La Barraca d'en Salvador

Per trobar l’origen de la barraca ens hauríem de remuntar al neolític, quan fa més de quatre mil anys a Catalunya hi va haver els primers assentaments que construïren petites edificacions a partir dels materials del seu entorn: fusta, fang, palla i altres fibres vegetals. La barraca havia estat un habitatge molt utilitzat arreu, però actualment a Espanya (als Països Catalans?) han caigut en desús i en resten algunes a l’Albufera de València i al delta de l’Ebre.

Amb el desig de recuperar un habitatge que des de sempre ha estat lligat al Delta com a model d’hàbitat tradicional, la família Gómez Castellà decidí, ja fa alguns anys, de recuperar aquesta construcció autòctona. Aquesta era també una manera de reivindicar un senyal d’identitat i un element representatiu de l’arquitectura popular més arrelada a aquesta terra. És per aquests motius que el pater familias, amb l’ajut d’en David Montllaó, un dels últims mestres barraquers de Catalunya, feren un cop de cap i decidiren recuperar la construcció de barraques. Pel Salvador i la Josefa Castellà, i per la seva filla Susana (Susanna?), “veure una barraca és com si veiéssim alguna cosa molt nostra, una part del nostre patrimoni cultural i col·lectiu”.

L’agrupació de construccions que conformen la barraca d’en Salvador s’han aixecat seguint criteris absolutament respectuosos amb el medi ambient i seguint els principis bioclimàtics propis de l’experiència sobre el terreny: orientada de cara al sol i de cul als vents frescos que baixen acanalats per la vall de l’Ebre, amb obertures a cantó i cantó de la casa per poder regular la temperatura interna, i utilitzant sempre materials de l’entorn i ecològics com són el fang, la palla d’arròs, la canya, la fusta i la calç per emblanquinar les parets.

“La canya, l’hem de tallar entorn de Nadal, ja que és aleshores quan pot durar més de dos-cents anys”, comenta en Salvador amb la seguretat que dóna l’experiència, i és que tot el que constitueix una barraca té un perquè. La teulada és de borró, una planta que neix en la zona dunar del Delta, a més, resta protegida per una xarxa perquè els moixons no hi facin el niu i no hi hagi goteres; les parets s’aixequen amb una mescla de fang i palla d’arròs..., i així fins a omplir una enciclopèdia de saviesa popular. I és que fins i tot una barraca té la virtut de no generar runa, ja que ha estat construïda amb materials de l’entorn, és ecològica i molt econòmica. Una barraca és, com bé diu la Josefa, “com agafar el paisatge i fer-ne habitatge”.

Una estada amb valors
I per gaudir de tot plegat, La Barraca d’en Salvador ens ofereix un espai diferent, una casa on mercès a la seva senzillesa i comoditats bàsiques hom es troba bé ben aviat. I més quan la família Gómez, amb clara voluntat didàctica i de transmissió dels valors culturals de la comarca, ens reben dedicant-nos més de mitja hora a explicar l’entorn, a fi i efecte que tots plegats coneguem les tradicions i ens les fem nostres durant alguns dies.

I com que una cosa porta a l’altra, en Salvador no s’estarà de mostrar-nos la magnífica col·lecció d’aus de corral autòctones, últim refugi per a moltes d’aquestes espècies a Catalunya. I com a colofó, res millor que fer una passejada en barca per la llacuna, remant a perxa, o si la calor s’intensifica, per què no un bany de fang? -Joan Portell. 

Aquest allotjament es va publicar en la guia 'Tresors Rurals'.