Els castellers, el campanar més alt del país i els calçots obliguen els visitants a estar sempre amb el cap mirant cap amunt.

Dels tractes que durant segles han establert la mà humana i el poder de la natura, n'han sorgit les salines de Formentera. L'extracció de la sal, l'or blanc de l'antiguitat, ha forjat la història de l'illa i dels seus pobladors, i ha deixat un paisatge que ha revifat amb la declaració de parc natural després d'un parèntesi d'abandó. Amb la possibilitat a la vista de tornar a produir, les salines són un relat sobre la Formentera que lluita per conservar un paisatge autèntic.

Perduda entre muntanyes, apartada del mar més en ànima que en cos, la ciutat té la virtut dels territoris mítics: si n'has ensumat la seva aroma, mai no la perdràs, per molt que te n'allunyis. Ens ho assegura l'actor alcoià Pau Durà.

La gent de l'Alcoià ha de pujar fins al Menejador per veure, a 50 km, la mar. Són dues hores d'excursió per poder traure el cap per sobre de les muntanyes que encerclen la comarca i que forgen un caràcter molt particular. Aquesta n'és la radiografia física i humana.

És casualitat que a la comarca hi haja tants artistes? Entre l'orgull inflamat i el relativisme, hi ha un denominador comú: Alcoi és un bon lloc per a la creació.

Alcoi està configurat pel seu passat fabril. Les aigües del Serpis i l'esclat d'una autèntica revolució industrial van dotar d'identitat una població on els obrers s'organitzaren i van abraçar l'anarcosindicalisme.

Els seus veïns no en són conscients del tot, però l'Alcoià no seria el que és si no fóra pels dos parcs naturals que l'envolten: el carrascar de la Font Roja i la serra de Mariola, que configuren un territori d'extraordinària biodiversitat, amb més de 1.500 espècies reconegudes.

Les festes de moros i cristians són el testimoni popular de segles d'ocupació del territori per la cultura islàmica i de convivència entre cristians i sarraïns. Això, i molts altres vestigis escampats per aquestes contrades, a més de delícies gormandes servides a taula.

Allunyada dels circuits turístics habituals, la tercera vila més gran de l'Urgell atresora places i carrers d'origen medieval, velles tradicions religioses i un ric patrimoni històric i artístic.

Ibi és el segon municipi en nombre d'habitants de la comarca de l'Alcoià. Coneguda per la fabricació de joguines mecàniques, la ciutat mereix una visita per contemplar un plàtan gegantí de mes de tres segles de vida o per enfilar-se a l'ermita de Santa Llúcia.

El castell musulmà que va donar origen al poble va ser conquerit per Jaume I en el segle XIII. Avui, d'aquell castell no en queda quasi res, però Penàguila guarda altres atractius, com les restes de la muralla, l'església o uns jardins on es fa pedagogia sobre les conseqüències del canvi climàtic.

Itinerari senzill, però no planer, per conèixer alguns dels indrets del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja. En el punt més alt gaudirem d'unes fenomenals panoràmiques de l'entorn, però tot seguit començarem a descendir fins al punt més baix, el barranc de l'Infern.

A la comarca del Ripollès, Molló és el darrer poble que trobem abans de penetrar en territori del Vallespir pel coll d'Ares. L'església romànica de Santa Cecília presideix l'entrada d'una població que presumeix d'un entorn natural adient per als amants del senderisme de muntanya.

Aquesta subcomarca de la Conca de Barberà, oblidada per les vies de comunicació, conserva un assossegament i un silenci molt preuats avui dia. Per descobrir-ho, pedalem pels camps de blat i d'oliveres que envolten Santa Coloma de Queralt i Vallfogona de Riucorb.

La imatge més coneguda de l'Onyar és la del riu creuant el centre de Girona, envoltat de les típiques cases de colors i els ponts que uneixen la part vella amb la resta de la ciutat. Aquesta ruta permet descobrir l'altra cara de l'Onyar: la seva capçalera. És el mateix riu, però el paisatge que rega no és gens urbà.