A la gent de muntanya fins fa poc no els calien els rellotges. Cada poble tenia els seus mesuradors naturals: quan arribava l’ombra a aquella roca, era migdia; quan el sol tocava a la paret d’aquella casa, era mitja tarda... Tampoc necessitaven calendaris. El veïnat del poble de Tornafort, per exemple, sabia que el 14 de febrer ells prenen el sol als de Vilamur i que el 28 d’octubre els de Vilamur els el tornen a prendre a ells, referint-se a quan el sol del matí toca primer un poble o l’altre. Sabien quan s’havia de llaurar, sembrar o collir segons les llunes, i sabien el mes segons el color dels prats f lorits. Uns prats que regalen flors a dojo en l’esplendor de la primavera, sigui per fer bonic o per a usos tradicionals. Avui als prats, però també als boscos, les tarteres, les vores de camins..., encara s’hi va a buscar plantes per al bestiar (trepadella, fullats de freixe...), plantes per fer eines (com les corneres per fer escampes), plantes per menjar i plantes per curar.
Collita en floració
Moltes plantes remeieres es cullen en el seu moment de màxima f loració. S’ha fet sempre i en totes les cultures de la terra. Després s’usen en tisanes o pegats. A dins del cistell hi va a parar flor de pi, arç blanc, cua de cavall, comí, donzell, farigola, gençana, hisop, llorer, menta, orenga, romaní, sajolida, sàlvia, saüc, te de roca, til·la, valeriana, àrnica, camamilla... A Araós, el Jardí d’Herbes de l’Alt Pirineu és un bon lloc per introduir-se en aquests sabers. S’hi fan visites, tallers i es venen productes relacionats amb les plantes aromàtiques i medicinals.
Relacionat
La tardor a l'Alt PirineuPlantes que es mengen
Als prats de dall de muntanya, però, allò que avui atreu més els veïns no són les plantes remeieres, sinó gastronòmiques. Sobretot les fulles de xicoies abans que la planta floreixi. La gent sap que les xicoies comencen a sortir al març, tan bon punt va fonent la neu i la terra s’estova gràcies a l’augment d’hores de sol. Creixen en prats freqüentats pel bestiar i les persones. Són prats que s’han empobrit d’espècies i la planta dominant i gairebé única és la xicoia. Tothom l’espera amb delit.
El cicle biològic de les papallones està marcat per la floració
És tan apreciada per menjar en amanida que al Pallars fins i tot dóna nom a una associació dedicada a donar a conèixer la cuina d’aquestes muntanyes. I és que de la xicoia s’aprofita tot, però el més llaminer són les fulles quan són tendres. És llavors quan es veu gent, amb un eixartell a una mà i un cistell a l’altre, collint-ne pels prats. Dies més tard, quan les flors, grogues com el sol, s’han convertit en esferes de plomall, ja ningú no en fa cas.
Potser algun hoste de les cases rurals n’agafarà un, pensarà un desig i bufarà el plomall que el vent s’emportarà convertit en petits paraigües voladors, però la gent dels pobles ni s’hi fixaran. Per ells la xicoia és un producte de temporada curta i, després de collir-les, el que esperaran, altra vegada amb impaciència, són les pluges que faran créixer carreretes i moixernons.
Cada casa recorrerà els seus prats per arreplegar els bolets i, mentre ho fan, la canalla colliran roselles i jugaran a endevinar si els pètals de les poncelles tancades són blancs, roses o vermells. Potser alguna mestressa també collirà les flors de roselles, vermelles com la sang, per assecar-les i usar-les en tisanes en cas de tos i afonia, però avui poca gent coneix aquestes propietats curatives.
De les plantes s'extreuen tints rojos, púrpures, grocs, blaus...
No tots els prats de dall són tan monotemàtics com els de les xicoies, i això es premia al concurs de prats florits que el Parc Natural de l’Alt Pirineu celebra des de fa quatre anys. Els membres del jurat valoren que els ramaders respectin la seva dinàmica natural, per bé que saben que depenent de l’altura, de la proximitat a zones humides, de l’orientació, dels sòls i de si estan més o menys resguardats del vent, els prats s’omplen d’unes espècies de f lors o d’unes altres.
Als prats humits s’hi troba el botó d’or; als dalladors, el gerani de prat; entre els prats i els boscos, algun corniol; als assolellats i de sòls profunds, el lliri pirinenc... Els colors dels prats varien segons el moment i a la gent dels pobles només els cal una llambregada per saber si l’herba és prou madura per portar-hi el bestiar, si aquest any és tan esclarissada que se’n dallarà poca, si hi ha sequera o massa humitat... Saben que si mentre llauren les relles de l’arada se’ls omplen de plantes, és que són sajolides; si els costa d’avançar, és que hi ha arrels de malves; si mentre dallen els vénen ganes d’esternudar, és que han tallat gamó... Saviesa ancestral que es remunta a quan es dallava a mà, una feina que ja només s’estila en esdeveniments com la Fira de Productors del Parc Natural de l’Alt Pirineu, que se celebra anualment el darrer diumenge de maig a Arrós.

Llavors, a part de l’exposició i venda de productes artesanals i agroalimentaris, es fan demostracions d’oficis. S’ensenya com es dalla a mà, com es refà un matalàs de llana, com s’adoba un pelló d’ovella, com es cus un sarró de pastor, com es fila amb fus, com es xolla l’ovella... Els temps han canviat fins i tot per als prats pirinencs. Qui hauria dit que els prats d’Escalarre es farien famosos perquè s’hi celebraria el Doctor Music Festival en els anys noranta? Qui hauria pensat que uns prats d’Alins o d’Isil serien aparcaments durant la nit de Sant Joan? I a Àreu, durant la cursa Milla Vertical, abans coneguda per la Cuita el Sol? Per sort, són moments puntuals. Quan passen aquestes dates els prats tornen a omplir-se de f lors acolorides, de vaques parsimonioses, d’ovelles i cabres espantadisses, d’esvelts cavalls..., i tots hi peixen com si el temps s’hagués aturat.
Aquest article es va publicar en el número 244 del Descobrir (Juny 2018)