La llengua catalana va ser bandejada dos segles del món oficial de pagès mentre feia la viu-viu en la quotidianitat. Avui dia patim una altra mena de diglòssia. El nostre idioma gaudeix de presència institucional alhora que en perd al carrer: qui no ha sentit cridar el refrany no hay pan para tanto chorizo? Que la dita ve de fora es nota també en el fet que nosaltres toquem més aviat poc el chorizo, no ens faria curtejar de pa. Llorenç Torrado escriu que el pebre roig, com l’all o el clau, és desconegut en l’embotit tradicional de Catalunya. Aquí el condimentem amb sal i pebre negre. Llonganisses, en canvi, en tenim a dojo: abans de la fabricació industrial potser sí, que hi havia més dies que llonganisses, però avui la frase perd sentit (fixem-nos en el ritme de creixement que marca Mercadona com a principal client de Casa Tarradellas). La saviesa popular també recull que la botifarra comença a ser bona per Santa Madrona. O sia, tres mesos passat Sant Roc, ja lliga, però el missatge resulta críptic perquè el domini del santoral ha anat de baixa. Hauríem de posar al dia el refranyer. El nostre embotit, en canvi, tant se val, és així des de fa anys i panys. Des de Perpinyà ens parla la senyora Eliana Thibaut, que de cuina catalana ho sap tot: “La nostra manera de fer l’embotit de porc no ha experimentat cap canvi des de l’edat mitjana, ni d’embalatge, ni de composició. Les fórmules de botifarres, llonganisses, són les mateixes. Això es dóna en l’embotit de porc i també en els torrons. Ens agraden així”.
Consells de grans xefs
El cèlebre cuiner, Joan Roca, del Celler de Can Roca, té el costum d’acostar-se al mercat del Lleó gironí els dimecres. Una vegada que vaig acompanyar-l’hi, se’m va confessar fan de la botifarra dolça. En va comprar per caprici. L’especialitat es prepara amb llimona i té predicament a l’Empordà. Fina Puigdevall, del restaurant Les Cols, se serveix “de Can Japot i d’en Jordi Vilarrasa, tots dos d’aquí Olot mateix. I al cansalader de Tortellà li compro el piumoc, un embotit típic de la Garrotxa”. Pere Arpa, antic cuiner del restaurant Ca l’Arpa, de Banyoles i que va tancar l'amny 2021 —el Pla de l’Estany és el secret més ben guardat de l’embotit català—, compra la botifarra negra que farceix el seu ravioli de poma a Can Muné. És a dir, a cent metres (Llibertat, 42). Can Fabes també va ser restaurant de producte per excel·lència. I n’hi havia de ben proper (Cansaladeria Bonsoms, plaça de la Vila, 4, Sant Celoni). De polidesa extrema, l’obrador sembla un quiròfan. Un dia que vaig ser-hi, embotien botifarra blanca i només un vistent escut del Barça penjat a la paret trencava la blancor. Les germanes Rexach són geloses de confessar proveïdors: “Quan en corre la veu, augmenten la producció i repercuteix en la qualitat”. Però el nostre és país de dimensions abastables on de tot corre la veu. A més, tinc família a les Garrigues i deixem-ho aquí per no trair la Paquita i la Lolita. Una via per fruir de la tria d’embotits de l’Hispània és ben assequible: esmorzar-hi botifarra esparracada.
Al costat d’embotits nostrats des del vespre dels temps, n’hi ha de recents que tot i forans s’han afegit al nostre catàleg de delits. Me’n ve al cap un d’italià ja ben arrelat a Catalunya, la mortadel·la. Correrà la farinheira la sort de la mortadel·la? Qui sap! Només puc dir que me’n van regalar (“Ja veuràs que bo”)... i al cap de setmanes romania a la nevera quasi sencera. Ara emeten per televisió un espot que gira sobre aquest indicador d’acceptació: és la història d’un fuet font de males marors a la llar arran que tothom en pica rodanxes d’amagatotis fins a exhaurir-lo. La mare s’enutja, no era per al consum compulsiu que havia fet la compra, sinó per convertir el llonguet en entrepà i l’amanida en entremès.
Tabús de la carn de porc
Tornant a la farinheira, sabeu que és feta de pollastre? Picardia dels jueus portuguesos per convèncer que s’havien tornat cristians (així aparentaven menjar porc). També se sap de jueus mallorquins que afegien porc en receptes que no n’hi duien, per hiperdemostrar la conversió. I el Quixot mateix recull l’escena de moriscs menjant pernil a la vista de tothom per idèntica raó. Però el vet islàmic al porc se cenyeix a l’acte de menjarlo. Manipular-lo no contravé la llei d’Al·là. Vet aquí la notòria xifra de persones d’aquesta fe treballant en els nostres escorxadors porcins. Em sap greu de treure-ho a la llum, però perquè els humans gaudim dels embotits cal que animals d’altres espècies siguin sacrificats. La matança havia estat sempre festa gran en el medi rural: “Si vols ser feliç un mes, mata el teu porc”, resa un adagi xinès. Entrats els vuitanta encara s’anunciaven escapades de cap de setmana perquè els ciutadans participessin d’aquell motiu de joia col·lectiva. Fins que una llei de la Generalitat va posar-hi fi perquè del sofriment d’un animal no se’n fes espectacle. I ens sembla la mar de bé. Eppur, no se’ns oblidi mai que el porc si muove.
Aquest article es va publicar en el número 188 del Descobrir (Novembre 2013)