Alta Ribagorça, molt més que romànic

Les valls ribagorçanes, encaixades per les cingleres més altes dels Pirineus, amaguen històries nodrides pel pòsit de rius, ponts de pedra i campanars romànics. Pep Coll (text), Juan Manuel Borrero (fotografia)

Traçats per unir banda i banda de la Noguera Ribagorçana, els ponts són la millor guia per al viatger que, resseguint el corrent de les aigües, descobrirà racons pirinencs plens d'història. Núria Castells (text), Juan Manuel Borrero (fotografia)

Segons la tradició, els poders miraculosos de la Mare de Déu de Caldes van fer brollar aigües calentes a prop de Boí. El seu santuari atreu des d'antic devots de la fe i del termalisme. Helena Mir (text), Juan Manuel Borrero (fotografia)

La creació del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici Núria Borniquel (text), Juan Manuel Borrero (fotografia)

El Noucentisme va definir els trets identitaris de Catalunya. Al capdavant d'aquest moviment nacional, l'arquitecte Domènech i Montaner va rescatar de l'oblit l'art romànic del Pirineu. Xavier Sust (text), Juan Manuel Borrero (fotografia)

L'Alta Ribagorça reuneix un bon grapat de pics que a començaments del segle XX es van convertir en la meca del moviment excursionista català. I no per casualitat: parlem dels cims més alts del país. César Barba (text), Juan Manuel Borrero (fotografia)

Una aproximació al bestiari popular català Potser una bèstia amb llargues dents, escates de serp, urpes i alres de rat penat. Però també pot ser una àliga, amb posat majestuós, tranquil·la i serena. O, per què no, la representació d'un animal fins fa poc tan habitual com podria ser una mula. I encara podríem parlar de bous, lleons o fins i tot conills... Són els reis de la festa. Les bèsties que l'imaginari popular ha fet possible. Irune Gilbert (text)

L'arquitectura de la necessitat a l'Empordà Eren picapedrers i pagesos. Avui són metges, artistes i tècnics. El món ha canviat , i amb ell els hábits de vida. Tanmateix, comparteixen un paisatge, la Garriga d'Empordà, i una intenció, la cura del territori. I en especial, de la pedra seca, aquesta forma tan mediterrània de civilitzar la natura. Cristina Masanés (text), Maria Velasco (fotografia)

Sí, Sant Cugat del Vallès és una ciutat moderna, però guarda encara aquell esperit d'abans que la fa autèntica. Amb un important patrimoni cultural a l'esquena i situada a recer de la serra de Collserola, mereix una pausada visita. Sònia Casas (text), Oriol Clavera (fotografia)

La subcomarca de l'Alta Garrotxa és un racó d'orografia convulsa, amb boscos frondosos i cingleres de vertigen. Fer-hi bicicleta és tot un repte, a banda que es pot convertir, també, en una passejada per la història. Joan Portell (text), Mireia Bordonada (fotografia)

Tot comença amb un bon esmorzar. Si no, no hi ha festa. Llonganisa, cansalda, arengades... ajuden a empènyer un dia que ha necessitat de la preparació de tot un any. Ens acostem als Tres Tombs, una de les festes més populars del nostre calendari. Trinitat Gilbert (text)