La serra d’Irta és un petit paradís del litoral del Baix Maestrat que s’estén paral·lel a les vies de comunicació entre el Principat i el País Valencià. I és un dels darrers paratges verges que queden a la costa del Mediterrani entre els Pirineus i Andalusia, on el cap de Gata, a Almeria, li pren el relleu.
Tot i que no es pugui dir que sigui totalment desconeguda, els valors històrics i paisatgístics de la serra d’Irta no van tenir el protagonisme merescut fins que, l’any 2002, la Generalitat Valenciana va declarar Parc Natural aquesta franja litoral de 15 km que ocupa part dels termes municipals de Peníscola, Alcalà de XivertAlcossebre i Santa Magdalenta de Polpís. Un front marítim lluminós, abrupte i ple de vida. Un paisatge de conreus —amb valuosos exemples de construccions en pedra seca— i uns vestigis d’èpoques passades —com castells i torres, que parlen de passades lluites religioses— converteixen la serra d’Irta en un espai exclusiu per perdre-s’hi en bona companyia.
Territori templer
Acostar-se a les restes d’un castell comporta sempre una estranya sensació de misteri, de pregunta: què amaguen aquest murs? En aquest cas, les històries que s’expliquen tenen a veure amb lluites entre moros i cristians.
Els monjos guerrers de l’orde del Temple van protagonitzar les croades contra la població musulmana durant la reconquesta i van anar guanyant terreny. A la serra d’Irta, els castells de Xivert i de Polpís van ser primer àrabs i després templers. Quan l’orde es va abolir, aquestes fortaleses van passar a mans de la comunitat de Santa Maria de Montesa, cap al 1310, però res no va ser igual després de la desaparició dels templers: el poder que van assolir va significar un punt i a part en la història d’aquestes contrades.
En podem resseguir les petjades per la serra si visitem els seus castells. El de la vila de Peníscola —batejada com a Banàskula pels musulmans— pot ser un bon punt de partida. Aquesta fortalesa templera-pontifícia, de visita obligada, va tenir el privilegi de ser una de les tres seus papals de la història (Roma i Avinyó, aquesta durant part del segle xiv, són les altres dues).
Camp visual fortificat
Des d’aquest castell, on va viure Benet XIII —conegut com el papa Luna— fins als 96 anys, es pot comprovar la comunicació visual amb les fortificacions veïnes i les torres de guaita disseminades pel territori. Dos magnífics exemples d’aquestes torres són la d’Ebrí, al terme d’Alcalà de Xivert i ubicada en un dels punts més elevats de la serra, i la de Badum, que presideix, a prop de Peníscola, un penya-segat de gairebé 50 m d’alçada: el segon més alt del País Valencià.

Els castells de Polpís i de Xivert es troben dins el Parc Natural. Es pot arribar a cada població en cotxe i pujar als castells per agradables camins boscosos. L’ascens val la pena, no només per les vistes que s’hi regalen, sinó per poder admirar l’arquitectura dels castells. A Polpís, a part de les muralles, destaca l’aljub, rectangular i no subterrani, que recollia l’aigua de la pluja. A Xivert impressionen especialment les torres majestuoses i, a més, s’hi pot diferenciar perfectament la construcció àrab de la templera.
Relacionat
48 hores a PeníscolaActualment, els entorns d’aquests dos castells apareixen envoltats de boscos de pi blanc i de diferents espècies d’arbustos que a l’època medieval no existien, perquè calia afavorir la visibilitat i prevenir els atacs. Això sí, a dins de les fortaleses es conreava el garrofer del diable, una espècie tòxica, dita així popularment perquè tenia una utilitat clara: les seves fulles verinoses es feien servir com a punta de llança per fer arronsar l’enemic.
Història
A Irta, les pedres no només han servit per aixecar castells. Per aprofitar la terra, els habitants de la serra van haver d’aprendre a abancalar-ne els vessants. Utilitzant la tècnica de la pedra en sec, i amb l’objectiu d’augmentar la superfície i la qualitat del terreny cultivable, l’home va transformar els pendents en terrasses amb pedres del mateix terreny (els bancals). Aquest paisatge acompanya el viatger en tot moment durant la visita. I, si para atenció, també hi trobarà refugis de pastor, que són altres exemples d’aprofitament de la pedra d’Irta. Aquests amagatalls, avui considerats vertaderes obres d’art, han estat proposats per a ser declarats Patrimoni de la Humanitat.
Relacionat
Peníscola en blanc i blauLa presència de sèquies, aljubs i altres sistemes de recol·lecció d’aigua continuen demostrant que històricament, en aquesta serra, la simbiosi entre l’ésser humà i el medi ha estat molt estreta. Val a dir que Irta, malgrat l’aspecte àrid que li dóna els seu sòl calcari, és un espai natural especialment ric en aigües subterrànies, que fan brollar fonts de forma espontània, susceptibles de ser trobades a cada pas. La platja de les Fonts, a Alcossebre, en dóna fe.
Aquest article es va publicar en el número 114 del Descobrir (Novembre 2007)