Al delta de l’Ebre se celebra enguany el 150è aniversari de l’inici de les obres dels canals de reg. La dada és significativa, ja que sense l’entramat de canalitzacions i sèquies que deriven l’aigua del riu, la colonització del Delta no hauria estat possible.
Abans dels arrossars, el delta de l’Ebre era una extensió indefinida de canyars, llacunes i salats. Era un entorn insalubre, humitós i salvatge. “El canal porta vida” és l’eslògan escollit per celebrar l’efemèride i el missatge és plenament encertat, ja que l’aigua dolça que desemboca a la mar després de regar els arrossars insufla vida a la terra del Delta i la fa apta per al conreu. Avui és impensable aquest espai sense arròs.
I és que els arrossars envaeixen i determinen el paisatge del Delta, sotmetent-lo a un constant canvi de fesomia i color. Entre els mesos de febrer i el març, els camps es dessequen i es xaruguen amb una arada que fa els solcs molt profunds; per l’abril s’inunden i se sembren. Durant l’estiu, la ribera adquireix una verdor enganyosa, ja que a mesura que passen les setmanes va metamorfosant-se en un tapís daurat.
Arquitectura popular
Ara és el temps de la sega, el final del cicle. Sebastià Juan Arbó, l’escriptor del Delta, s’hi va referir com el “temps de la desfeta”: “Els crits, les rialles i els cants dels treballadors han anat apagant-se entre els arrossars. Els ocells salvatges tornen de terres llunyanes, volen grallant planyívolament per damunt del senillar groguenc i es giren en cercles per amagar-se dins de l’espessor de les maresmes. Els arbres de la vora estenen llurs brancatges, erts i esfullats com una crida silenciosa al sol i a la primavera llunyana.”
Des del mirador de la llacuna de l’Encanyissada, el brunzit de les recol·lectores se sent llunyà, tot i que l’activitat és persistent. En només unes setmanes, els tractors duran la collita a les sitges de les empreses agroalimentàries i a les cooperatives. Pels camins agrícoles del Baix Ebre i el Montsià el tràfec serà constant: en les dues comarques que comparteixen el delta de l’Ebre s’elabora el 98% de l’arròs de tot el Principat.
Un cop les recol·lectores i els tractors tornen als magatzems, només els esplugabous es quedaran per protegir les terres. Llavors seran els vehicles tot terreny i els cotxes familiars qui ocuparan les carreteres. Tornarà a ser l’hora del turisme, perquè durant els mesos d’octubre i de novembre, els restaurants d’Amposta i Deltebre competiran per oferir receptes innovadores que tinguen el producte estrella del Delta com a base. Les jornades gastronòmiques permetran tastar delícies com l’arròs amb rap i llagostins, l’arròs d’ànec amb bolets o el menjar blanc amb arròs salvatge.
L’essència del territori
“Al Delta tenim un rebost fantàstic, tant d’horta com de caça, d’aigua dolça o d’aigua salada... productes frescos que amb una elaboració senzilla contenen l’essència del nostre territori, i que per a la gent que ens visita resulten curiosos i innovadors”, diu l’empresari turístic Lluís Garcia, que fou pioner a recuperar la identitat gastronòmica del delta de l’Ebre. D’oferir als visitants els arrossos típics, el complex Lo Mas de la Cuixota ha passat a vendre paquets turístics que inclouen passejades amb barques de perxar.

Lo Mas de la Cuixota es troba a tocar de la Casa de Fusta, una edificació emblemàtica del Delta, importada l’any 1927 des del Canadà com a refugi de caça per a gent burgesa de Barcelona. Amb la creació del Parc Natural del Delta de l’Ebre (1983), la Casa de Fusta va passar a acollir una exposició permanent sobre les llacunes deltaiques i les aus que hi viuen. Precisament, el menjador més requerit del restaurant de Lluís Garcia és sens dubte la barraca, que afegeix un encant singular a l’entorn de la Casa de Fusta i el mirador de l’Encanyissada.
Fetes de fusta, canyes, fang i palla, les barraques foren els habitatges dels colonitzadors del Delta fins ben entrat el segle XX. Des de la dècada del 1990, s’han aixecat noves barraques al Delta, que continuen emprant els materials tradicionals, però que han adaptat les tècniques constructives a les necessitats de la societat actual. “Hem aconseguit que una barraca no tinga res a envejar a una edificació moderna. Fins i tot m’atreviria a dir que la millora en aspectes com l’aïllament tèrmic o acústic, com demostra el fet que alguns grups de música del territori hi han fet estades per assajar”, comenta Salvador Gómez, empresari i propietari del complex turístic La Barraca d’en Salvador (Deltebre).
Homenatge als avantpassats
“Una barraca al mig d’un arrossar enriqueix el paisatge; queda tot perfectament integrat”, defensa amb orgull Salvador Gómez mentre ens fa passejar per la llacuna artificial que ha obert rere les seues barraques, un refugi ideal per a aus, granotes i peixos que durant la primavera i l’estiu s’escampen pel delta de l’Ebre aprofitant la xarxa de canals i desguassos. Al bell mig de les quatre barraques que formen el conjunt de La Barraca d’en Salvador hi ha un quadro, o parcel·la de terra, amb uns quants rostolls enclavats. Això és tot el que queda de la Festa de la Sega, que es va celebrar fa poc i que, com sempre, va atraure la mirada de viatgers curiosos.
La Casa de Fusta acull una mostra sobre les llacunes i les seves aus
Les festes de l’arròs (la plantada al juny, la birbada al juliol i la sega al setembre) festegen un no-temps, que més o menys podríem ubicar entre el primer terç del segle XX —esbossat per Juan Arbó a l’obra Terres de l’Ebre— i la postguerra; en tot cas, un període anterior a la mecanització de les feines agrícoles. Es plantegen com a homenatges als avantpassats. Sort n’hi ha, ja que una de les poques evidències que es poden extreure al delta de l’Ebre és que el paisatge actual és l’herència d’unes quantes generacions que van lluitar sense treva per fer-lo possible.
“Els plantadors i segadors d’ara eren adolescents quan van iniciar-se en el conreu tradicional; alguns eren els nens que donaven les garbes als plantadors fa cinquanta anys”, apunta Lluís Garcia, que va ser el primer a recuperar les feines tradicionals de l’arròs, l’any 1989. També opina en aquesta línia l’antropòloga Carme Queralt, per a qui és fàcil que els visitants —els nadius i els forans— s’hi vinculin emocionalment: “En reviure un passat encara latent en el record dels protagonistes, aquestes diades transcendeixen la mera recuperació del món del treball; el que emergeix és el patrimoni col·lectiu del Delta”. Val a dir, en aquest sentit, que les festes de l’arròs s’acostumen a completar amb partides de birles (com s’anomenen aquí les bitlles) i ballades de jotes.
Les festes de l’arròs han arribat també a l’illa de Buda, la joia d’aquest espai natural. Enlloc com aquí queda clar que el Delta de l’Ebre és poc més que un préstec, un tresor robat a la mar qui sap per quants anys més. En les llacunes interiors, als calaixos, no hi arriben els sons de la civilització; les carreteres queden molts quilòmetres terra endins i les corredisses de les aus poden percebre’s amb una claredat gairebé irreal.
Amb calçotets de vietes
A l’illa de Buda, les festes de l’arròs s’inicien amb el tastet de les paracotes, uns dolços típics del delta de l’Ebre. I obrint-se pas entre la munió de turistes amuntegats al cordó, per no perdre’s cap detall, els segadors entren al quadro amb els calçotets de vietes arremangats fins al genoll, tot esperant les instruccions del cap de colla.
Per referir-se a l’epopeia de la lluita contra els erms, els pagesos del Delta pronuncien sovint el verb traure. Traure la terra i tapar els ullals a cops d’aixada i cabassades de terra, amb l’únic ajut dels matxos. Els pagesos del Delta van haver de modelar espais coherents en entorns irracionals. És això el que celebra la gent del Delta durant les festes de l’arròs: haver acceptat un combat contra els elements; haver assumit el repte de construir un nou paisatge, i haver vençut. Amb destresa, els segadors van fent camí xipollejant entre el fang espès, arrencant les tiges sense pausa. Els de més a la vora responen les preguntes dels visitants curiosos. “I això era un dia i un altre, deu hores o dotze només parant per dinar”, comenten amb el goig de sentir-se supervivents.
Aquest article es va publicar en el número 113 del Descobrir (Octubre 2007)