Els boscos humits del nord del Solsonès, des de Navès fins a Sant Llorenç de Morunys i Odèn, allà on predominen alzinars i rouredes, guarden en les seves entranyes el fong més selecte, la tòfona negra o Tuber melanosporum, apreciada en la gastronomia internacional per la seva inconfusible i penetrant aroma. Les precipitacions, la temperatura i els terrenys calcaris de la muntanya mitjana han fet de la comarca una de les principals zones de producció de tòfones silvestres.
Relacionat
El batec del ruralisme al SolsonèsJosep Bajona es lleva quatre dies a la setmana a trenc d’alba per ser a les sis a peu de bosc i pot passar-s’hi fins a cinc hores seguides passejant. Fa més de cinquanta anys que és tofonaire. El secret per reeixir en aquesta aventura quotidiana és l’olfacte dels seus tres gossos ensinistrats, amb els quals localitza la tòfona en el moment precís de maduració. Cal tenir en compte, d’altra banda, que el rastreig manual està prohibit.
Les tòfones que es cullen al Solsonès es venen als restaurants i s’exporten a França
Com en Josep, cada divendres mentre duri la campanya (s’estén des del 15 de novembre fins al 15 de març), més d’una cinquantena d’homes de la comarca amb llicència es congregaran al mercat de Solsona per vendre el cotitzat fruit a uns 450 euros el quilo —un preu en constant variació— a un intermediari que posteriorment el revendrà a restauradors o l’exportarà a França. Qualsevol transacció d’aquest tipus es fa de manera gairebé furtiva, amb la màxima discreció i entre el xivarri dels bars. El món del tofonaire es regeix per la precaució i la desconfiança. Amb tot, l’hermetisme al voltant d’aquest producte del bosc no l’aombra, sinó que li confereix un misticisme que el fa encara més exòtic i interessant.
Tanmateix, com a fruit silvestre, la tòfona negra és cada vegada més escadussera i el seu futur passa, inexorablement, pel cultiu. Aquí entra en joc el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC), amb seu a Solsona, que treballa per potenciar-ne i augmentar-ne la producció, mitjançant la recerca i el Servei d’Extensió Agrària. A més, el CTFC és seu de l’Associació LIFE de productors de bolets i tòfones i de la Federació Espanyola d’Associacions de Tubericultors.

Daniel Oliach, tècnic en tubericultura, destaca la rendibilitat d’aquest producte. “Els terrenys més pobres agrícolament solen ser els més aptes per cultivar la tòfona”, afirma. Per això, “és un cultiu interessant per substituir aquells camps de cereal que són en terrenys dolents, pobres en nutrients i pedregosos.”
Relacionat
El Solsonès barrocPerò cal tenir paciència en aquest cultiu. Les plantacions entren en producció al voltant de sis o nou anys després. El procés arrenca a partir de l’estudi a fons del sòl, la seva preparació i l’adquisició de plançons inoculats amb el fong. L’alzina és l’espècie arbòria més utilitzada, ja que és la més ben adaptada al territori, seguida del roure. Parlem de fongs micorízics, que necessiten associar-se amb les arrels d’una planta hoste amb la qual estableixen una profitosa simbiosi: de l’arbre reben carbohidrats i sucres a canvi d’ajudar-lo a captar aigua i nutrients.
El cultiu requereix paciència: cal esperar uns 10 anys per collir els primers fruits
Al Solsonès, la zona més apta per cultivar-ne és el nord, de terrenys més rocallosos. Amb tres hectàrees de cultiu a Navès, Josep M. Feliu és un dels pocs tubericultors de la comarca. L’assessorament tècnic del CTFC va ser decisiu en aquesta empresa inicialment experimental, ja que es tracta d’un fong “molt complicat i delicat”, constata Feliu. Al cap de deu anys de plantar alzines, roures i avellaners micorizats, enguany preveu poder extreure, per primer cop, una bona quantitat d’aquests diamants negres. A més, les perspectives són optimistes després de les pluges generoses de la primavera passada.
Aquest article es va publicar en el número 125 del Descobrir (Octubre 2008)