Del Corredor al dolmen de Ca l'Arenes

El Corredor, com la seva veïna Serralada Litoral, ens mostra el gran contrast paisatgístic entre l’arbrat i la vegetació del vessant de marina i el d’interior, entre la solana i l’obaga. Més pins que alzines i molt poc sotabosc al costat de mar, i alzines i boix amb abundant presència d’heures i molsa a la banda vallesana. Un contrast que fa que les passejades siguin un dels grans atractius del Parc del Montnegre i el Corredor. L’altre és la presència del terreny granític amb els seus camins de sauló, còmodes per al senderista, ja que amb aquesta terra no hi ha forts pendents, i els megàlits naturals i de formes arrodonides d’aquesta pedra que es troben arreu.

L’activitat humana hi és present des de fa molts anys: un dentell de 1652 en un mas o una casa anomenada ‘el forn del vidre’ –activitat de la qual ja no queda cap rastre– en són un detall. N’hi ha d’altres que trenquen totes les proporcions del temps i ens traslladen al moment en què l’home va posar el peu per primera vegada a aquestes contrades. Són els dòlmens, com el de Ca l’Arenes, que ens transporten a temps immemorials.

El santuari del Corredor
Al santuari del Corredor hi podem arribar tant des de Dosrius com des de Llinars del Vallès o Vallgorguina per la pista principal del Parc. Nosaltres ho hem fet des de Llinars. Aquí és on iniciem la ruta, vorejant per la dreta el gran prat que té al davant el santuari. Just després d’endinsar-nos al bosc pel punt marcat amb un senyal metàl·lic amb rombe negre i fons groc, ens trobem amb el primer senyal del Parc –de fusta amb plafó petit de fons verd ampolla i marques verda i blanca a l’interior. Són els senyals que seguirem en el primer tram.

Aquí trobem els primers megàlits naturals de roca granítica arrodonida que tant abunden al Parc. Després, agafem la segona bifurcació a l’esquerra, seguint un senyal metàl·lic amb dos rombes i fons groc. Ens tornem a trobar els senyals verds i blancs, que no abandonarem fins que aquests inicien el seu retorn cap al santuari –trencant a mà esquerra–, però nosaltres seguim per un camí que fa una llarga baixada. És en aquest punt on ens trobem la senyalització del Parc, que ens acompanya fins al dolmen de Ca l’Arenes, ara amb una marca blava sobre fons verd i la indicació “Dolmen de Ca l’Arenes”. Les seguim fins a trobar el desviament que ens hi porta.

El dolmen de Ca l’Arenes
El sender transcorre per una zona d’ombrívola obaga plena de molsa i heures, amb bosc d’alzina i sotabosc de boix i arboç, on els pins, tant abundants en altres zones del Parc, esdevenen escadussers. Després d’una hora de camí des de l’inici, se’ns obre un ampli clar en el bosc, on ens trobem amb el gran dolmen de Ca l’Arenes. Un ampli plafó informatiu ens dóna una explicació abans de reprendre la ruta pel camí que ens portarà directament al mas del mateix nom.

Desfet el camí fins al trencall, no seguirem les marques que ens portarien cap al santuari, a la nostra esquerra, sinó que tornem a baixar tot girant a mà dreta. Fins a la masia de Ca l’Arenes no trobem marques que ens ajudin, però no és un tram gens perdedor.

Travessem el torrent del Sot del Fangar amb alts plataners i abundant vegetació de ribera. Un cop passada una presa, en desús i totalment plena de sediments, ens trobem l’única bifurcació en la qual hem de prendre el trencall de l’esquerra, que passa pel lateral de la masia. El pati interior és digne de visita, així com les eroles –feixes i camps de farratge plantat– del voltant.

Només sortir de Ca l’Arenes ens trobem, en un pal d’electricitat, la primera marca vermella i blanca, característica dels Camins de Gran Recorregut (GR), que ens acompanyaran de retorn al santuari del Corredor. A l’esquerra hi tenim el bosc, i, a la dreta, els camps de pastura, una imatge que es repeteix sovint en la part central del Parc.

Travessem la pista principal tot tombant a l’esquerra i, seguidament, a la dreta, retrobant els senyals de GR 92, que ja no deixem fins al final. Hi arribem després d’unes dues hores i mitja.