La Seu Vella és ben nova, o tan nova com vella. De fet, és renascuda, fet insòlit en una catedral. Tot va començar després que Felip V envaís Lleida, escombrés les nissagues lleidatanes del poder civil i eclesiàstic i les substituís per gent forana. El pas següent va ser liquidar-ne els símbols. I no va perdre el temps: va demolir completament el fastuós palau gòtic episcopal, situat a pocs metres de la Seu Vella. No prou content, el Borbó va anar més enllà i va signar l’ordre per a la total demolició de la catedral, l’estendard de l’esplendor catalana a Ponent. El seu desig, però, quedà en suspens per la seva mort dies més tard de la signatura i perquè la catedral tingué una altra utilitat, molt allunyada de l’original. Salvada in extremis de la ràbia borbònica, la catedral tornà a néixer.
Des de la invasió, i per “dret de conquesta”, la Seu Vella fou denigrada a caserna militar. En van desaparèixer tapissos, estàtues, vitralls i pintures; i parets, columnes i capitells van ser mutilats per encabir-hi cavallerisses, dormitoris i magatzems. L’altra obra simbòlica, el castell del Rei, ja havia estat destruït per dins per la guerra dels Segadors i convertit en caserna i després en polvorí. L’ocupació de la catedral per l’Exèrcit durà fins al 1948, any en què es traspassa al Ministeri de Cultura. Tot i trobar-se en un estat lamentable, l’edifici s’abandona a la seva sort fins que a la dècada del 1960 s’hi inicien unes tímides intervencions de conservació.

La languidesa restauradora i l’abandó institucional van convertir la Seu Vella en una imponent romanalla protegida per unes inestables muralles que foragitaven la curiositat dels lleidatans i forans. Però tot canvia. Des del traspàs a la Generalitat i, sobretot, des de la constitució del Consorci del Turó de la Seu Vella, l’espai es revitalitza de soca-rel. Es reforma el castell del Rei, s’arrangen muralles, es condicionen les belles portalades i es restaura la catedral. Qualsevol nit pot sortir el sol. Una cançó i una realitat a la Seu Vella.
Quan es traspassa a la Generalitat, la Seu es revitalitza amb una intensa restauració
La catedral és, per diversos motius, diferent de totes les altres. Tant, que ja no és catedral, ni espai de culte, per bé que conserva un petit altar, mancat de tot accessori, per a cerimònies ocasionals. La característica distintiva principal, això no obstant, és d’assimilació i de percepció d’una nau que, amb embelliments absents i completament desmoblada, desperta sensacions contradictòries. Buida d’objectes i plena d’història. Ferrenya i càlida. Immensa i harmoniosa.
Adequadament museïtzada i reforçada amb el suport de visualitzacions que destaquen l’imprescindible i intueixen el suplementari, la visita és força suggestiva i profitosa. Així ho expressen, al claustre estant, diverses persones de cultures ben allunyades: un japonès —un clàssic en tot lloc històric del planeta— en ruta eclèctica i apressada per diversos indrets del nostre país; un matrimoni belga, que han desviat l’autocaravana encuriosits en veure l’esvelt campanar des de l’autopista, i un petit grup de jubilats andalusos, que m’han ofert tanta informació a l’encop que ara no recordo d’on venien ni on anaven.
Els segles XV i XVi foren els de màxima esplendor eclesiàstica i arquitectònica
El turó el presideix, indiscutiblement, la Seu Vella, amb una perspectiva que s’observa a quilòmetres de distància, gaudi visual no sempre possible en construccions semblants. La netedat d’edificis al voltant, que avui agraïm, també és deguda a actes de guerra i a la imperiosa necessitat d’enderrocar tot allò que destorbava la vigilància dels soldats i per mantenir un perímetre de seguretat fora de l’abast dels canons enemics. Fa segles, la catedral era envoltada de convents i d’un barri gòtic, farcit de nobles cases senyorials i petits palaus. Ara és en una esplanada, però antigament a la porta dels Apòstols hi desembocava una llarguíssima escala que menava als carrers de la ciutat i a la Universitat, que bullia de la vida bohèmia estudiantil. Per cert, ambdós, catedral i universitat, van ser familiars durant anys al jurista i canonge Alfons de Borja, després papa Calixt III.
El claustre ubicat a la façana romànica és una característica atípica de la Seu Vella
Construir dalt d’un turó té inconvenients, com la falta d’espai. Quan es van adonar que el claustre no els cabia a la vora, els mestres d’obra el van col·locar al davant, tapant parcialment la façana romànica. La situació del claustre és una altra característica atípica de la Seu Vella. I, en lloc de ser una estança de recolliment interior, a més de cementiri d’acabalats personatges, que també hi mantenien capelles privades, el claustre era la porta principal d’accés al temple, un lloc de pas ple de gent que garlava i hi passava el temps. Que complia una funció lúdica ens ho mostren els alquercs, foradets gravats als murs per jugar al tres en línia o a les dames. L’exterioritat del claustre deixa que els enormes finestrals emmarquin l’horitzó de la ciutat de Lleida i la plana de Ponent. Una panoràmica excepcional que a la dècada dels 80 va ser el plató de molts reportatges de boda.
10 detalls que cal tenir en compte a la Seu Vella
No se sap ben bé per què el campanar va ser construït al final del claustre, al lloc més allunyat de la catedral. La seva posició és una altra peculiaritat, igual que el seu interior. Durant segles va ser el més alt de la Corona catalanoaragonesa i, a part de dos-cents trenta-vuit escalons, la part baixa acull dues petites capelles i, més amunt, les campanes i el rellotge. Al segle XV, els encarregats del seu manteniment i funcionament vivien en una habitació propera. Eren els sonadors, els qui feien sonar les campanes. El primer fou un sol clergue, però la feixuga tasca aviat va ser assignada a dos laics, que s’alternaven els dies vivint dalt del campanar. És una de les moltes històries que envolten la Seu Vella de Lleida.
Aquest article es va publicar en el número 218 del Descobrir (Abril 2016)