Llums de la vall de Lord

Té el mèrit de ser una de les valls més tancades del país, amb només deu quilòmetres, però amb grans desnivells. Ens hi endinsem a través d’un mar de núvols, sota el qual sovint s’amaga. Divendres a la tarda, agafem la carretera LV-4241 que surt de Solsona en direcció al coll de Jou. Pugem fins al Port del Comte, al nord de la vall. El recorregut és costerut i voreja un territori emboirat. Amb sort, veurem sobresortir algunes figures de la geologia catalana com la muntanya de Montserrat o, potser, el vèrtex de les seves agulles.

Arribem fins al Refugi Bages, situat al peu de les pistes d’esquí del Port del Comte, on farem nit, acollits per les vistes a la serra del Verd i del Cadí. L’espai, que va començar com a refugi de muntanya, s’ha acabat convertint en allotjament clau per als clients de les pistes. 

Dissabte al matí

Matinegem per seguir descobrint el cel d’aquesta vall. Agafem el cotxe i fem el camí que porta al refugi de la Bòfia, actualment abandonat. Arribem fins al serrat de la Bòfia, creuant els prats que se situen a mà esquerra, fins arribar a un petit turó des d’on s’observen grans vistes. Som als prats de Bacies, un espai on durant els matins d’hivern sembla que l’herba gebrada s’enlairi per parlar-nos. Des d’aquí, l’horitzó respira enterbolit, amagant el territori que queda a la banda oest de la vall. 

Tornem a agafar el cotxe fins a l’aparcament de l’Estivella, a la serra de Port del Comte, sobre la qual ens trobem, i que fa frontera entre les comarques del Solsonès i l’Alt Urgell. Des d’aquí caminem fins al pedró dels Quatre Batlles, de 2.382 metres, que té el valor de ser el pic més alt del Solsonès. Hi conflueixen quatre termes: Odèn al sud, la Coma i la Pedra a l’est, Fígols i Alinyà a l’oest, i la Vansa i Fórnols al nord. Es creu que va ser un punt de trobada i de discussió dels batlles dels quatre municipis. Això i el mot ‘pedró’, que recorda el conjunt de pedres que servien per delimitar les finques o termes del moment, n’han creat l’etimologia. La caminada, accessible, té una durada d’unes tres hores. El pic ofereix una fantàstica panoràmica amb vistes a la serra del Verd, la vall de Lord, la plana del Solsonès, les serres litorals i el Puigmal. Al nord, fins i tot es pot arribar a veure l’Aneto.

Si el que preferiu és fer alguna activitat familiar, podeu passar per l’estació d’esquí, on trobareu un espai dedicat als nens, amb activitats com les baixades amb trineus.

Tornem a la urbanització del Port del Comte per dinar al restaurant de l’hotel l’Avet i assaborir un àpat ben tradicional. Si decidim acostar-nos a la vall en època càlida, també podem arribar fins a les fonts del riu Cardener, on una petita sortida d’aigua fa néixer el curs d’aquest riu. L’espai disposa d’una zona recreativa, amb barbacoes i racons agradables per dinar a l’ombra. Podrem copsar el pas del riu i imaginar com la seva aigua llorda va acabar atorgant el nom terrós a la vall. La creació del topònim no ha estat l’únic rol del Cardener en la vall. Les seves aigües encara recorden un passat impulsat per la pesca de truites i per l’activitat de diferents molins, indispensables per a la producció de draps de llana, de farina, i la talla de fusta.

Dissabte a la tarda 

Baixem amb el cotxe fins al tossal de la Creu del Codó, un mirador extraordinari per captar una vista completa de la vall. S’hi accedeix per la carretera que va del Port del Comte a Sant Llorenç de Morunys. Just al trencall que porta cap al coll de Jou hi ha una pista asfaltada a mà dreta que arriba fins a una àrea recreativa on es pot deixar el cotxe. Després d’una caminada de vint minuts trobem el mirador. El punt ofereix una vista molt completa, retallada per crestes i formes creades per còdols aportats pel riu i convertits en roca durant el període Oligocè, del Terciari inferior, entre 35 i 24 milions d’anys enrere. Al mateix temps, tots els conglomerats es van veure afectats per la formació del Pirineu. 

Avui, contemplar-ne les vistes transporta a imaginar un tros de terra encara no acabat de formar-se. Domina el to gris i verd, però manca la presència de so. Si hi aneu, deixareu d’escoltar fins i tot el silenci. Us situareu per sobre dels sons, dels vents i de les vistes.

L’embassament de la Llosa del Cavall, sota els peus, fa de mirall quan es pon el sol. Construït als anys noranta, és una instal·lació recent a la vall i s’ha convertit en un dels seus atractius en època estiuenca, per les activitats esportives que ofereix. Des del mirador, podeu fer l’exercici d’imaginar l’àrea sense la presa del pantà. En l’antiguitat, on ara reposa l’aigua hi creixia un bosc, traslladant l’entrada a la vall al camí que va de Solsona al coll de Jou. 

Al capvespre arribem a Sant Llorenç de Morunys. Fem nit a l’hostal Piteus, al centre de la població. La vila, coneguda com la vila dels Piteus, és el principal nucli habitat de la vall, deixant de banda la Coma, la Pedra i Guixers. El sobrenom fa al·lusió a la producció de draps piteus, característics pel seu teixit espès, que va ser important a la població durant l’edat mitjana. El nom també podria recordar als francesos originaris de Poitiers que s’hi van establir durant la mateixa època. Es creu que el mot ‘Poitiers’ podria haver evolucionat del terme ‘piteus’.

Diumenge al matí

Fem una breu passejada pels carrers empedrats de la vila. Tot i que els edificis van ser reconstruïts arran d’un incendi al segle XIX, l’estructura del poble manté el seu segell medieval. Aprofitem per visitar el monestir benedictí de la vila, construït amb un clar estil romànic al voltant de 1019, quan la població encara no existia però la zona ja era una important cruïlla de camins. Com la resta de monestirs de l’època, va fer el servei d’hostatge. L’església destaca pel seu conjunt de retaules gòtics i barrocs, en especial l’imponent retaule de la capella de la Mare de Déu dels Colls, de Josep Pujol. 

Annex al claustre del monestir trobem el Museu de la Vall de Lord, que és l’únic de tota la vall. Recull objectes dels oficis que han format part del terreny: teixidors, filadors de llana, culleraires i picadors de llenya. Una reproducció del drap piteu i del teler de l’època ensenyen la importància de la indústria tradicional a la zona. També destaquen les mostres de guix emmotllat, procedents de la indústria del guix de Guixers, que decoren els entrebigats de moltes cases particulars i masos del territori, així com els del mateix monestir. Cada un és especial pels símbols que dibuixa. Alguns sòcols d’entrebigats vénen acompanyats de cognoms propis de l’època, i d’altres representen escuts de llinatges com el dels Cardona, el de Prades o el del comtat d’Urgell. El Museu, que està impulsat per l’Associació Cultural Vall de Lord, està pendent de créixer amb material recopilat que es conserva a l’antiga confraria dels Colls, edifici molt proper al monestir.

Si el que preferim és explorar el llegat històric sobre el terreny, podem fer una ruta a peu per antigues ermites de la vall. El territori conserva diverses ermites romàniques, totes aïllades i testimonis d’una història particular. La majoria, especialment les que es troben ubicades a prop de Sant Llorenç de Morunys, reposen col·locades sobre antics poblats medievals, delimitant el que van ser propietats comtals. 

Deixem el cotxe a la cruïlla de la carretera C-462 que va cap al terme de la Pedra. La primera ermita que veurem és la de Sant Sadurní de la Pedra, també coneguda com Sant Serni, una edificació dels segles XVII i XVIII que reforma una antiquíssima església del segle IX. Situada sobre un turonet, fa de porta d’entrada d’una diminuta població formada per cases disperses que s’enfilen sobre un terreny rocós. L’excursió tindrà una durada de tres hores i mitja i passarà per les ermites de Sant Lleïr de Casavella, Santa Magdalena de Traginers i Sant Cristòfol dels Pasqüets. 

La vall ofereix altres rutes per ermites romàniques, així com més propostes de senderisme i de camins amb bicicleta, com la ruta de les fonts, que comença a la població de Sant Llorenç i creua diferents sortides d’aigua fins a trobar-se amb el Cardener. 

Terra de comtes, la vall de Lord també ha esdevingut un bressol de camins. La Caminada Popular, organitzada per una entitat que reuneix voluntaris i apassionats de la natura, n’és un homenatge. Amb la idea de recuperar antics camins i fer honor als oficis que recorrien la zona, cada primavera es traça una ruta per camins abandonats. Uns mesos abans, els encarregats d’organitzar la caminada desbrossen les sendes per deixar-les aptes per als participants. Com que després de la ruta els camins no queden senyalitzats, val la pena acostar-se a la vall a l’inici de la primavera i participar-hi. 

Aquesta no és l’única celebració de la zona. Altres festivitats destapen la vall al llarg de l’any, com les Festes de Sant Antoni Abat al mes de gener, o la Fira d’Ous d’Euga al mes de novembre. Aquesta última, inspirada per la rondalla de Jacint Verdaguer, recorda la ingenuïtat de tres homes notables de Sant Llorenç que, anant cap a la fira de Manresa, van ser enganyats a una posada fent-los creure que una carbassa era un ou d’euga. 

Acabem el matí dinant al restaurant La Brasa de Sant Llorenç de Morunys.

Diumenge a la tarda

Tanquem el cap de setmana amb una visita al santuari de Lord. Considerat el far de la vall, és un punt de referència religiós, reformat l’any 1867, col·locat sobre una mola que ressalta com a raresa geològica. És visible des de qualsevol punt i s’hi pot accedir amb cotxe fins ben a prop o bé resseguint una ruta a peu que arrenca de l’ermita de Sant Serni del Grau. El santuari, que també ofereix una bonica panoràmica, es pot visitar cada dia de 8 a 18 h.

Des d’aquí, podem observar la serra de Busa, al sud de Sant Llorenç de Morunys, on l’exèrcit espanyol durant la guerra del Francès hi va abandonar presoners francesos. El que es recorda com la presó de Busa és un penya-segat desemparat al qual s’accedia a través d’un pont fet de troncs. La història explica que, un cop els francesos hi eren traslladats, treien la passarel·la i els deixaven sense menesters. Segons els escriptors de l’època, els presoners es llançaven al precipici tot cridant ‘Morir a Busa i renéixer a París’. Avui en dia només queda un pont metàl·lic i, potser, algun eco d’aquell clam que, temps enrere, va fer ressonar tota la vall en més d’una ocasió. S’hi pot accedir caminant des del Capolat, però nosaltres preferirem imaginar l’anècdota des de la llunyania.

Deixem la vall per la carretera que va de Sant Llorenç de Morunys a Solsona. Els seus revolts ens faran un agradable repàs per les llums de la vall. Resseguim l’embassament de la Llosa del Cavall quan el sol decau sobre les seves aigües. Taronges, ocres i roigs carmins hi brillen emmirallats, resumint el caràcter d’un paratge aïllat.