia, ens quedem amb l’asseveració que fan els de Cal Russet: “les ratafies serien la versió laica i popular dels licors destil·lats d’herbes que es feien en els monestirs i convents”. Versió que, òbviament, situa la ratafia més a prop dels vins de fruites i d’herbes produïts per maceració que dels que ragen dels alambins.

Ratafia, ratasia, ratacia, en català; ratafie, del francès; del llatí... “rata fiat!”, que és el que exclamaren tres bisbes reunits trafegant afers transcendents quan un cop tancat el tracte apareix la masovera oferint-los sengles gots de nèctar licorós per fer el brindis final i ratificar el pacte.
Heus aquí un nom per tants conceptes com ratafies hi ha al món: al Carib és de rom i fruita; al Quebec es beu ratafia d’auró; a Bulgària i a Polònia prenen una mena de vodka d’alta graduació; a Austràlia, a l’estat nord-americà de Minnesota i a Anglaterra els licors són dolços i de fruites; i a Aquitània i a la Provença franceses la ratafia té forma de mistela d’aperitiu i s’ofereix als pelegrins que segueixen el camí de Sant Jaume.
Aquest article es va publicar en el número 115 del Descobrir (Desembre 2007)