La simbiosi entre la població i la natura ja ve de lluny, al Maestrat. A la Valltorta, els espectaculars conjunts rupestres d’escenes prehistòriques de caça amb arc acrediten una activitat cinegètica que persisteix avui. Caçadors i recol·lectors continuen caminant avui en dia per les mateixes muntanyes, perseguint les mateixes espècies pels mateixos paratges d’una forma sostenible. Les carns de senglar, cabra, vedell, conill, corder i tord, la mel de les abelles o els bolets, són ingredients principals d’una cuina de subsistència que aprofita els aliments de la natura, la pastura i els conreus com l’ametler, l’olivera o el cirerer. També de fongs com la tòfona negra, que són un valuós actiu de la nostra cuina tradicional i moderna.
Caça, tòfona i salaons
Juanjo Roda, cuiner vinarossenc, mestre de cuina i autor de diversos llibres, té clar que les diferències d’una banda a una altra del Maestrat històric “tan sols radiquen en els productes frescos, però sobretot en les conserves”. Així, mentre que a ponent d’aquest territori abunden les carns de caça, bolets i tòfona, a llevant les conserves són més salaons, “com ara anxoves, o xapats com el polp”, diu. “El Maestrat en conjunt es podria definir com un lloc on encara es practica la producció i el conreu per a l’autoconsum. Això que avui en dia està tan de moda: el quilòmetre zero”. És una terra de gent que ha tret el màxim profit de l’entorn i ha sabut guanyar a la terra i al mar una autèntica gastronomia de temporada, que amb l’arribada de nous productes de l’exterior també ha sabut adaptar-se per crear la seua pròpia cuina de mercat.
I és que, de fet, el rovell de l’ou d’aquest model de conreu estaria en el vell costum de cultivar el tros. Avui dia no resulta gens estrany que persones no vinculades familiarment a l’agricultura, i més freqüentment descendents d’agricultors, tinguen com a principal afició el cultiu no lucratiu d’un modest terreny on creixen tomateres, pimentons i tota classe de saboroses hortalisses per a consum familiar. El costum continua ben viu a les terres del Maestrat, on la frase “me’n vaig al tros” la pot pronunciar un mestre en acabar la feina, un llaurador jubilat o un advocat de prestigi.
El Maestrat històric és una comarca privilegiada, ambientalment ben conservada, paisatgísticament espectacular i plena de contrastos. Fred a les parts més enlairades, i brisa marina a tan sols unes desenes de quilòmetres. Aquestes variabilitats climàtiques permeten acollir cultius de secà com cereals o herbes aromàtiques, i pescar bon peix i marisc, a la costa, i cultivar hortalisses i fruiters, que són ingredients imprescindibles de la cuina popular i tradicional.
Les dures jornades al camp
L’olla, feta a base de cardets, llegums, porc, patates i arròs, és, amb totes les seues diferents variacions al llarg del territori, l’exemple gastronòmic d’una comarca austera, d’un territori dur que necessita aliments capaços de subministrar energia per a dures jornades laborals, ja siga a la muntanya o al camp.
En la transformació i ocupació d’aquesta zona van tenir una importància cabdal els masos. La seua xarxa al Maestrat és d’origen medieval, vinculada a la repoblació cristiana feudal. Fet i fet, es tracta d’una construcció pensada per a la ramaderia, que habita muntanyes mediterrànies d’hiverns freds, i que s’edifica aferrada al desnivell del terreny per la seua cara nord, amb l’era posterior, adossada i elevada, que combina les dues activitats, la ramadera i l’agrícola cerealista, sense interferències entre elles.
Segons l’arquitecte Miguel Ángel Chiarri, el mas és el puntal del sistema d’herència unipersonal i treballa un terreny d’aproximadament cent hectàrees. A cultiu, s’hi dedicaven unes vint hectàrees i la resta eren àrees de pastures i bosc. “Una explotació extensiva de caràcter familiar i autàrquica on el masover treballa la terra de forma integral amb fins bàsicament d’autoabastiment: és agricultor, ramader i llenyataire”, explica.
La tradició oleícola de la Jana es remunta a l’època romana: un patrimoni mil·lenari
Els mercats són avui en dia el rebost de les grans ciutats. Benicarló i Vinaròs disposen de grans infraestructures permanents on es venen productes de proximitat a verduleries, carnisseries, peixateries i forns. També molts pobles del Maestrat històric disposen de mercats a l’aire lliure o ambulants en els quals podem trobar productes frescos i de proximitat: pataques de Vistabella, corder del Maestrat, carxofes de Benicarló, llagostins i peix blau de Vinaròs, caragols punxents de Peníscola, oli d’oliva verge extra del Maestrat, avellanes de Benassal, ametles d’Albocàsser i aigües medicinals de la zona. Mentre, als ports de Peníscola, Benicarló i Vinaròs, les embarcacions marineres són com xicotets restaurants plens de sabors on no falten els alls, alguna sèpia o galera, un rapet amb arròs i el pimentó roig, que acompanyen les dures jornades de pesca a alta mar amb un ranxet.
Molts dels productes que ens regalen la mar i la muntanya són manufacturats artesanalment per persones que creuen en el paisatge que els envolta. A Xert trobem avui en dia un productor independent de brandi, Julián Segarra, que destil·la licors com ho feien els seus avantpassats fa 170 anys. Ell és de la sisena generació familiar. De la vinya de Sant Mateu i de la llenya de carrasca dels boscos de l’entorn, n’escalfa el seu alambí, en què produeix brandi, ginebra, absenta, licor de carajillo, anís i licors d’herbes. Julián recull de la muntanya les herbes aromàtiques. És un dels avantatges de tenir-les prop de casa.

Uns metres més avall, a la Jana, un discret terme d’oliveres, trobem tres joves productors, que aquest 2015 han iniciat la seua aventura de produir i embotellar oli d’oliva verge extra. La tradició oleícola es remunta en aquest poble fins a l’època romana. Per allà passava la Via Augusta. Olis Cuquello —un projecte d’Àlex Vilanova, Sergio Puchol i Andrés Cumba: vol fer valdre aquest patrimoni natural de la zona i aplicar als cultius tradicionals noves tècniques des del respecte al medi, el tracte directe amb el consumidor, la protecció del patrimoni arquitectònic i arbori mil·lenari i la revitalització social i econòmica d’una zona que pateix durament el despoblament.
De la granja a la formatgeria
Des de la seua explotació, Francisco Portolés subministra la producció de les seues 700 ovelles de raça Assaf a la formatgera de Catí, un poble que no forma part del Maestrat històric però sí de la comarca de l’Alt Maestrat, limítrof amb Albocàsser. El producte de Formatges de Catí, on hi treballen 29 persones, ha estat premiat a tots els nivells i genera activitat en nombroses granges de l’entorn, en adquirir-los la producció làctia per fabricar formatges, que estan essent molt valorats internacionalment, especialment a Europa, Amèrica i Àsia. La petita indústria produeix 1,2 milions de litres de llet a l’any.
Els mercats són el rebost de les ciutats i s’hi pot trobar producte de proximitat
L’empresa acudeix diversos dies a la setmana a explotacions com la de Francisco i el seu germà amb el camió de tanc refrigerat, d’on s’endú la producció làctia. La formatgera és fonamental per a la viabilitat empresarial d’empreses familiars com aquesta. Cap als anys noranta, Francisco treballava al sector de la construcció i s’encarregava de l’explotació del seu pare, que tenia uns cent caps ovins. Ara es dedica plenament a la ramaderia, després d’haver ampliat la nau i multiplicat per set els animals per tal d’obtindre una major rendibilitat.
“La llet d’ovella que gasta la formatgera és pràcticament nostra”, explica amb satisfacció. Tant ell com l’empresa duen una bona dinàmica en una zona interior on la viabilitat empresarial no és fàcil. “Quan diuen que els formatges són dels millors del món i guanyen premis, ens n’alegrem també molt. Estem contents de veure que tots fem les coses bé i treballem per donar la màxima qualitat”, afegeix. El Maestrat té unes característiques de clima i biodiversitat que l’han fet idoni per a la pastura i l’agroalimentació, ja siguen productes com l’aigua, la carn, torrons, els bolets o els derivats làctics. I cal afegir que la gent del territori és molt espavilada i emprenedora. No es pot demanar més
Aquest article es va publicar en el número 211 del Descobrir (Setembre 2015)