Hi ha una Menorca autèntica, vinculada a una antiga activitat agrícola-ramadera basada en la producció de llet i formatge, que queda travessada pel camí d’en Kane i que s’estructura entorn als llocs, fórmula de propietat de la terra que té el seu origen en la conquesta catalana del 1287, quan l’illa musulmana es va incorporar a la corona d’Aragó. Durant la primera dominació britànica de Menorca (1708-1756), Richard Kane, que fou el primer governador de l’illa, ordenà la construcció d’una nova carretera per enllaçar els dos grans nuclis urbans: Maó, famosa i poderosa pel seu gran port, i Ciutadella, que fins el 1722 fou la capital de l’illa. El camí d’en Kane connectà també els pobles de l’interior (Alaior, es Mercadal i Ferreries). Les obres van començar el 1715 i van durar set anys. En la seva construcció hi van intervenir menorquins —obligats per les autoritats britàniques—, soldats alliberats del servei militar i també delinqüents convictes.
Espais natural i paratges fèrtils
Per gaudir del paisatge rural d’aquesta illa típicament Mediterrània, pastada a la mida humana, plena de contrastos, l’única del nostre país que ha aconseguit la declaració de Reserva de la Biosfera per la Unesco, el visitant ha d’anar sense presses i observar. El mitjà de transport més recomanable per fer el camí d’en Kane és la bicicleta. I el tram més ben conservat és el comprès entre els vergers de Maó (la zona situada darrere la colàrsega del port) i es Mercadal.
La imatge calidoscòpica i policroma d’aquesta Menorca rural és el resultat del conreu de la terra i de la tasca constant dels seus habitants. S’hi alternen espais en estat natural amb paratges fèrtils, horts on creixen, esponeroses, les fruites més saboroses i tanques per a les pastures que alimenten els 20.765 caps de bestiar boví censats actualment a les finques ramaderes.
Tota aquesta riquesa és present en els llocs, les cases de pagès que envolten el camí d’en Kane. Entre Maó i Alaior es poden trobar son Ponç, es Patrons, Biniaiet Nou, Alcaidús, l’Estància de Biniac, Llumena i es Borrassos, finques que amaguen extraordinàries restes arqueològiques (navetes d’enterrament, coves, estructures talaiòtiques…); i en el tram comprès entre Alaior i es Mercadal, el caminant es troba amb Sant Josep de ses Rambles, l’estància des Fasser, Binillobet, sa teulera de s’Arangí, s’Aranjassa i ses Costes.
Aquests llocs, llogarrets i hortals són propietat privada. En els més grans és vigent avui la fórmula d’explotació basada en la mitgeria, on participen el propietari (es senyor des lloc), que aporta la propietat de la terra, i el pagès (l’amo des lloc), que s’encarrega del seu maneig i explotació. S’Aranjassa és un d’aquests casos. És una finca amb una superfície de 120 quarteres (75 hectàrees), propietat de Manuel Salord Torrent, situada al peu de la muntanya del Toro. Ja són tres generacions de pagesos, pertanyents tots ells a la mateixa família, els qui, al llarg de seixanta anys, han gestionat aquest lloc emblemàtic del terme des Mercadal.

L’amo de s’Aranjassa és actualment Diego Pons Marquès, amb setze anys al capdavant de la finca. Abans hi hagué el seu pare i, anteriorment, l’avi, Diego Pons Bagur. Tot un exemple de fidelitat. S’Aranjassa és una explotació ramadera amb seixanta vaques, que munyen cada dia: matí i capvespre. Amb la llet de farratges com l’enclova —cultiu introduït pels anglesos durant les dominacions britàniques de l’illa— elaboren un formatge artesà exquisit que després porten a les caves Torralba d’Alaior, on se sotmet al procés de maduració i envelliment abans de ser comercialitzat.
A més del bestiar boví, a s’Aranjassa, com en tants altres llocs de Menorca, també trobem bens (anyells de raça menorquina), porcs negres, cavalls i eugues. El cavall de raça menorquina és un dels grans protagonistes de les festes de Menorca. Diego Pons Marquès té l’oportunitat d’acudir a les festes de Sant Joan de Ciutadella gràcies al fet que el propietari del lloc és de la ciutat que manté la tradició protocol·lària entorn a la figura del caixer senyor. A la resta de pobles de l’illa és un representant de l’Ajuntament —el caixer batlle— qui presideix sa qualcada.
Tornant al camp, és possible endinsar-se en els masos de la Menorca rural amb relativa facilitat. De fet, alguns obren les seves portes al públic i deixen veure com treballen. Entre aquests llocs, cal assenyalar l’Hort de Sant Patrici, una explotació familiar del terme de Ferreries que ha bastit un modest però interessant Museu del Formatge. Una altra finca dedicada al formatge, amb certificat de producció ecològica, és Algendaret Nou.
Entre parets (de pedra seca)
També és curiosa de visitar la Vinya sa Cudia, situada dins del Parc Natural de s’Albufera des Grau, on produeixen vi de la Terra Illa de Menorca. I a Santa Catalina, es poden veure cavalls i porcs negres de raça menorquina. Però el microcosmos humà del camí d’en Kane no està format exclusivament per la pagesia. També hi trobem aquells altres menorquins que un dia van copsar el pols de l’illa i es van instal·lar en el medi rural.
Arquitectura
És el cas del barceloní Pep Batalla, dissenyador gràfic, i la seva esposa, l’alemanya Bettina Gleiss, ceramista, que resideixen a Calòritx, un tros del camp de Menorca situat al terme des Mercadal, al qual s’accedeix per aquest camí ple de sorpreses. Bettina i Pep, de mare menorquina, han transformat un antic bouer en una casa que permet viure-hi tot l’any en plena natura, tot gaudint d’un paisatge únic, envoltat per les infinites parets de pedra seca que són el sistema nerviós del camp menorquí.
Relacionat
Menorca talaiòticaEl ritme de Menorca és diferent: l’illa batega amb històries antigues, com les que guarden les cases de Santa Rosa de Lima, que ens parlen dels indians menorquins en retornar a la terra nadiua, i Montserrat, d’arrels catalanes. Aquests habitatges, alguns en estat d’abandonament, també es deixen veure a la vora del camí d’en Kane.
Aquest article es va publicar en el número 114 del Descobrir (Novembre 2007)