Entrant al Pallars Sobirà pel sud, el primer poble que ens rep té un dels topònims més gastronòmics del nostre país: Gerri de la Sal. Des de l’edat mitjana fins fa poc més de mig segle, aquesta vila abastava tot el Pirineu del condiment mineral més valorat a la cuina. I avui, tot i que les salines estan en desús i que la rehabilitació de la Casa de la Sal (l’antic magatzem) encara s’ha d’acabar, Gerri és un bon punt de partida a l’hora de descobrir els sabors de la comarca. De sal de moment no se n’hi pot comprar, per bé que l’objectiu és recuperar-ne la producció artesanal a mitjà termini, però si participem en una visita guiada per les antigues salines entendrem per què van tenir tanta importància.
El pastor i el seu ramat
L’alcalde del municipi del Baix Pallars —del qual Gerri de la Sal n’és la capçalera i que té 27 agregats més, set dels quals estan totalment deshabitats— és el pastor Xavier Ribera. Juntament amb en David Molí pasturen 1.400 ovelles pels prats de la comarca, bona part de les quals són de la raça autòctona, la xisqueta, que, segons en Xavier, “fa una carn més melosa perquè té més greix que la raça creuada”. Val la pena d’investigar si els restaurants pallaresos en serveixen —no sempre en tenen, perquè se’n ven molta fora de la comarca— per comprovar aquesta peculiaritat.
Els embotits del Pallars
Pel seu ofici, en Xavier i en David encara avui tenen accés als darrers masos habitats on tasten les delícies que s’han cuinat tradicionalment al Pallars. “Anant a xollar —explica en David— ens conviden a menjar arròs amb cargols o truitada, és a dir, truita de moixernons, que aquesta sí, a la primavera, és el millor que es pot menjar”. Alguns d’aquests plats ara només arriben a petitíssims grups de privilegiats que saben quines cases en preparen i quan. La sang de corder fregida, per exemple; o la inquietant carn de bèstia viva, que no és altra cosa que un guisat fet amb la cua que es mutila al corder temps abans de sacrificar-lo.

Aquest interessant patrimoni gastronòmic pagès comença a transcendir l’àmbit més privat per instal·lar-se a les botigues i als restaurants de la comarca. Fins i tot, des del Consell Comarcal del Pallars Sobirà s’impulsa la marca “del tros al plat” per distingir els productes de qualitat d’origen estrictament local. Entre aquests, la santíssima trinitat dels embotits pallaresos: la girella (elaborada amb arròs, corder i espècies), el xolís (una llonganissa més aviat ampla) i la secallona (una mena de fuet primíssim).
De casa al restaurant
A una dotzena de quilòmetres de Rialp, Arturo Rafel produeix els seus propis embotits a Llessui. En el seu cas, però, més que per vendre’ls al detall, ho fa per servir-los al seu restaurant, Lo Pigal-Can Kiko, un establiment de cuina pallaresa “amb producte d’aquí”, aclareix l’Arturo, “però amb un element modern”, puntualitza el seu pare, en Kiko. Aquest element modern —que pot aparèixer en forma de flors o altres condiments— no emmascara en cap cas la base local d’una carta de plats de tota la vida: el palpís (una cuixa de be guisada), la cuixa de cabrit farcida de bolets o l’escudella barrejada. I encara hi serveix un guisat de carnaval propi (una mena de bull farcit amb ou, carn picada i panses).
De casa al restaurant
A una dotzena de quilòmetres de Rialp, Arturo Rafel també produeix els seus propis embotits a Llessui. En el seu cas, però, més que per vendre’ls al detall, ho fa per servir-los al seu restaurant, Lo Pigal-Can Kiko, un establiment de cuina pallaresa “amb producte d’aquí”, aclareix l’Arturo, “però amb un element modern”, puntualitza el seu pare, en Kiko. Aquest element modern —que pot aparèixer en forma de flors o altres condiments— no emmascara en cap cas la base local d’una carta de plats de tota la vida: el palpís (una cuixa de be guisada), la cuixa de cabrit farcida de bolets o l’escudella barrejada. I encara hi serveix un guisat de carnaval propi (una mena de bull farcit amb ou, carn picada i panses).
Als darrers masos habitats es tasten encara les delícies que s’han cuinat sempre al Pallars
L’Arturo és un dels artífexs de La Xicoia, l’associació que aplega una trentena de xefs pallaresos disposats a defensar les bondats de la cuina autòctona. L’Hotel Pessets (Sort), Els Puis (Esterri d’Àneu), la Fonda Farré (Baro) o Lo Pigal mateix són alguns dels restaurants que hi pertanyen i que han donat prestigi culinari a la comarca. A La Xicoia han nascut iniciatives tan reeixides com el Ral·li Gastronòmic, unes jornades gastronòmiques comarcals que se celebren cada febrer.
‘Souvenirs’ amb gust
I el ral·li gastronòmic que us proposem en aquest reportatge fixa la darrera meta a la capital, a Sort. En això no som originals: “molta gent passa per la nostra agrobotiga l’últim dia de les seves vacances”, comenta en Josep Font, un dels socis de la formatgeria El Tros de Sort.
Arran de la Noguera Pallaresa, aquesta botiga desplega un assortit increïble de delicadeses del Pirineu (dolços, embotits, làctics, licors...), entre els quals els formatges de vaca més reeixits d’El Tros de Sort, que troben referents tant en les varietats franceses més cremoses com en els serrats i tupins típics de la comarca. Dins de la motxilla són la millor opció per endur-se’n un tros de Pallars a casa.
Aquest article es va publicar en el número 113 del Descobrir (Octubre 2007)