Nou Barris

L’epidèmia del tifus que va assolar Barcelona l’any 1914 va produir una alta mortalitat entre la població després d’unes filtracions d’aigües fecals a l’aqüeducte Baix de Montcada. El tall de servei de l’aigua de Montcada va posar fi a l’epidèmia i va palesar la necessitat urgent de renovar el sistema de subministrament. Aquest programa de renovació es va fer en quatre fases, entre 1915 i 1919. En la primera fase es va arreglar el tram de l’aqüeducte Baix que anava des de les mines de Montcada i els pous municipals fins al solar de Trinitat Vella, la que ara es coneix com Casa de l’Aigua. En la segona s’hi va instal·lar una central amb tecnologia elèctrica que permetia elevar l’aigua fins a un dipòsit de 50 metres d’altura, convertint així la Casa de l’Aigua en l’estació elevadora d’aigua del sistema d’abastament municipal de Barcelona.

La Casa de l’Aigua la va projectar l’arquitecte modernista Pere Falqués Urpí, i el nou sistema de subministrament, l’enginyer municipal Felipe Esteva i Planas. El nou funcionament seguia utilitzant l’aigua de la mina i dels pous de Montcada, que s’impulsava des de la Casa de l’Aigua fins al dipòsit de Trinitat Nova, on es clorava i des d’on era conduïda per gravetat fins a Ciutat Vella i la Barceloneta. Aquest sistema va funcionar fins l’any 1989, quan es van tancar els pous.

És el pulmó verd per excel·lència de Barcelona, una serra de la Serralada Litoral Catalana on es troba el Parc Natural de Collserola, un espai natural protegit de més de 8.000 hectàrees amb una gran presència de zones boscoses. Els seus miradors, les seves rutes, masies i espais d’oci fan que sigui un lloc ideal per a tothom qui vulgui gaudir de la natura ben a prop del nucli urbà. Pel que fa a la vegetació, destaquen les arbredes de pins blancs, alzines i roures, i quant a la fauna, destaquen les més de 130 espècies diferents d’aus, els porcs senglars, guineus, esquirols, granotes, gripaus, serps i salamandres.

La serra de Collserola està repleta d’espais per gaudir de la natura. Per obtenir bones panoràmiques de la ciutat, cal visitar el mirador de la Torre Baró o el del coll de Finestrelles; per passejar pel bosc, es recomana recórrer la carretera de les Aigües, i per passar el dia en família, els berenadors de les Planes. Un dels elements visuals més distintius és la Torre de Collserola, de l’arquitecte Norman Foster, una construcció de 288 metres d’altura situada al capdamunt del turó de la Vilana que es va inaugurar l’any 1992 amb motiu dels Jocs Olímpics.

La seva proximitat a la capital catalana, les activitats que s’hi poden realitzar i el seu valor paisatgístic han convertit la serra de Collserola en un dels destins de muntanya més freqüentats pels barcelonins.

A pocs metres de la plaça del Virrei Amat, la més important de Nou Barris, es troba el conjunt monumental de Santa Eulàlia de Vilapicina. Aquest nucli el formen l’església homònima, un edifici documentat des del segle X que es va reconstruir al segle XVIII en estil neoclàssic; Ca n’Artés, l’antic hostal per a viatgers situat a prop del camí vell de Sant Iscle, que encara conserva elements originals medievals, i Can Basté, una antiga masia del segle XVII que ara acull el Centre Cívic Can Basté.

Vilapicina és el barri més meridional de Nou Barris. El seu nom, esmentat en diversos textos dels segles X i XI, prové del llatí ‘pix’ (pega), que fa referència als diversos forns de pega que existien a la zona, una pega que s’extreia dels pins i que servia per segellar els vaixells. Un altre punt interessant del barri és el passatge de l’Esperança, un racó tranquil amb cases noucentistes amb pinzellades d’art déco.

Tot i que la seva forma recorda a una fortificació medieval, el castell de Torre Baró és una construcció de principis del segle XX. Es tracta d’un edifici inacabat, ja que es va projectar com un hotel dins del projecte per urbanitzar la zona i convertir-la en un jardí residencial de la ciutat. El castell està situat entre els barris de Roquetes i Torre Baró. El nom d’aquest segon barri prové de dues antigues torres construïdes per la família Pinós. La primera va ser residència del baró de Pinós fins a la seva destrucció l’any 1714, durant la guerra de Successió, i la segona es va edificar al mateix lloc el 1797 i va ser enderrocada quan es va construir la Meridiana.

L’any 1989, l’Ajuntament va declarar el castell patrimoni històric de la ciutat, el va restaurar i hi va construir un mirador des del qual es gaudeix d’una vista panoràmica de Barcelona. S’hi veu la capital catalana amb les seves serres, barris i turons, el riu Besòs i els municipis de Santa Coloma, Sant Adrià i Badalona.

Les plantes inferior i baixa estan obertes al públic de dilluns a divendres de 10 a 13 h, dissabtes de 10 a 17 h i diumenges de 10 a 14 h. Les tres superiors només són accessibles amb reserva prèvia.
Carretera Alta de les Roquetes, 328. Barcelona. Tel. 93 280 35 52.

Amb les seves 17 hectàrees de superfície, és el segon parc més extens de Barcelona. Inaugurat el 1999 i ampliat el 2003, l’any 2007 va guanyar el premi d’arquitectura International Urban Landscape Award. Els arquitectes Carme Fiol i Andreu Arriola van ser els encarregats de dur a terme el projecte per transformar una de les zones més degradades de la ciutat. El resultat va ser un pulmó verd per a Barcelona format per dos llacs, més de 1.500 arbres de 30 espècies diferents i un palmerar amb 130 exemplars de 38 espècies diferents. El parc allotja edificis i construccions històriques del barri, com un tram de l’antic aqüeducte Dosrius, que el 1870 portava aigua a Barcelona des del Maresme, convertit ara en un pont transitable; les masies Can Carrera i Ca n’Ensenya, dels segles XVII i XVIII, respectivament, i l’antic Institut Mental de la Santa Creu, del qual només queden tres pavellons (originàriament en tenia 12) que estan ocupats per la Seu del Districte i la Biblioteca de Nou Barris.