Càtars, viatge al passat

Sovint els gats i els gossos són els animals que més es veuen per les ciutats. Però no són els únics. Si ens hi fixem bé, veurem cotorres, cigonyes, xoriguers, mussols i d'altres que han trobat refugi i aliment en les estructures de la vida humana. Iñaki Relanzón (text i fotografia)

Tocant els contraforts orientals del massís del Garraf, s'estén una de les majors plantacions cirereres de Catalunya. Les valls que agermanen els termes de Sant Climent i Torrelles de Llobregat constitueixen un dels pocs oasis de verdor en una comarca on "la febre del pam" ha esborrat la personalitat de molts pobles. Clàudia Pujol (text), Carmelo Esteban (fotografia)

L'epopeia occitana Al Llenguadoc podem resseguir les empremtes d'aquelles persones que van ser perseguides per la seva religió. L'autor ens recomanava visitar, especialment, els pobles petits, com ara Carcassès, Rasès i Menerbès, on es pot imaginar els càtars passejant pels carrers. Jesús Mestre (text), Rosina Ramírez i Pere Pascual (fotografia)

La societat del segle XII va generar excedents de producció, amb els quals mantenia artesans, literats, científics i músics. Gràcies a aquesta riquesa social, els càtars també van aparèixer i van començar a predicar el pur amor cristià. Luis Racionero (text), Rosina Ramírez i Pere Pascual (fotografia)

Segons els Evangelis, Jesús va entregar el calze sagrat als seus deixebles durant l'Últim Sopar. Des de llavors, milers de generacions han buscat el sant graal. Els càtars també ho van fer. I la llegenda assegura que el graal va ser, entre d'altres, al castell de Montsegur. Jordi Creus (text), Rosina Ramírez i Pere Pascual (fotografia)

Els historiadors creuen que molts cognoms catalans com Garriga o Casanoves són llenguadocians. Al mateix temps, alguns topònims del Llenguadoc també es troben a Catalunya. Aquests fets i altres que ens revela l'autor fan suposar que els catalans tenen arrels occitanes. Xavier Sust (text), Rosina Ramírez i Pere Pascual (fotografia)

Els mateixos locutors titllen la llengua que parlen de patuès, perquè consideren que no és un idioma digne. Només el saben parlar quatre milions de persones quan al territori viuen més de catorze milions. Amb tot, l'autor preveu un futur esperançador per a l'occità. Enric Garriga (text), Rosina Ramírez i Pere Pascual (fotografia)

El catarisme ens posa de manifest que històricament es pot parlar d'una muntanya pirinenca que uneix els dos vessants que arrenquen de la carena principal. Per això el català i l'occità van tenir uns vincles profunds. Joan Tort (text), Rosina Ramírez i Pere Pascual (fotografia)

Al centre de la comarca natural del Camp de Tarragona s'alcen un conjunt de serres que acullen l'únic bosc de roure reboll de Catalunya i tretze pobles amb una història singular al darrere. Pep Palau (text), Xabier Mendiola (fotografia)

Entre els petits productes de la nostra cuina, l'ou és probablement el que arrossega una major càrrega de símbols, el que s'avé a més plats humils de cuiners sublims i uns dels que millor ha matat la gana. Pep Palau (text), Xabier Mendiola (fotografia)

Ara s'enceta un nou cicle de la vida. De manera que hem dedicat aquesta 'Tria' a la nostra fauna salvatge, per celebrar-ho. Xavier Sust (text), Arianne Faber (il·lustració)

Les enciclopèdies expliquen que la Tinença és una subcomarca del Baix Maestrat. Administrativament hi pertany, però històricament fou un baluard cistercenc fundat pel rei Jaume I amb monjos de Poblet i, anteriorment, terra de musulmans que s'establiren al voltant del castell àrab de Beni-Hassan; d'aquí el topònim Benifassà. Joan Raventós (text i fotografia)

Quan no bufa la Tramuntana, i sota un sol tebió, aquests pobles situats al peu de l'Albera, que sembla que els protegeixi, tenen una ingravidesa que invita a la contemplació. Josep Nuet i Badia (text i fotografia)

Joan Portell (text i fotografia)

Joan Portell (text i fotografia)

Miquel Jaumot (text i fotografia)

Joan Raventós (text i fotografia)