Lluçanès. Entre la tradició i l'avantguarda

Com tots els grans massissos muntanyosos del món, el Pirineu té una personalitat i una història biològica que es manifesta en el conjunt d'espècies que aplega, és a dir, en la seva biodiversitat. Josep Nuet i Badia (text), Juan Carlos Muñoz (fotografia)

Entre Ciutadella i la punta Nati En l'indret més allunyat de l'illa, unes construccions mil·lenàries, les barraques i els ponts, representen l'única possibilitat d'extreure rendiment d'unes finques ermes. És aquí on entenem la lluita dels constructors de parets de pedra seca (els paredadors) i els pagesos contra un medi hostil. Josep Pons (text), Ernest Costa (fotografia)

Un territori comarca Es pot fer una llista dels factors que asseguren que l'altiplà lluçanenc té aquest caràcter geogràfic. Un, per exemple: els estudis comarcals ho proposen des del 1715. De tots, però, n'hi ha un que és indiscutible: la gent que hi viu ho demana des de fa molt de temps. Aleix Cardona (text), Carmen Vila (fotografia)

Segons l'autor, si finalment el Lluçanès esdevé comarca legal, ho serà d'alguna manera pel treball del Solc, el cicle de música i tradició, que ha sabut expressar i promoure, des del 1993, la realitat cultural. A més, ha aconseguit la vertebració del territori. Amb el novè cicle a punt d'iniciar-se, ja se n'albiren els guanys. Josep Vicent Frechina (text), Carmen Vila (fotografia)

La sobrietat és una de les característiques del paisatge, els pobles i les cases pairals del Lluçanès. La bellesa es troba en allò més senzill, que sovint vol dir allò més pràctic. Picapedrers, terrisaires, cistellers, teulers i ferrers hi ha deixat la seva petja. Ramon Erra (text), Carmen Vila (fotografia)

Unes fites, anomenades 'termes', que a sota guarden restes de terrissa o de vidre, delimiten les masies que hi ha escampades al Lluçanès. Conegudes com a 'termenals' algunes encara estan habitades per masovers; d'altres s'han convertit a l'agroturisme. Enric Xicoy i Comas (text), Carmen Vila (fotografia)

Grau, segons el diccionari, és un "pas a través d'una costa abrupta". Arribar a Sant Bartomeu des de Vic és descobrir aquesta definició escrita sobre el territori. I un cop allà, la sorpresa: trobar-se en un nucli industrial que hauríem pensat que era la quintaessència del món pagès català. Joan Tort (text), Carmen Vila (fotografia)

Pels camins ramaders Els ramats feien cap al Lluçanès al maig i per Sant Joan ja havien arribat a la muntanya. Avui encara hi ha ramaders que es traslladen a peu amb el bestiar a la serra. Ara bé, si fa mal temps, els animals fan el camí dalt d'uns camions, que els porten a la destinació. Anna Gorchs (text), Carmen Vila (fotografia)

En l'any 1988 es van proposar com a "oficials" un total de 41 comarques. El Lluçanès no s'hi va considerar. Ara bé, el 1933 un mapa publicat per la Ponència de la Divisió Territorial havia recollit la consciència de comarça del lluçanencs. Joan Tort (text), Carmen Vila (fotografia)

A la Garrotxa, una vila de 1.500 habitants és coneguda per quatre atractius: els fesols, la fageda d'en Jordà, els volcans i els globus. Ara bé, Santa Pau no s'acaba aquí. Un nucli antic ben conservat i un teixit associatiu cohesionat també ens proposen visitar-la. Trinitat Ruiz (text), Rosina Ramírez i Pere Pascual (fotografia)

Arribem a la gran època de la fruita. Maduixots, cireres, albercocs obren el capítol més generós del bon temps. N'hi ha a dojo i són les del pic més dolç. I són també les més fràgils; acabades de collir, s'han de menjar. O podem aplicar-los l'alquímia transformadora, el saber del rebost, l'art del ben guardar. Pep Palau (text), Montse Garcia (fotografia)

Ens semblava injustificable que la capital de l'Anoia fos tan poc coneguda. Ara, això canviarà; de raons no en manquen. La 'Tria' d'aquest mes en recull algunes. Xavier Sust (text), Miriam Bauer (il·lustració)

Si us parlen d'una ruta que combina grans estanys al costat del mar i una plana envoltada de muntanya, no ho dubteu: això només és possible al Roselló. A més, en aquesta comarca nord-catalana els visitants que contemplen els estanys tenen la sensació de ser davant de mars que mai no s'acaben en l'horitzó. Josep Nuet i Badia (text i fotografia)

A peu del Montsec de Rúbies, encimbellat pels contraforts d'un turó, s'alça Vilanova de Meià. Aquesta vila és la capital de la Conca de Meià, una subcomarca de la Noguera a mig aire de la plana i del Pirineu: entre el verd i el groc dels conreus i el gris de les parets calcàries. Joan Portell (text i fotografia)

Josep Nuet i Badia (text i fotografia)

Miquel Jaumot (text i fotografia)

Joan Portell (text i fotografia)

Albert Riera (text i fotografia)