El Sitges que es fa estimar

Divendres a la tarda: de la Ribera al Cau Ferrat
Un hotel amb balconada al mar, com l’Hotel Subur, el més antic de la vila, és una esplèndida manera d’entrar al poble. Acte seguit cal passejar per la Ribera, amb la clàssica estampa de les escales i l’església de la Punta. Els sitgetans sempre s’han adonat del marc privilegiat que tenen i una subscripció popular va permetre construir, entre el 1890 i el 1900, unes escales que coronessin l’escenari de la Punta.

Enfilar aquestes escales, ensumant l’aigua del mar i fins i tot esquivant-la quan les ones s’embraveixen, permet saber que aquest poble mira al mar, com ho van veure Rusiñol o el magnat nord-americà Charles Deering, quan van decidir que el Racó de la Calma havia de ser el seu punt de referència. Tots dos amb vicissituds diverses, van transformar cases de pescadors i un antic hospital en l’actual conjunt museístic de Maricel i el Cau Ferrat, amb bellíssimes col·leccions que van des d’El Greco fins a pintures de Sert o escultures de Llimona. Avui, l’espai està en obres, que es preveu que s’acabin la tardor del 2012.

Rere el Cau Ferrat, el passeig de Sant Sebastià culmina amb el cementiri vell, amb brillants obres d’art funerari en tombes de famílies d’aquells americans que van fer fortuna a Cuba. Ja al capvespre, parada al mític bar El Cable, un dels establiments més estimats pels sitgetans, ben a prop de la mateixa platja de Sant Sebastià, vigilada pel monument a Santiago Rusiñol, on mai no hi falten flors fresques. A El Cable, un refresc, alguna tapa i, sobretot, descans i conversa.
Pensant en l’hora de sopar, els germans Mongay ens esperen al carrer de Sant Pau. Al seu restaurant, La Salseta, tenen les coses clares: tradició en les receptes de sempre i modernitat per afrontar els nous temps, sempre amb estima per la terra i el mar. Filosofia ecogastronòmica que impregna aquesta part final del dia, i que ens porta fins a l’hotel amb pausats passos nocturns pel passeig de la Ribera.

Disabte al matí: Caminada fins a Vilanova
Dissabte, caminada fins a la veïna Vilanova degustant la costa, per la zona de Miralpeix, les Coves i els Colls amb la referència de la via del tren per no perdre’ns. Gaudirem de cales naturals, d’alguns bufadors on aire i aigua es conjuguen fent rugits naturals i cops d’aigua que s’alcen; de la vegetació adaptada al vent i la sal del mar, ben a prop de bosquets de pi i tenint als peus qui sap si alguna antiga cova prehistòrica. En aquest tram, s’han localitzat ossos de neandertal en coves arran d’aigua, avui ja inundades. De tornada a Sitges, amb tren o desfent camí, ens regalem un deliciós arròs a la sitgetana a La Nansa, al carrer de la Carreta, altre cop endinsant-nos en els carrerons antics entre la Ribera i el poble.

Dissabte a la tarda: sopar al Velero
A la tarda, anem al cinema al Prado. Però amb temps, ja que més enllà de la pel·lícula, hem de poder veure el teatre on es projecta el film, fet a la italiana i amb les proporcions del Liceu barceloní. Un lloc que Rusiñol es va fer seu per portar-hi diverses obres i festes modernistes.
És dissabte, s’ha fet fosc i ens crida la festa. Abans, però, una taula amb vista al mar al primer pis del Velero ens servirà per sopar, deixant-nos guiar per David Martínez, sommelier i hereu de la casa, que també amb els conceptes de qualitat i proximitat s’ha llençat a fer el seu propi vi. Per pair-ho tot, anirem per etapes: primer, visita al Janio’s, al Cap de la Vila, amb la gent d’aquí encetant la nit. Més tard, desembocadura inevitable cap al carrer del Pecat, amb tot tipus d’ambients per triar i remenar.

Diumenge al matí: l'ermita del Vinyet
El diumenge al matí torna la calma. És l’hora de visitar el Vinyet, una ermita devotament cuidada i estimada pels sitgetans, al costat de Terramar, on el projecte de ciutat jardí va deixar un admirable parc i cases d’aire noucentista. Per cloure el cap de setmana, el passeig de punta a punta: l’històric Hotel Terramar és un dels primers grans equipaments turístics, les cases residencials de primera línia ens recorden la vocació residencial i, finalment, el Sitges inalterable de l’església de la Punta.
Al mateix passeig, el Pic-Nic ens pot acomiadar de Sitges amb un dinar mirant el mar, en qualsevol època. Un mar i una platja que en un moment de la història van ser l’esperança dels qui anaven a fer les Amèriques i que, amb el pas del temps, ha acabat sent la millor entrada a Sitges.