El bosc de Virós

Un tresor forestal de la natura pirinenca

Text:
Bosc de Virós a la tardor
Bosc de Virós a la tardor FOTO: Roger Rovira Rius
25 de setembre de 2007 a les 00:00
Guardar a favorits

Amb una superfície contínua de més de mil hectàrees, el bosc de Virós no és només una de les masses forestals més extenses del Pallars Sobirà, sinó que és també una de les més completes. Una passejada pel seu interior permetrà descobrir pràcticament tots els elements patrimonials d’interès dels boscos pirinencs.

El Gall fer

Negre entre verds

Al bosc de Virós hi ha encara les restes de més de 900 carboneres, testimoni mut d’una activitat metal·lúrgica que es remunta a l’època romana. I a la part alta es troben les boques de les antigues mines de mineral de ferro. En alguns indrets no és estrany trobar-ne els residus, objectes de formes estranyes que localment reben el nom de cagaferros. Si en trobeu, deixeu-los on són: formen part de la llarga història del bosc.

Situat a l’obaga de la baixa vall Ferrera, al municipi d’Alins, el bosc de Virós reparteix el seu territori entre els termes d’Araós i Ainet de Besan, els habitants dels quals han gaudit secularment dels seus recursos, com ara fusta, bolets, boixerola, pastures... Recentment, el bon estat de conservació ha motivat la seva inclusió en el Parc Natural de l’Alt Pirineu, el més extens de Catalunya, i a la Xarxa Natura 2000.

La via més habitual per accedir-hi surt d’Araós, per bé que n’hi ha una altra que s’origina a mig camí entre Ainet de Besan i Alins. Tant l’una com l’altra condueixen, per pistes forestals que fan aconsellable el vehicle tot terreny, fins a les dues clarianes més importants d’aquest bosc: les bordes de Virós i les bordes de Buiro. Des de les primeres gaudirem d’una bona visió de conjunt de la meitat superior del bosc, i ens podrem fer una idea de les seves dimensions. Una cartellera informativa del Parc Natural ens permetrà identificar sobre el terreny els tipus de vegetació que conformen aquesta boscúria: rouredes i boscos caducifolis mixtos a les parts baixes, pinedes de pi roig i avetoses a la franja central, i pinedes de pi negre als indrets més alts.

El domini excepcional del faig

La principal singularitat botànica d’aquest bosc, però, la constitueix la fageda, atès que és aquí l’únic indret del Pallars Sobirà on el faig, més habitual al vessant nord-pirinenc, arriba a predominar localment. Es poden veure nombrosos exemplars d’aquesta espècie arbòria seguint l’itinerari de la fageda, que surt de les bordes de Virós i passa també per les de Buiro.

El gall fer és l’espècie que millor s’ha adaptat a les dures condicions del Pirineu
El gall fer és l’espècie que millor s’ha adaptat a les dures condicions del Pirineu Òscar Rodbag

A la tardor, els colors daurats i vermellosos dels caducifolis que perden la fulla s’hi combinen amb una riquesa excepcional: els bolets. Tant és així que les entitats locals propietàries d’aquest bosc han establert una àrea de recollida reservada, de manera que per anar a buscar bolets cal treure abans un tiquet. No és aquesta l’única innovació en els usos del bosc de Virós: als itineraris senderistes s’ha d’afegir l’estació de muntanya de Virós-Vallferrera, que permet practicar l’esquí de fons en un entorn de gran bellesa.

Malgrat l’espectacularitat natural d’un bosc tan extens, la petja de l’activitat humana és present arreu. L’element més destacat està una mica amagat: a la dreta del pla de Virós hi ha l’ermita de Sant Lliser. I al pla de Buiro descansa l’ermita de les Santes Creus, de la qual prové una popular talla medieval: Sant Creuet.