Temperatures a l’alça i menys precipitacions. L’escalfament global posa en qüestió el turisme de neu als Pirineus. Enmig del debat sobre pros i contres, les estacions d’esquí lluiten per una viabilitat que no passa només per l’hivern
Anna Barnadas, secretària d’Acció Climàtica, va ser l’encarregada d’anunciar el passat 30 de desembre que la Generalitat llançava definitivament la tovallola per acollir els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030: “Els efectes del canvi climàtic fan molt difícil que un esdeveniment d’aquestes característiques pugui celebrar-se en una latitud com la de Catalunya”. Però quins són aquests efectes i com condicionen el futur de les nostres estacions d’esquí?
Segons l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic (OPCC), des que se’n fa un seguiment específic, del 1959 ençà, la temperatura mitjana a la serralada augmenta prop de 0,2 oC per dècada, i amb la mateixa cadència hi ha un descens de les precipitacions del 2,5%, especialment acusat durant l’hivern i l’estiu. Tanmateix, les projeccions sobre l’evolució climàtica durant el que resta de segle XXI no són més falagueres. Els models assenyalen un increment notable i sostingut de les temperatures màximes, a tots els Pirineus i en totes les estacions de l’any. Respecte al període de referència (1961-1990), i en el supòsit de majors emissions, parlem d’una forquilla d’entre 1 i 2,7 oC de pujada mitjana per al 2030. En l’horitzó 2050 seria de 2 a 4 oC, i a les acaballes de segle els rangs de valors s’ampliarien encara més, així com la magnitud dels canvis: entre 4,3 i 7,1 oC d’augment.
Una dimensió desconeguda
Ningú no sap amb certesa què comportaria un escenari com aquest, si bé és obvi que tindria severes repercussions en tots els àmbits, posant en risc els sistemes tradicionals de vida que hem conegut fins ara i, per descomptat, afectant les condicions meteorològiques que fan possible el turisme blanc. Més calor i menys aigua és una equació letal de cara a la supervivència de qualsevol activitat de neu.
Fet i fet, el «Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya», editat el 2017 pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, el Servei Meteorològic de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans, advertia que “el turisme de neu és més vulnerable que el turisme de sol i platja”, i afegia que la instal·lació de canons —sense els quals, avui, ja no seria possible obrir bona part de les pistes de les estacions pirinenques— és una pràctica que només és viable davant d’augments de temperatura inferiors als 2 oC. “Amb increments superiors —concloïa de manera categòrica l’estudi—, aquesta tècnica és inviable”.
Ben conscient d’aquesta problemàtica, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) lidera actualment un projecte amb l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB-CSIC) que proposa una tecnologia d’innivació pionera al món que fa servir menys aigua i menys energia. El Laboratori de la Neu, tal com l’han batejat, posarà a prova fins al 2026 un sistema que simula el procés natural de mineralització de l’aigua i el reprodueix a petita escala, tot aconseguint facilitar la formació de les volves més ràpidament, amb més consistència i en
condicions de més temperatura.
Toni Sanmartí, director de la divisió de Turisme de FGC, que opera totes les estacions del Principat llevat de Port del Comte, Masella i Baqueira, defensa la gestió de l’aigua que fa l’empresa pública. “No consumim aigua, només la usem per canviar-la d’estat (de líquid a sòlid i de sòlid a líquid), consumint energia verda, i la retornem al medi sense fer-hi cap tractament”. Segons FGC, les estacions canalitzen aigua de desglaç a basses artificials per establir un circuit circular que minimitza el subministrament extern i, en compliment de l’estat d’emergència per sequera, aquest 2024 reduiran un 25% les captacions per produir la neu de cultiu.
Reinventar-se o morir
Un estudi de la Universitat Pompeu Fabra encarregat per FGC va quantificar l’impacte de les estacions l’any 2022 en 322 milions d’euros de facturació i més de 2.700 llocs de treball (directes, indirectes i induïts), xifra que representaria el 7,6% de l’ocupació de les comarques pirinenques. Aquestes dades justifiquen, a parer de la Generalitat, les inversions per garantir-ne la continuïtat. “Hem de diversificar —apunta Sanmartí—. Les estacions d’esquí han de passar a ser estacions de muntanya i funcionar tot l’any com a centres d’activitats a l’aire lliure, però també com a comercialitzadores dels parcs naturals, per exemple”. Un concepte que casa amb la tendència
a optar per la muntanya com a destinació turística principal en detriment d’altres indrets menys confortables com a conseqüència de les elevades temperatures.
Al territori, no tothom veu amb bons ulls aquesta reconversió. La Plataforma #StopJJOO exigeix un fre a la gran dependència turística de l’Alt Pirineu i Aran, que quadriplica en alguns casos la mitjana del país. “El turisme agreuja el cost de la vida i l’èxode rural”, denuncien, alhora que demanen apostar, entre d’altres, per l’agroramaderia. Un debat necessari i urgent que ja farem en plena crisi climàtica.
