Des de temps immemorials, els veïns de l’Albufera han tret el màxim profit de la gran diversitat de productes del seu entorn, com els peixos de les seues dues aigües (la dolça del llac i la salada de la mar), les verdures conreades en arena de platja, les aus venatòries (de caça) o l’arròs. La seua és una cuina única, envoltada d’innumerables històries, anècdotes i llegendes.
L’arròs, que creix en els immensos camps que rodegen la major part del llac, és l’ingredient central d’aquesta gastronomia, com a bona part de les comarques valencianes —sobretot les litorals. Hi ha una altra matèria primera, però, que és també simbòlica i alhora privativa de la cuina de l’Albufera: l’anguila, el peix serpentiforme del llac que els albuferencs cuinen de múltiples maneres, amb grans dosis d’eclecticisme.
De salvatge a criada
Fins fa uns 40 anys, tota l’anguila que es consumia era salvatge, pescada amb unes xarxes especials (mornells). A poc a poc, amb la decadència del peix al llac, aquesta anguila silvestre va començar a substituir-se per la de criador, capturada com a jove angula i posteriorment engreixada, primer en piscifactories i després als vivers, que funcionen al mateix temps com a punt de venda.
L’anguila és el peix serpentiforme del llac que els albuferencs cuinen amb grans dosis d’eclecticisme
Ens ho explica Joan Baixauli, el Rullo, propietari del viver d’anguiles de Massanassa, que ha conegut tota l’evolució perquè forma part de la tercera generació familiar que es fa càrrec del negoci. El Rullo ens enumera alguns dels plats típics elaborats amb aquest peix: “Les anguiles xicotetes sempre s’han cuinat amb ceba (cebollada) i fregides, les mitjanes en allipebre i les grans al forn, soles o amb arròs. També hi ha l’espardenyada i la paella d’anguila”. La recepta amb anguila per excel·lència, ens confirma, és l’allipebre: “Més del 90% dels clients que vénen a comprar anguiles l’utilitzen per cuinar aquest plat”.
L’allipebre és, en essència, una tècnica culinària (un sofregit que duu com a mínim all, vitet i pebre dolç) amb què s’han guisat històricament els diferents peixos del llac i de la mar pròxima, com el llobarro, la llissa o el rap. El més conegut és el que es cuina amb l’anguila, quasi sempre acompanyada de creïlla (patata).

Una altra recepta que té l’anguila com a protagonista és l’espardenyada, un mar i muntanya original i sorprenent cuinat com un allipebre que incorpora també conill, pollastre, ànec i ous. Es pot menjar per encàrrec en alguns establiments, com el restaurant Mornell del Palmar. El seu propietari, José Antonio Torrent, ens relata l’origen d’aquest plat relativament recent: “Va nàixer a mitjan segle XX en un motor enmig dels arrossars, ací a prop, perquè els comensals havien oblidat l’arròs i van decidir barrejar l’anguila amb la carn que duien per a la paella”.
L’espardenyada del Mornell està cuinada amb anguila de viver. Torrent ens aclareix que hui en dia en restauració no se sol utilitzar l’anguila salvatge, que pot ser de dos classes, la que encara no ha entrat al llac (maresa) i la que ja hi viu dins, entre el fang (pasturenca). “L’anguila maresa —explica— és de més qualitat que la pasturenca, però totes dos estan més dures i fibrades que la de viver, que té un gust més fi.”
El cor del turisme gastronòmic
El Palmar, una pedania de València ubicada en una illa lacustre al cor de l’Albufera, és també el seu principal centre de turisme gastronòmic. “Ací hi havia només dos o tres bars d’esmorzars —continua Torrent—. El boom gastronòmic va començar amb l’emissió de la sèrie Cañas y barro a TVE a finals dels anys setanta del segle passat. Ara hi ha uns 30 establiments.” Molts comensals acudeixen al Palmar a degustar alguna recepta amb anguila, però “el 99% ve a menjar arròs”, ens conta Torrent.
Més del 90% dels clients que vénen a comprar anguiles l’utilitzen per cuinar l’allipebre
Als restaurants del Palmar hi ha una gran varietat de receptes d’arròs sec o melós amb peix o carn, habitualment cuinades amb alguna de les varietats del cereal cultivades en el Parc Natural. “Al Mornell —concreta Torrent—, només gastem la varietat J. Sendra, que absorbeix molt bé el sabor i no es passa.”
Podem també trobar excel·lents arrossos en qualsevol dels altres poblats albuferencs. Un local emblemàtic és Casa Carmina, al Saler, una altra pedania de València a la vora nord del llac. Regentat per les germanes Batlle, Carmen (cap de sala) i María José (cuinera), aquest menut restaurant és des de fa anys refugi d’escriptors i crítics gastronòmics que han fet cèlebre una de les seues grans especialitats: l’arròs amb fesols i naps, un nutritiu arròs melós que només ofereixen d’octubre a abril.
La seua recepta inclou, com en altres comarques, diferents parts del porc i la vedella, verdures com el card o el napicol i els fesols, però acompanyats d’un ingredient netament albuferenc, “un ànec caçat al llac, normalment de l’espècie collverd”, ens revelen les germanes Batlle. L’altre secret del seu èxit? “Marquem i segellem la carn per eliminar-ne el greix.”
Al Mornell gastem la varietat J. Sendra, que absorbeix molt bé el sabor i no es passa
Parlar de la cuina albuferenca és fer recompte d’una sorprenent diversitat de receptes que només ha conegut com a límit la imaginació dels seus singulars habitants, però també és endinsar-nos en terrenys de llegenda, la nostàlgia d’ingredients ja desapareguts com la rata de marjal o les granotes, els ranxos desenfrenats dels caçadors de càbila o personatges literaris d’extraordinària vigència en l’imaginari col·lectiu com el cèlebre Sangonera de la novel·la Cañas y barro, que va morir enmig del llac després d’una fartada. Alguns dels contorns més primitius d’aquesta cuina única s’han difuminat, però continua ben viva de la mà de multitud de cuiners, productors i veïns que la cuiden, la conserven i la renoven.
Productes i indrets per menjar-se l'Alfubera
Aquest article es va publicar en el número 259 del Descobrir (Setembre 2019)